24 de novembre, 2016

Presentació de les conclusions del Simposi sobre Canvi Educatiu

Benvolguda consellera, diputats del Parlament,
representants de la UNESCO i de l’OCDE, 
representants de la Diputació de Barcelona, del Consorci d’Educació de Barcelona, de l’Ajuntament de Barcelona i d’altres consistoris, 
representants de les associacions de mestres, xarxes d’escoles, associacions de mares i pares, universitats,
i sobretot, benvolgudes i benvolguts mestres, 

Abans que res, gràcies per aquests dos dies de treball intens i de compromís en aquest camí conjunt cap a la millora del nostre sistema educatiu. 

Han estat més de quatre-centes persones les que han participat al simposi, amb uns debats i contribucions que milloren el marc d’escola avançada i mostren la coincidència de tantes visions diferents en un objectiu comú: fer del nostre sistema educatiu un instrument perquè tots i cadascun dels infants hi trobin una experiència d’aprenentatge gratificant i empoderadora, que millori la seva expectativa vital en dignitat, capacitat i benestar, i reverteixi també en una societat més cohesionada i capaç de donar resposta als reptes globals, formant ciutadans lliures i responsables, com ens indicava Federico Mayor Zaragoza. 

Els debats dels dos dies han aprofundit en els quatre eixos del marc d’escola avançada, que són els que faré servir per a aquestes conclusions. 

El primer eix és el Propòsit. Coincidim en què l’aprenentatge ha de desenvolupar competències per a la vida, articulant a través seu l’adquisició de les diverses tipologies de coneixements: informacions, conceptes, habilitats, actituds i valors. També alertem que parlar de competències no ha de significar pensar en un propòsit utilitarista, sinó en una formació integral, humanista. I per generar aprenents autònoms, ens calen experiències d’aprenentatge gratificants, vivencials, properes, significatives i cooperatives. 

Com que durant més de mig segle el sistema educatiu tenia un currículum memorístic i mecànic, on l’objecte d’estudi eren les disciplines i no la realitat, el propòsit competencial s’ha de reflectir encara més en el disseny curricular, i ha d’integrar les dimensions cognitiva, emocional i ètica. 

El propòsit de competències per a la vida ha de poder donar resposta, a més, a dos factors. Un primer, als reptes globals: desenvolupament sostenible, intolerància i violència vinculades a la diversitat cultural, pobresa i inequitat, i desigualtat de gènere. I un segon, al canvi tecnològic exponencial, que ja està transformant les nostres realitats i que requereix capacitat de resoldre problemes, pensament crític i creativitat. 

El segon eix són les Pràctiques d’aprenentatge. Coincidim en què hem d’avançar en escoles generadores d’experiències d’aprenentatge que permetin el desenvolupament competencial, adquirint totes les tipologies de coneixements i fent-ho partint del coneixement científic existent de com les persones aprenen, així com generant noves evidències. Com deia Rosa Sensat fa un segle, l’escola ha de ser un ens viu per donar resposta als canvis en el context (propòsit) i als nous coneixements sobre l’aprenentatge. Emprar el coneixement existent no vol dir que els docents siguin aplicadors de receptes, sinó el contrari: capacitar els docents per donar respostes als nous contextos ha de venir d’una bona fonamentació de coneixement sobre l’aprenentatge que no sigui tan sols fruit de la imitació o la intuïció. 

L’infant ha de ser al centre de l’aprenentatge, tenint en compte les emocions i motivació. Per això, és clau avançar cap a una veritable personalització de l’aprenentatge, que possibiliti la metacognició i doni resposta a les diferències individuals, amb els seus potencials i interessos, des d’experiències conjuntes de treball globalitzat. Igualment, s’ha de fer moure la formació inicial i contínua dels docents cap a una veritable capacitació d’experts que puguin crear situacions d’aprenentatge, des d’un enfocament igualment competencial. S’ha de generar, en fi, un aprenentatge bidireccional entre escoles i facultats. 

Per a fer front a aquests reptes, ens cal abordar el tercer eix: el de l’avaluació. D’una banda, cal replantejar els instruments d’avaluació dels assoliments d’aprenentatge d’infants i joves per tal que siguin aprenents autònoms, autoregulats. Això inclou dur a terme mesures sobre el desenvolupament de competències clau i de competències transversals, el que comporta aprofundir en instruments competencials formatius que els permeti formar part del seu procés d’aprenentatge, i enfocats a demostrar les seves capacitats en situacions reals. A més, demana repensar els indicadors externs, instrument fonamental com a eina de justícia social, i instruments selectius com la pròpia Selectivitat, per tal que no generin la perversió d’influir negativament en allò que avaluen promovent el teach to the test

I també sobre avaluació, la voluntat de tantes escoles de moure les seves pràctiques d’aprenentatge cap a models pròpiament competencials requereix poder aportar indicadors de procediments que permetin analitzar quins elements han de donar-se per a experiències d’aprenentatge ben fonamentades. Aquests indicadors han de servir com a avaluació formativa dels centres i de les pràctiques en el procés de canvi, i han d’emprar coneixement existent i enllaçar amb el treball que fa la pròpia administració educativa. 

I el quart eix és el de l’organització. Les parets de l’escola han de ser membranes permeables que permetin un intercanvi entre el que passa a l’escola i el que passa fora. La responsabilitat educativa de l’escola és clara, però el seu entorn ha formar part de l’aprenentatge. La interacció amb  famílies, entitats, altres centres, municipis, universitats, ha de ser una constant del procés educatiu, i tota l’organització del centre ha d’estar enfocada a fer possible l’aprenentatge per a cadascun dels infants. 

I en això, el darrer element: el sistema educatiu té l’obligació moral, l’obligació social, i l’obligació legal, de fer possible que tot infant trobi en la seva escola una experiència d’aprenentatge gratificant, formativa i capacitadora. Per això, equitat i qualitat han d’anar sempre de la mà. Tota estratègia de canvi educatiu ha de contribuir a aquest creixement conjunt de qualitat i equitat, d’una educació rellevant i amb sentit per a tothom. I per això, cal sistematitzar i estendre les accions de canvi educatiu. 

Avançar cap a aquest marc d’escola avançada requerirà fer aflorar totes aquelles contradiccions que existeixen. Desenvolupar una veritable autonomia de centres, des de la capacitació de docents i de projectes educatius propis. Dotar centres i mestres amb la formació i recursos necessaris per a possibilitar aquestes experiències d’aprenentatge, inclòs espai i temps per pensar i innovar. Canviar els indicadors, normatives i pràctiques administratives que tendeixen a la homogeneïtat, al garantisme que no permet innovar, o a estructures que encotillen el que haurien de ser centres vius i en permanent revisió. I reforçar totes aquelles accions que des de l’administració i des de les escoles s’esforcen a moure el sistema cap al canvi que anhelem, i que hem de fer possible. 

Es diu que cal tot un poble per a educar un sol infant. Doncs és tot el poble qui s’ha de mobilitzar per fer possible aquest objectiu d’un sistema educatiu avançat. Per això estem treballant junts. 

28 de setembre, 2016

El canvi educatiu des de cada barri i municipi: un repte col·lectiu

Ponència al xiv Fòrum Local d’Educació: Innovació, escola i municipis


“Vaig ser infant una vegada
en algun poble”.
Vicent Andrés Estellés


Diputats, alcaldes, regidors, tècnics, mestres, persones que estimeu l’educació,

Als vostres barris, als vostres municipis, centenars d’infants deixen casa seva a mitjans de cada setembre  per endinsar-se en un món nou que anomenem escola. Els qui de vosaltres hagueu viscut aquest moment, molt probablement el tindreu gravat. Els infants entren per una porta i les mares i pares marxen mirant enrere amb una barreja d’orgull i angoixa. I entremig, algun somriure, alguna llàgrima, algun plor, alguna esperança.

Fa tantes generacions que repetim aquesta cerimònia que a voltes oblidem el perquè. ¿Per què la nostra societat, i tantes altres, ha decidit obligar tots i cadascun dels infants a passar per aquesta institució que anomenem “escola”? Possiblement, per la convicció que és el millor instrument per a dotar-los de les eines que els permetran ser persones autònomes, bastir el seu projecte de vida amb dignitat i amb sentit, i contribuir a la societat on viuen.

Per això, per a evitar que hi hagi infants que no puguin accedir a aquestes eines per les seves circumstàncies vitals, el nostre marc legal estableix que “Totes les persones tenen dret a una educació de qualitat i a accedir-hi en condicions d’igualtat”. I d’aquest dret, l’escola obligatòria n’és la garantia.

Però a la pràctica, ho és? ¿Ho és quan fa anys que som la societat europea amb el percentatge més alt d’abandonament escolar prematur, amb un de cada quatre joves? ¿Ho és quan la recerca indica que la probabilitat d’abandonament escolar d’un adolescent és 11 vegades més alta quan la seva mare té tan sols estudis primaris, comparat amb si tingués estudis universitaris?

És de coses com aquestes del que, en el fons, tracta la innovació educativa. I voldria compartir algunes reflexions abans d’entrar a parlar de la seva necessitat, i de la funció que hi poden tenir els ens locals.

La funció de l’escola en un món canviant

Quan ens preguntem sobre la raó de ser de l’escola, no la podem aïllar del context on vivim. I vivim en un món caracteritzat per la complexitat i la incertesa, degut, abans que res, al canvi tecnològic. Esmento alguns exemples:

-       Internet i el world wide web, que van esdevenir d’ús públic fa vint-i-cinc anys, avui tenen 3.500 milions d’usuaris a tot el planeta. Per a la creació de coneixement, internet ha esdevingut tan rellevant com la invenció de la impremta: s’han multiplicat les fonts i els mitjans amb què accedir-hi i la pròpia creació de coneixement s’ha democratitzat.

-       A més de canviar com accedim al coneixement, internet ha canviat la manera com vivim, com ens informem, com consumim, com ens interrelacionem, com ens orientem,... Més enllà del correu electrònic, que vam començar a emprar tímidament a finals dels 90, penseu en aquests noms que no tenen més de quinze anys: Napster, Yahoo, Google, YouTube, Linkedin, Facebook, Instagram, Whatsapp, Twitter, GoogleMaps, Tripadvisor, Tinder, Uber, Airbnb,...

-       Un altre exemple: en els darrers quinze anys s’ha creat més informació que en tota la història de la humanitat. Alguns de vosaltres ho esteu fent ara amb els vostres twitts, blogs, fotografies, o vídeos. I cada cop que pagueu amb tarja, ompliu un formulari, o us ubiqueu amb l’aplicació de mapes. Això comporta una transformació de la idea tradicional de com gestionar el coneixement, i les pròpies dades. I també, un gran canvi en el que fins fa poc era la nostra privacitat.

-       Més exemples: la impressió en tres dimensions, que en un temps estarà a cada casa, no tan sols transformarà la nostra manera d’entendre el consum, perquè crearem coses que fins ara compràvem; sinó que, en un altre nivell, fins i tot transformarà la nostra manera de reparar-nos: ja avui s’estan fent proves d’impressió en 3D amb materials orgànics que reprodueixen a mida exacta ossos i teixits humans per a pròtesis.

-       Un altre: la intel·ligència artificial, els sensors, la realitat virtual i la realitat augmentada, transformaran el món que avui coneixem, sobretot per la seva connexió a través d’internet en el que anomenem l’“internet of things”, que com diu Rifkin és el centre de la tercera revolució industrial.

-       I finalment, sobre aquesta revolució, ja fa tres anys, un estudi de la Universitat d’Oxford sobre reptes globals, indicava que prop del 50% de llocs de treball existents al món occidental –ells analitzaven els Estats Units– podrien automatitzar-se en una o dues dècades. Això inclou el treball de juristes, de comptables, d’oficinistes, de tècnics, etc.

Aquests exemples generen una mica de vertigen, però no acabem de ser conscients de la seva velocitat. El president de la Fundació PuntCat em deia recentment que ens costa molt entendre què vol dir que el canvi tecnològic és exponencial, perquè estem acostumats a pensar de manera lineal. I em va dir aquest exemple: proposeu a un amic que doni al seu fill una paga setmanal modesta: deu cèntims. Però que, per no abusar, la dobli cada setmana. La segona setmana, vint cèntims, La tercera, quaranta cèntims. I així, durant sis mesos. Quan creieu que el vostre amic li hauria de pagar la darrera setmana, la número 24?

838.000 euros.

Aquest és el ritme exponencial de l’evolució del canvi tecnològic. Per això, la majoria de nosaltres i de molts adolescents tenim a la butxaca, al nostre mòbil, més poder de computació del que es va fer servir per a dur els humans a la lluna.

Ara bé, és un error pensar que els reptes a què hem de donar resposta com a societats, i als que l’escola ha de fer front si vol ser un instrument empoderador, són fonamentalment conseqüència del canvi tecnològic. Hem de tenir també en compte altres factors:

-       L’acumulació a l’atmosfera de diòxid de carboni degut a les emissions que hem creat ha generat un canvi climàtic que trastorna el cicle de l’aigua i amenaça la biosfera terrestre, com es va constatar a la cimera de París COP21 l’any passat.
-       La desigualtat econòmica creix fortament: fa sis anys, la riquesa acumulada de les 400 persones més riques del món equivalia a la riquesa de la meitat més pobra dels humans. En fa dos, l’equivalent de la meitat més pobra ja eren tan sols les 80 persones més riques.
-       I sumat a això, els moviments de població arreu del món són d’un volum i rapidesa sense precedents, en gran part conseqüència de tots els elements anteriors, en un món cada cop més interconnectat.

El propòsit de l’educació

Tot això ja està afectant el vostre municipi, el vostre barri, i l’afectarà encara molt més en els anys vinents. I l’escola pot ser un instrument que permeti empoderar els vostres infants per a donar-hi resposta. És per això, que és fonamental que tota la societat s’hi posi. Perquè el repte és tan gran que ningú ho podrà solventar sol.

Fa cent anys, les circumstàncies de canvi eren molt diferents. Comparat amb el nostre ritme exponencial, allò ens fa somriure. Però ja aleshores, els qui pensaven en construir una societat on valgués la pena viure-hi, van plantejar-se les dues preguntes que cal fer respecte l’escola. La primera, quin és el seu propòsit. O sigui, què volem que l’escola aporti als infants. I la segona, com ha de ser l’aprenentatge: quin coneixement tenim de com aprenem els humans per a poder assolir el propòsit.

La innovació educativa mira sobretot de donar resposta a com s’ha d’aprendre, a l’escola. Però abans, ens hem de preguntar sobre el per què, sobre el propòsit, sense pensar que ja ens ve donat i que d’això no ens n’hem de preocupar.

Ja el 1972, la UNESCO va publicar el seu primer informe sobre educació, l’informe Faure, que plantejava que l’acceleració dels canvis socials i tecnològics requeria que les persones estiguessin capacitades a aprendre al llarg de la seva vida, donat que el que aprendrien a l’escola podia canviar molt ràpidament. Per a aprendre al llarg de tota la vida, el primer que et cal és aprendre a aprendre; és a dir, esdevenir un aprenent autònom, el que es contraposa a ser un aprenent passiu. També afegia que, per a assolir aquest repte, l’escola havia de complementar-se amb el seu entorn: les institucions socials i ciutadanes, el món del treball, el de l’oci, etc.

Dues dècades després, el 1996, la UNESCO publicava l’informe dirigit per Jacques Délors, on deia que el propòsit de l’aprenentatge s’ha de fonamentar en quatre pilars: aprendre a conèixer; aprendre a fer; aprendre a ser; i aprendre a viure junts. I que l’educació havia de donar a cada pilar el mateix pes. Si mireu però les notes d’un adolescent avui, no us costarà veure que en la pràctica aquests pilars estan força desequilibrats. Penseu-hi: aprendre a conèixer; aprendre a fer; aprendre a ser; i aprendre a viure junts.

Des d’aquests pilars, penso en quines són les qüestions de què tracta en el fons el propòsit educatiu. Crec que una primera és com descriure, comprendre i predir la realitat. Una segona, què ens possibilitarà subsistir, en el context en què vivim. I una tercera, què i com volem ser.

Descriure, comprendre i predir la realitat, la primera qüestió, ha estat possiblement el centre del que hem anomenat “coneixement”. Durant moltes dècades, l’escola i la universitat han imaginat que aquest coneixement es “transmet”: a través de les explicacions del mestre, i a través del contingut del llibre. La funció de l’alumne seria, doncs, escoltar, llegir, exercitar i reproduir. Costa de quadrar aquesta idea amb el missatge de l’informe Faure de 1972, aquell de l’aprenentatge al llarg de tota la vida. Com es poden generar aprenents autònoms si la seva funció principal és rebre el coneixement que algú altre els transmet?

Així, l’any passat el darrer informe de la UNESCO, “Repensar l’educació”, ens recordava que el coneixement és la manera com apliquem el significat a l’experiència, i ens diu que el conformen la informació, la comprensió, les habilitats, i les actituds i valors, adquirits a través de l’aprenentatge.

Si hi pensem, és fàcil veure que la informació es memoritza; que la comprensió de conceptes ha d’anar dels fenòmens a l’enunciat; que les habilitats es practiquen; i que les actituds i valors s’han de viure. Per això diem que el model transmissor és obsolet. Perquè com diu Zabala, tothom sap que s’aprèn a ballar ballant, i no tan sols amb les explicacions teòriques sobre com es balla. I que actituds i valors com la convivència, la sostenibilitat, la iniciativa, l’empatia, o l’honestedat, i habilitats com el pensament crític, l’autonomia, la creativitat, la capacitat de resoldre problemes, o de treballar en equip, no s’adquireixen llegint un power-point o escoltant una explicació.

I no tan sols habilitats, actituds i valors: parlem de tot el coneixement. Ho deia el Dr. Josep Estalella, director de l’Institut-Escola durant la Catalunya republicana: “Quan em pregunten: ‘Sense llibres de text, els nois com poden estudiar?’ I costa molt i molt de fer entendre a qui ho demana, que estudiar no consisteix essencialment a llegir, sinó a observar, i inquirir i experimentar sobre l’objecte d’estudi; el llibre serà una de les formes d’inquirir. Estudiar és encarar-se amb l’objecte d’estudi; és observar-lo; és fer-lo i refer-lo; és descompondre’l, analitzar-lo i sintetitzar-lo. És amarar-se’n i amarar-lo. És venir-ne en coneixement directe”.

La segona qüestió del propòsit educatiu, després de descriure, comprendre i predir la realitat, és com l’educació ens dota d’instruments per a poder subsistir en el context en què vivim. Es tracta de la qüestió de la feina, de la nostra autonomia per alimentar-nos i desenvolupar el nostre projecte de vida. I aquí es dóna una falsa dicotomia. D’una banda, els que diuen que l’educació ha de donar resposta a la demanda del mercat. I d’una altra, els que diuen que l’educació ha de ser independent del que requereixi el mercat.

Ambdues posicions són pobres, i més en el moment en què vivim. L’educació, per suposat, ens ha de capacitar amb instruments que ens permetin satisfer les nostres necessitats i vocacions professionals; i per això, hem de saber quins instruments ens donaran més oportunitats. De la mateixa manera, com deia l’informe Faure, ha de dotar-nos de la capacitat d’aprendre autònomament per a poder adaptar-nos en un món canviant, on el mercat d’avui ens dóna poques pistes de com serà a d’aquí tan sols deu anys. I finalment, ens ha de dotar de la capacitat de crear. No hem de formar persones simplement per a què s’adaptin al mercat de treball existent, sinó perquè creïn noves realitats. Com les que hem vist que s’han creat en la darrera dècada. Així doncs, l’autonomia per subsistir la donen tant tenir instruments per al món existent, com tenir la capacitat d’aprendre permanentment, com tenir capacitat de crear el que encara no existeix.

Deia que la primera qüestió del propòsit educatiu és com descriure, comprendre i predir la realitat; i la segona, què ens possibilitarà subsistir. La darrera qüestió no és menys important: què i com volem ser, com a persones i com a societat.

Gran part de l’entusiasme dels qui fa cent anys a tots nivells de la societat catalana promovien un canvi educatiu, sorgia d’aquest element: l’educació ens ha de capacitar per a definir el nostre projecte vital, per a contribuir a esdevenir millors del que som, i per a bastir una vida en comunitat que valgui la pena ser viscuda. Hi ha qui desqualifica tot això titllant-ho de bonisme. Tot allò que tingui a veure amb el benestar de l’infant, la seva realització, la convivència en diversitat, els valors inclusius, la sostenibilitat, la cooperació, no seria més que bonisme. El que em fan pensar aquestes apel·lacions E﷽﷽﷽﷽﷽﷽﷽﷽i em fan pensareracis: esusius, no  sobretot a travñesltres, de les que en destaco tres.at.és en el cinisme. El cinisme, aquest gran enemic de l’educació, i de les polítiques educatives. El cinisme, aquest gran aliat de l’immobilisme, del no es pot fer res, del sempre ha estat així, del no ens hi escarrassem.

Entendre que l’educació ha de possibilitar respondre què i com volem ser, i que l’experiència a l’escola condicionarà aquesta qüestió, no és bonisme. És entendre el sentit de l’educació. La nostra societat, cadascuna de les nostres viles i barris, té avui uns reptes de grans dimensions. Els he esmentat abans, i vosaltres els viviu en el dia a dia. Aquest entorn de canvi, de complexitat i d’incertesa, va tan ràpid que ens paralitza. I ens hem acostumat tant a ser reactius que ens costa ser proactius. Hem tendit tant a pensar en solucionar problemes que ens costa treballar la prevenció.

Però cada un dels infants de les vostres escoles i instituts, cadascun d’ells, sense excepció, és una persona amb el desig de tenir una vida amb sentit i dignitat, una vida que valgui la pena ser viscuda. Com tots nosaltres, no és cert? I tot i que cadascun d’ells prové de realitats diferents: familiars, econòmiques, vitals, la nostra societat ha creat la institució escolar per a què els empoderi per poder assolir aquest objectiu de construir una vida amb sentit i dignitat. Un empoderament que els permeti alinear els seus ideals de vida amb les seves accions, i que faci que les seves accions contribueixin a la millora de la societat.

Contraposada a aquesta visió hi ha la idea de l’educació com un servei. Idea que es resumeix pensant que com millor educació tingui el meu fill, millor li anirà; i com pitjor sigui la del del veí, menys competència per al meu. Aquesta visió de l’educació com a servei és, també, obsoleta. Ens porta a córrer com a hàmsters per superar la producció que generen els xinesos i poder-los guanyar. I amaga el cinisme de pensar que el nostre èxit depèn del seu fracàs.

Per això la UNESCO demana que entenguem l’educació com un bé comú: perquè una millor educació per a tots i cadascun dels infants, un aprenentatge rellevant i amb sentit, ens beneficia a tots i cadascun de nosaltres. Això també explica per què l’escola ha de ser inclusiva: Perquè dota la societat de persones millor preparades, no per a preocupar-se només del seu interès, sinó per a resoldre conjuntament els reptes que ens són comuns.

Això és, de fet, el que ens explicava l’economista Jeremy Rifkin fa uns dies a Sant Cugat. Ens deia que la baixada de costos està fent que, en paral·lel al model econòmic capitalista, aparegui una economia col·laborativa, el que ja estem veient de manera creixent. Viquipèdia va ser només el primer senyal. I afegeix Rifkin que hem d’entendre el coneixement com una experiència social compartida, no com una propietat. I això em du a parlar de la innovació educativa.

Com aprenem, i per a què innovar

La innovació educativa és la manera com donem respostes noves de manera sistemàtica a dos contextos canviants: el canvi de les necessitats socials, que modifiquen el propòsit de l’educació; i el canvi en constant progrés del coneixement de com aprenem els humans, que afecta les pràctiques d’aprenentatge.

Tot i així, com que les pràctiques d’aprenentatge són el mitjà per a assolir el propòsit, es pot donar una gran paradoxa: que anem canviant el propòsit a les lleis i normatives, però que les pràctiques no canviïn. Val la pena analitzar el perquè.

Des dels anys 80, el món occidental ha anat virant de la idea que l’escola ha de transmetre coneixements a la idea que ha de desenvolupar competències. A l’Estat espanyol, això es va formalitzar el 1990 amb la LOGSE, la primera llei d’educació post-franquista, que ja establia un currículum competencial. I tant UNESCO, com OCDE, Consell d’Europa i Comissió Europea, i la mateixa LEC, han insistit en aquesta necessitat.

Per entendre què diferencia una competència d’un coneixement podem pensar en l’aprenentatge escolar de l’anglès que vam tenir la meva generació. Vam saber què era el present continuous, i les paraules “chair” i “kitchen”. Vam adquirir informació. Però no vam adquirir la competència de poder seure amb angloparlants i mantenir una conversa normal.

I això és perquè als coneixements i a les competències no s’hi arriba per separat. No es tracta d’adquirir coneixements per després desenvolupar competències: el desenvolupament de competències és el mitjà per a l’adquisició dels coneixements, i per a fer-ho de manera robusta, i no amb retenció de curt termini.

Però un quart de segle després de la LOGSE, en el temps que internet ha acumulat 3.500 milions d’usuaris, encara no hem sabut capacitar el conjunt del nostre sistema educatiu perquè desenvolupi competències. Per això, la innovació requereix abans que ens posem al dia: hem d’actualitzar el nostre sistema educatiu. I seria un error pensar que això ha de recaure tan sols en la Conselleria i en les escoles. Això recau en tota la societat, inclosos el món social i els ens locals.

Tenim un sistema educatiu ple de professionals que s’esforcen a dur a terme aquesta actualització, a donar resposta a les preguntes que esmentava, a mirar als ulls de cadascun dels infants i a creure en el seu avenir. Però tenim una estructura que vam heretar del franquisme i que no hem sabut posar al dia, que fa difícils les coses. Una estructura que dificulta l’autonomia dels centres i el desenvolupament de projectes educatius propis, que dificulta la constitució d’equips docents cohesionats, que té una tendència enormement garantista, i amb una formació de docents pensada per a una escola antiga. I tot això, dificulta l’actualització que els cal a les escoles del vostre municipi per poder donar resposta a les necessitats dels infants de l’era digital.

Innovació i actualització, doncs, són dues cares de la mateixa moneda. Actualitzar l’escola vol dir emprar els coneixements que ja tenim per a possibilitar l’aprenentatge que els cal als nostres infants, i això ha de ser un repte compartit per tota la societat. Un repte d’empoderament. Un repte d’una escola oberta a l’entorn, on els infants ja no aprenguin aïllats al seu pupitre, i els mestres no treballin aïllats a la seva aula; unes escoles que no hagin d’explorar aïllades com donar resposta a aquest món de transformació exponencial.

I aquesta actualització requereix un canvi de paradigma que afecta quatre elements: el propòsit de l’educació;  les pràctiques d’aprenentatge;  els sistemes d’avaluació; i  l’organització dels centres. Actualitzar el propòsit és recordar que l’escola ha de desenvolupar competències per a la vida, conscients del context de complexitat i incertesa, i dels reptes globals que tenim i que ens afecten localment. Actualitzar les pràctiques vol dir transformar totes les accions d’aprenentatge per a què donin resposta al desenvolupament competencial, i que ho facin basant-se en el coneixement que tenim de com les persones aprenen, i no en la inèrcia artesanal d’allò que hem vist i viscut i que se segueix reproduint. Actualitzar l’avaluació vol dir superar exàmens memorístics que deixen de banda tot l’aprenentatge competencial, inclosa gran part de l’actual selectivitat. I actualitzar l’organització del centre comporta adaptar-la per a què doni resposta a aquesta nova aproximació a l’aprenentatge oberta a l’entorn.

L’actualització de què parlo és holística, i no es pot fer a base de petites millores. Els experts en innovació educativa expliquen que el canvi no es dóna ni al nivell macro, és a dir, a través de grans plans dirigits des de l’administració; ni a nivell micro, és a dir, amb petits canvis que fan els mestres a l’aula. Es dóna al nivell meso, és a dir, en la interacció entre centres, en forma de xarxes. I majoritàriament, aquest nivell és el del barri o del municipi, on el treball en xarxa forma part de la manera de fer habitual.

Certament, les administracions públiques han de vetllar per a què totes les escoles estiguin prou actualitzades, tinguin els recursos i formació suficients per a desenvolupar les competències que els infants d’avui necessiten i estiguin en permanent actualització, com el sistema sanitari. I han de vetllar també perquè aquesta actualització arribi a tothom, sense excepció. La pregunta és com fer-ho.

I és aquí on entra la idea de Rifkin d’entendre el coneixement com una experiència social compartida, no com una propietat. I de comprendre la lògica creixent de l’economia col·laborativa.

Tenim el convenciment que el motor de l’actualització del nostre sistema educatiu ha de venir de l’empoderament d’escoles i mestres, i de generar treball col·laboratiu entre ells. De fet, el programa Escola Nova 21 ha nascut impulsat per experiències similars ja existents, amb la voluntat d’estendre-les molt més enllà. És per això que és tan rellevant que prop de mig miler de centres del nostre sistema educatiu s’hagin compromès a caminar plegats cap a aquesta actualització. I ho reforçaran xarxes de centres lligades al territori, on les escoles i mestres comparteixin coneixement i experiències, interactuïn amb el seu entorn, amb associacions de pares i mares, amb moviments de renovació pedagògica, amb grups universitaris,... i puguin avançar conjuntament des de cada projecte educatiu.

El rol dels ens locals en la innovació educativa pren sentit com a marc d’aquest aprenentatge col·lectiu i com a agent de suport per a la millora, des d’aquesta voluntat de canvi en xarxa, amb l’horitzó d’actualitzar propòsit, pràctiques, avaluació i organització dels centres. Si la societat ha de tornar a donar a l’educació la importància que mereix, els ens locals han de poder contribuir-hi. I ja hi ha una forta tradició en aquest sentit. Fa cent anys, van ser els ens locals els que van treballar per generalitzar l’Escola Nova a tots nivells. I en l’actualitat, esteu fent una tasca important en àmbits com les escoles bressol, tan rellevants, o les escoles de música.

El context en què tots ens trobem és complex i incert: no només el de l’escola. Però l’escola ha de ser la institució que aprèn per excel·lència. I per això, en aquest procés de canvi haurà de recordar els set principis de l’aprenentatge referits a les persones i aplicar-se’ls:

1. El qui aprèn ha de ser el centre de l’aprenentatge.
2. L’aprenentatge és de naturalesa social.
3. Les emocions i l’interès són part integral de l’aprenentatge.
4. L’aprenentatge ha de tenir en compte les diferències individuals.
5. L’esforç de tots els qui aprenen és clau per a l’aprenentatge; però no l’avorriment, el sobreesforç, l’angoixa o la por.
6. L’avaluació continuada afavoreix l’aprenentatge.
7. Aprendre és construir connexions horitzontals.

L’actualització educativa, i la innovació, han d’esdevenir la normalitat de les d’escoles que es transformen en institucions que aprenen constantment. Han de ser la conseqüència d’una autonomia de centre veritablement empoderadora. I per a això, sobretot, han d’interioritzar-se en la cultura educativa. No han de ser una imposició externa ni una reacció negativa al que no volem, sinó una exploració franca i col·laborativa del que volem i del que podem aprendre. Ho explicava la mestra i pedagoga Rosa Sensat l’any 1933:

“La nostra etapa és la de construir per arribar a un moment de saó i de plenitud que prepari l’entrada franca i absoluta de les noves conquestes. És la de fer una escola on s’ensenyi bé a llegir i a escriure; on el mestre no faci discursos i treballi amb l’alumne en col·laboració cordial; on penetrin totes les vibracions del món i de la vida: natura, art, aspiracions socials; on el personal docent aprengui a prestar-se una cooperació cordial; on s’estableixi una tolerància per a totes les idees i una rectitud de consciència que li doni una alta tonalitat ètica”.

Massa sovint oblidem que d’aquells esforços de mestres, ajuntaments, Mancomunitat i Generalitat republicana per una educació empoderadora i cívica, ens separa mig segle de dictadura i anorreament. I que no és tan sols, com diu la UNESCO, la urgència de repensar el propòsit de l’educació i l’organització de l’aprenentatge, el que ens commina a sumar esforços pel canvi educatiu. També ho és el deute que tenim amb les generacions que ho van intentar i que van ser brutalment aixafades. És també per elles, doncs, que entre tots hem de fer possible l’escola d’aprenentatge competencial que capaciti els infants d’avui i de demà. L’escola de vida plena on el treball globalitzat parteix de la realitat de cada dia. L’escola inclusiva que empodera tots els infants per a què desenvolupin al màxim tots els seus potencials.


Aquesta és la raó i el sentit de la innovació educativa, que esdevé un repte col·lectiu i que ha de tenir en els ens locals un dels principals aliats.

07 de setembre, 2016

“La característica principal de l’educació no formal hauria de ser l’empoderament dels infants a través del gaudi del lleure”

ESPECIAL REVISTA "LLEURE": Parlem amb Eduard Vallory, president del Centre Unesco de Catalunya i director d’Escola Nova 21.


Com és que neix ara el projecte Escola Nova 21?
És el catalitzador d’escoles que s’han atrevit a canviar de paradigma, mestres que volen deixar de ser casos aïllats quan canvien l’enfocament de l’aprenentatge, pares i mares que volen que els seus fills tinguin experiències satisfactòries i empoderadores a l’escola i una creixent constatació social que l’escola transmissora no capacita els infants per a la societat en què vivim avui.
 
En un context tan canviant, quins han de ser els pilars de l’educació actual? L’escola ha d’anar a remolc de la societat o ha de ser motor de canvi?
Són els que ha establert la Unesco sobre què és el que ha de possibilitar l’educació: aprendre a conèixer, aprendre a ser, aprendre a fer, aprendre a conviure. A més, l’escola ha de tenir capacitat per a afrontar de quina manera les societats poden créixer en diversitat sense fer-ho en violència ni discriminació i com poden afrontar el repte mediambiental. L’escola, doncs, ha de ser un instrument empoderador perquè els infants puguin ser autònoms, tenir una vida plena i conviure en societat de manera que puguin desenvolupar el seu projecte de vida amb dignitat.
 
Com ha de ser un bon mestre? 
El que diu la Unesco és que el mestre ha de ser un acompanyador del procés d’aprenentatge en un entorn en què el coneixement creix de manera permanent. Per tant, ha de treballar conjuntament amb els infants perquè siguin aprenents autònoms, siguin capaços de filtrar críticament el volum més gran d’informació que ha existit en la història de la humanitat i de desenvolupar-se en un entorn de complexitat i incertesa. Actualment, hi ha un col·lectiu gegant de mestres que diuen “vull tenir una experiència diferent a la meva escola”, “vull que la vivència amb els nostres estudiants sigui diferent”. La raó de ser d’Escola Nova 21 és la de donar resposta al que nosaltres veiem que és una demanda de canvi molt àmplia.
 
Teniu la predisposició de la Generalitat de col·laborar en el projecte però no creieu que des de l’àmbit públic també s’hauria d’estar liderant el canvi perquè sigui efectiu?
Partim de la base que en un país no tot ho han d’impulsar les institucions públiques i de fet, les societats avançades tenen una societat civil que interactua amb les administracions públiques i que genera canvi. Creiem que això és un signe de normalitat i que, precisament, és una bona reacció que la Generalitat reconegui que entitats de la societat civil impulsen una iniciativa d’aquest tipus i digui “Ens posem al vostre costat per aprendre conjuntament i per veure com podem avançar en aquesta línia”.
 
Dieu que un dels objectius és aconseguir una educació per a una vida plena en el segle XXI, que no només es tinguin en compte les competències cognitives sinó també les socials, les emocionals i les ètiques. 
Per donar resposta a una societat com la d’avui s’han d’integrar quatre elements: el primer és un propòsit enfocat a desenvolupar estratègies per a la vida; el segon són pràctiques d’aprenentatge fonamentades en els coneixements científics de com les persones aprenen; el tercer són instruments avaluadors enfocats al desenvolupament de totes les competències; el quart són les característiques organitzatives que permetin que l’escola sigui un ens enfocat a l’aprenentatge de tots els infants, que s’actualitzi el seu enfocament i estigui oberta al seu entorn.
 
Com es poden adquirir aquestes competències des de l’escola?
Moltes escoles han pensat que això és un procés de dos temps: primer adquireixes els coneixements que sempre hem adquirit i després desenvolupes competències i això és fals, no funciona així. Tu desenvolupes competències i a través de desenvolupar-les, adquireixes coneixements. Si els teus instruments d’avaluació només es refereixen a l’adquisició memorística de coneixements resulta que no saps si estàs desenvolupant les competències. Els coneixements, segons els defineix la Unesco, són cinc components: els fets es memoritzen, els conceptes s’han d’entendre, les habilitats s’han de practicar i les actituds i els valors s’han de viure. Tot això et porta al fet que el procés d’aprenentatge ha de ser diferent i la manera de com avaluar aquest aprenentatge també ho ha de ser. Per desenvolupar habilitats, actituds o valors necessites experiències diferents de les estrictament comunicatives.
 
“Per desenvolupar habilitats, actituds o valors necessites experiències diferents de les estrictament comunicatives”
 
Un repte és el de l’avaluació d’aquestes competències més socials.
Aquest és un repte que s’està desenvolupant molt a nivell internacional però més pel món professional que per l’educatiu. Des de l’àmbit professional volen mesurar si una persona és empàtica, si sap treballar o si és capaç de superar dificultats.
 
Des de l’educació no formal històricament ja s’han utilitzat moltes de les eines i metodologies que defenseu. Teniu en compte l’experiència d’aquests agents educatius en la vostra proposta? 
Clarament els elements relacionats amb la motivació dels infants, amb l’aprendre fent amb la pròpia vivència, són molt importants en l’educació no formal. Però la tendència transmissora de l’escola també hi ha tingut molt impacte i hauria de fer una revisió de fins a quin punt està tenint pràctiques aplicatives. La característica principal que hauria de tenir l’educació no formal, precisament perquè no està vinculada al currículum, hauria de ser l’empoderament dels infants a través del gaudi del lleure i això vol dir fer-los protagonistes centrals del seu propi desenvolupament. El que nosaltres estem plantejant a l’escola i el que jo plantejo a l’educació en el lleure és tornar al propòsit: per què estem fent això, per què existim. Estem fent colònies perquè els nanos facin activitats o és una altra cosa? Si és una altra cosa, quina és? I quan sapiguem quina és, ens hem de preguntar quines activitats ens hi porten i com ho avaluarem.
 
Teniu previst incloure l’associacionisme educatiu en el projecte?
Aquest projecte està només destinat a l’educació obligatòria però del què estem parlant és de l’educació i, per tant, d’una manera o d’una altra haurà d’impactar. L’educació no formal abans de dir “mira que bé, vénen a les nostres” s’ha de mirar al mirall i plantejar-se fins a quin punt avui hi ha escoles que estan fent pràctiques que són més empoderadores per als infants que algunes pràctiques de l’educació no formal.
 
A les colònies escolars la vivència, l’experimentació i la descoberta són les metodologies per a l’aprenentatge. També es fomenten competències socials, com la convivència entre els companys, i l’educació emocional. Quin paper creieu que han de tenir les colònies en el currículum escolar?
El currículum el que diu és que has de desenvolupar competències per a la vida. Les colònies són importants i útils en tant que són un instrument de desenvolupament de competències al servei de l’aprenentatge però tu pots fer unes colònies a l’escola que no tinguin cap finalitat d’aprenentatge. És el mateix que dèiem amb el tema de l’educació no formal, és molt important entendre la paradoxa que la pràctica pot acabar estant deslligada de l’objectiu d’aprenentatge i, en particular, si no tens prou instruments per mesurar aquest aprenentatge.

“Les colònies són importants i útils en tant que són un instrument de desenvolupament de competències al servei de l’aprenentatge”
 
 Hi ha persones que es miren les propostes de les escoles avançades amb recel perquè diuen que encara no està contrastada l’efectivitat de la seva metodologia o que hi ha el risc de desenvolupar una hiperpaternitat.
Sí, està contrastat perquè moltes escoles tenen ja persones que han anat a la universitat, que tenen vides professionals. Aquestes metodologies ja es feien servir a Catalunya fa 100 anys. Deixa-m’ho dir a la inversa: Quins són els indicadors de l’escola tradicional? Hem arribat al 33 % de l’abandonament escolar prematur i això és una xifra suficient per veure que no funciona.
 
La hiperpaternitat es dóna en l’escola tradicional, que diu que els nens només han de fer coses si els adults els ho diuen. Se suposa que volem una societat on els adults siguin persones autònomes. El què et fa anar a una reunió a les 10 h és la motivació i la responsabilitat i això ho desenvolupes perquè tens una capacitat d’autocontrol que et fa autònom, no perquè t’hi obliguin. Només cal que vagis a universitats o instituts que han rebut persones d’aquest tipus d’escoles i veure la diferència d’autonomia i de ritme d’aprenentatge.
 
Les TIC també estan revolucionant la nostra manera de relacionar-nos i aprendre. Quin paper han de tenir a l’escola dels nadius digitals? 
Hi ha escoles que utilitzaran de manera molt intensiva les TIC i n’hi ha d’altres que no. El que has de saber és que en el món existeix això i que les competències que tu necessites hi han d’estar lligades. Però les pots desenvolupar de maneres molt diferents, posar tauletes tàctils no és garantia de res, depèn de com les utilitzis.
 
Què es pot aprofitar de l’escola tradicional?
A Catalunya no hi ha l’escola avançada i l’escola no avançada. El que és rellevant i fonamental d’una escola és el seu propòsit, quina és la funció per la qual existeix. Cada escola té una vivència, un projecte educatiu i la majoria lliguen amb la idea de desenvolupar competències per la vida. El que s’ha de veure és per què les seves pràctiques no acaben d’assolir-ho i, en part, és perquè no s’han desenvolupat indicadors i perquè la inèrcia de les pràctiques i el tipus de formació que tens t’hi porta. Volem un sistema educatiu obligatori en què tots els infants gaudeixin de processos d’aprenentatge, que els empoderin, i hem de veure quins instruments ens permeten constatar que això és així. Per tant, no és un tema de contraposició de l’escola antiga amb l’escola nova. Seria un mal enfocament si visquéssim això com un procés de checklist d’aquesta escola és bona, aquesta escola és dolenta.
 
Les escoles compten amb els recursos necessaris per fer aquest canvi de model? Els docents estan preparats per aquesta revolució? La seva formació també hauria de canviar?
Caldrà reformular la formació dels mestres però no tenim dades suficients que ens permetin veure quina és la situació del conjunt del sistema educatiu. Per això fem un programa per analitzar què és el que passa en unes escoles. La nostra hipòtesi diu que amb els recursos existents s’ha de poder pilotar el procés de canvi, sinó no ho faríem.

http://www.e-colonies.cat/noticia/1297/eduard/vallory/caracteristica/principal/educacio/formal/hauria/ser/empoderament/dels/infants/trav/gaudi/lleure

10 de juliol, 2016

Eduard Vallory: "L’escola ha de ser un projecte en permanent reconstrucció"

[Entrevista de Carles Capdevila] Eduard Vallory dirigeix Escola Nova 21, un programa impulsat pel Centre Unesco de Catalunya, la Fundació Jaume Bofill, la UOC i eduCaixa, que aplega 26 centres i vol catalitzar el desig d’innovació del sistema educatiu.
¿Sou una plataforma per canviar l’escola o per recollir i agrupar i compartir els canvis que ja s’hi fan? 
Intentem generar un canvi de paradigma. Passar de l’escola centrada a transmetre coneixements prèviament establerts, els que tenim al llibre de text i al cap del mestre, a una escola centrada en un aprenentatge que sigui útil per al dia a dia dels infants i futurs adults. I requereix canviar molt. L’estructura de l’escola, la formació dels mestres, els indicadors. Procurem visualitzar que com a país podem aspirar a aconseguir que totes les escoles tinguin un estàndard bàsic, que en diem escola avançada.
I això no ho hauria de fer la conselleria? 
Potser sí, però hi ha molts països on els canvis no vénen només de dalt a baix. El que estem plantejant ja hi ha molts documents de la conselleria que ho diuen. Ho diu la llei d’educació, els decrets de currículum, però hi ha una mena de forces que impedeixen que els canvis passin.
¿Del que tens al cap sobre com hauria de ser una escola ja en tenim alguna a Catalunya? 
Sí, n’hi ha. I n’hi ha en molts llocs del món. Els elements clau són que tingui com a propòsit el desenvolupament de competències o capacitats per poder-te desenvolupar amb naturalitat a la vida. I que tingui unes pràctiques d’aprenentatge fonamentades en el coneixement existent de com les persones aprenem. Estem en un període de transició. Del model d’escola que pensava que hi havia uns continguts fixos que s’havien de transmetre al model competencial pensat per desenvolupar capacitats.
Per què és tan urgent canviar ara? Per la tecnologia? 
Si mires institucions com l’Escola del Mar, l’Escola del Bosc o l’Institut Escola dels anys 20 i 30, ja tenien aquest enfocament. La diferència que hi ha és doble. U: avui tenim un coneixement científic que demostra que el que plantejaven estava ben fonamentat. I dos: tenim una situació social que fa impossible que amb els elements que donava l’escola antiga puguis ser una persona autònoma i tenir una vida plena. El desenvolupament tecnològic és exponencial. En un entorn d’incertesa i complexitat necessites persones capaces de donar-hi resposta.
O sigui que als anys 20 es plantejava com a escola ideal, i ara creus que és imprescindible fer-ho. 
Exacte. Diguem-ho així. Als anys 20 l’Escola del Mar era magnífica. Però tu anaves a una fàbrica, una oficina, uns despatxos, i tot era el mateix. Una gent que entrava a les 8 del matí, sonava una campana, s’hi estaven tot el dia, tornava a sonar la campana i se n’anaven. Ara hem d’estar preparats per donar respostes al que encara no sabem.
L’escola d’aquí 10 anys no tindrà assignatures? 
Les assignatures van ser un instrument per transmetre un tipus de coneixement. Si l’objecte d’estudi ha de ser la realitat, perquè el que vols és desenvolupar capacitats i competències per donar-hi resposta, el que abans era un instrument que et permetia accedir a aquest coneixement ha acabat sent la finalitat. Estudies l’assignatura, no estudies l’objecte d’estudi. Passa el mateix amb els exàmens, que acaben sent una finalitat i no un mitjà. I has transformat l’escola en una gimcana en què la funció és anar passant proves, i qualsevol estratègia que facis per passar proves és òptima, perquè el resultat final que et valoraran és haver-les passat. No l’aprenentatge.
No caldrà que hi hagi exàmens? 
Si els exàmens són una manera de demostrar que has recordat una informació que pots trobar en un altre lloc no tenen sentit.
Però algun tipus d’avaluació hi ha d’haver. 
Relacionada amb l’objectiu. Com avalues que algú sap comunicar? No ho pots avaluar amb un examen. Com avalues que algú sap ballar? No descrivint-te el tango. Com avalues que algú tingui empatia? O sensibilitat mediambiental? ¿O que algú no desenvolupi actituds xenòfobes? Com avalues que algú tingui capacitat de solucionar problemes? ¿O de pensar críticament?

¿El que necessitem a les aules tampoc serien grups de 25 alumnes? 
És possible que depengui de les metodologies i les edats. Com més gran siguin els nois i noies, si es treballa de manera cooperativa és més fàcil que treballin sense tenir supervisió. Si tens una única peça que emet informació i uns altres que la reben, les ràtios són rellevants. És possible que les ràtios siguin més importants a infantil i primària i menys a secundària.
No estarien de cara a una pissarra?
La pregunta és d’on surt l’aprenentatge. Si surt sempre de la boca del mestre, o del llibre, o de la pissarra, en realitat l’estudiant és un receptor passiu d’informació. I, per tant, el silenci és el valor més important. Si l’aprenentatge surt de l’experiència, la participació i la interacció, la pissarra, la veu del mestre i el llibre tenen un valor més relatiu. El poden tenir com a referència, però no és la font principal d’informació.
I la memòria? 
Sí. Quants telèfons recordes, tu? La memòria és per al que és important. L’has d’exercitar per a les coses que et siguin útils, que et permetin desenvolupar-te vitalment. I segon, la memòria és important sempre que el procés d’aprenentatge o d’exercitació d’aquesta memòria tingui a veure amb el procés general d’aprenentatge. No té sentit la memorització de la taula periòdica dels elements perquè algú un bon dia ho va posar a la llista dels elements que algú ha de memoritzar.
Quantes escoles adherides a Escola Nova 21 hi ha ara mateix?
Hem començat acompanyats de 26 escoles que ja estan enfocades a aquest canvi de paradigma. Sabem que n’hi ha més, però no hem fet una pentinada del país. El que volíem era mostrar cap on estàvem anant. El que estem fent són una sèrie de presentacions públiques en format de tallers pels quals han passat més d’un miler de membres d'equips directius i aplegarem fins a 200 escoles.
¿L’escola que s’hi vulgui apuntar ha de passar un càsting? 
Això no ho visualitzem com un càsting. Volem ser l’avantsala del que hauria de passar en el conjunt del sistema. I volem demostrar que això és possible per a qualsevol escola en qualsevol perfil. I desenvolupar una metodologia que ho faci possible.
Sabeu on aneu, o només com hi aneu? 
Quan posem l’èmfasi en el canvi de paradigma d’una escola centrada en l’ensenyament a una escola centrada en l’aprenentatge, hi ha modalitats i projectes diferents. Hi ha escoles que donen molt més pes al vessant socioemocional. N’hi ha que en donen molt més al tecnològic. D’altres a l’artístic. Hi ha escoles que a infantil i primària treballen per projectes i n’hi ha que fan servir espais i racons. El que és important és que entenguis que el centre de la teva acció és que es produeixi l’aprenentatge i el desenvolupament de competències. Per tant, no tenim un model.
Creieu en més autonomia per als centres.
Però l’autonomia de veritat ha d’estar lligada a un bon fonament formatiu i a uns bons referents. Imagina’t un paral·lel amb el sistema hospitalari. Vols un sistema hospitalari on entris on entris, sigui de la titularitat que sigui, sàpiguen què passa amb l’apendicitis. Però el coneixement varia amb el temps, i el que vols és que qualsevol hospital estigui actualitzat. La idea que el coneixement creix i t’has d’actualitzar també hi ha de ser en l’educació. Per tant, hem d’acabar amb la idea d’una escola com un projecte finit. L’escola ha de ser un projecte en permanent reconstrucció.
¿No et preocupa, i ara faré d’advocat del diable, que es creï la idea i la moda que ara tenim unes escoles guais? Els moderns, els que innoven... 
Les innovacions ja estaven passant. Nosaltres hem catalitzat una realitat que ja existia. Precisament el que vol el programa és demostrar que qualsevol escola pot fer el canvi. I, per tant, que ja és només la voluntat de l’escola, la predisposició i la feina que comporta el canvi. De formar-se, de replantejar-se, sortir de la zona de confort. I el que nosaltres volem és que a 5, 10, 15 anys vista, qualsevol infant de qualsevol perfil, a qualsevol lloc del país, vagi a l’escola i tingui una experiència d’aprenentatge gratificant i empoderadora.
És conservadora, l’escola? 
Els mestres són un col·lectiu divers. I aquesta diversitat, en part, és culpa de la societat mateixa. Hem heretat una estructura d’escola pública que és antitètica a la que tenia l’Escola del Mar, la del Bosc, o l’Institut Escola. Hem heretat l’estructura de l’escola pública del franquisme, la escuela nacional del segle XIX, i per entrar-hi has de fer unes oposicions, per tant, una estructura memorística. Tens gent que, de manera totalment legítima, hi ha entrat perquè li han dit que si memoritza entra i pot transmetre el que ja ha sabut, i ja està. Però hi ha una pila enorme de mestres de tot tipus que estan transformant la realitat amb el que tenen. Amb el coneixement de l’escola del costat. Amb un viatge que van fer agafant vols low cost per anar a Finlàndia o Reggio de l’Emília. O amb els seminaris que organitzen la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica, Rosa Sensat, o un col·lectiu d’escoles. Hi ha una quantitat gegant de gent amb ganes d’actualitzar el sistema i que treballa per fer-ho possible.
Noteu resistència? 
Sí, però no crec que sigui representatiu del sistema. I aquesta evidència que es nota en moltes escoles -on hi ha mestres que volen fer canvis i mestres que diuen que no es canviï tant- s’ha de fer sortir a la llum. No pot ser que un infant, depenent del mestre que tingui, tingui una experiència d’aprenentatge radicalment diferent. L’escola no pot ser una loteria.
Però, ¿entens les precaucions per no posar l’escola al servei de l’empresa o només de coneixements pràctics? És a dir, ¿no creus que ha de mantenir cert aïllament del món real, també? 
L’escola no ha de ser un instrument que s’adapti al mercat, però ha d’empoderar les persones perquè siguin autònomes i tinguin una vida plena. I per dotar-les d’això no pot estar d’esquena a la realitat. Ha de trobar un equilibri. I l’argument mai pot ser “Sempre ho hem fet així”. Perquè la realitat canvia.
¿No tens por de convertir-te en un guru del futur de l’educació venut com una moda? 
El programa Escola Nova és de tres anys. Volem que sigui instrumental, i que desaparegui. L’objectiu és contribuir a generar l’onada de canvi. Ja sabem que la gimcana d’anar passant proves ens autoenganya. I ara volem empoderar escoles i mestres perquè prenguin decisions i no siguin víctimes dels gurus o de les modes. L’autonomia de veritat no és la que deixa una persona o una institució sola i li diu que s’espavili. És la que li dóna les eines.
Els mestres actuals, que estan formats i entrenats d’una manera, ¿poden posar-se demà a ensenyar per projectes, treballant en grups de manera cooperativa? 
Demà no. Ho hem de planificar a 10 o 12 anys vista. I generar un procés. Analitzem quins instruments necessitem. Canviar la formació, donar més instruments. Modificar els instruments d’avaluació existents. Transformar el tipus de material. Transformar elements de l’estructura de l’escola mateixa que permetin superar la separació en departaments. A cap professional que estigui compromès amb la idea que a la seva escola hi hagi un aprenentatge significatiu li ha de fer por el procés de canvi. El gran problema que tenim és que fa 25 anys, quan es va fer la Logse i es va dir “Hem de deixar de tenir una escola transmissora, fem una escola que desenvolupi competències per a la vida”, no es va canviar la formació, ni l’estructura ni els indicadors.
I tampoc ha canviat encara la manera de formar els mestres. 
Jo crec que no. Quines són les competències que necessites si has de ser mestre? Són, per exemple, tenir el convenciment que qualsevol infant pot aprendre. Saber que quan no es produeix aprenentatge pot ser perquè hi hagi una estratègia d’aprenentatge complexa. Que les persones que aprenen són diferents, tenen ritmes diferents i interessos diferents. Aquests elements algú els ha de poder avaluar. I no els avalues teòricament. Has de saber que qualsevol persona que surti per ser mestre ha de tenir un interès pels infants. I els instruments d’avaluació de l’escola i de la universitat són antics.
Caldria fer públics els resultats de les escoles? 
Sóc molt prudent amb això. Tu no pots demanar que reti comptes algú que no és autònom, si una escola no té autonomia real per desenvolupar el seu projecte educatiu ni seleccionar el seu professorat per desenvolupar les seves accions de formació. A la pràctica, el que busques és un boc expiatori. En realitat, el nostre sistema educatiu, el que hem heretat del segle XIX, busca bocs expiatoris. Amb aquest estudiant, què passa? És un gamberro? És un gandul? O és que no dóna per més?
Busquem culpables?
Sí, i el problema és el que hem de fer perquè l’aprenentatge que es produeixi sigui bo. I quins canvis hem de dur a terme. Perquè si no cada cop que posem el focus en un potencial culpable, aquest assenyalarà el del costat. I portem així 40 anys. Des de la restauració de la democràcia que anem assenyalant d’un cantó a l’altre.
Això és el que vas fer en aquesta cita del teu discurs: "Si ensenyem els infants com els ensenyàvem ahir, els robem el demà". 
Exacte. Això és de John Dewey, dels anys 20.
N’heu parlat amb els sindicats? 
No, no n’hem parlat. Crec que una funció fonamental dels sindicats és garantir que els treballadors de l’entorn educatiu tinguin unes condicions de treball dignes. I garantir que aquest procés d’actualització del sistema educatiu no es faci en detriment de la qualitat de les condicions professionals.
Alguns experts m’han dit que s’innova més en les escoles d’entorns complicats, on és imprescindible fer-ho. 
Quan tens un entorn desafavorit, sigui socioeconòmic o de ritmes d’aprenentatge, aleshores constates que les persones són diferents. I tens la necessitat de personalitzar l’aprenentatge. Ja no ho pots fer de manera industrial. I, de fet, Montessori comença precisament a desenvolupar una metodologia per a nanos que tenen problemes d’aprenentatge. L’Escola del Mar i l’Escola del Bosc comencen amb nanos que tenen problemes de salut. Ara bé, les escoles que tenen estructures o metodologies d’aprenentatge més avançat no són només d’aquest perfil. Si te’n vas a São Paulo, a Lumiar, és una escola superreferent i és de classe alta. Pregunta quin és el perfil de la Montessori a Girona i veuràs que no és la gent dels entorns més desafavorits.
I ha de servir per a tots els entorns.
La manera com aprenem els humans és la mateixa. No hi ha cap infant que no es faci mil preguntes, que no salti deu vegades un bassal per intentar veure què passa amb aquella cosa que brilla i es mou quan hi és a sobre. Que es faci preguntes quan es mouen els núvols. Que posi el dit als capgrossos... Aquesta voluntat de saber hi és en tots els éssers humans. La gran pregunta és com l’escola ho pot utilitzar per articular el coneixement en comptes d’anul·lar-ho per crear un procés d’aprenentatge passiu.

¿Penses que l’escola mata la creativitat, l’interès i la curiositat? Que domestica i disciplina? 
L’escola del segle XIX, la que hem heretat, està pensada per generar una producció industrial, parteix de la base i l’error que la manera que tenim de catalogar els coneixements és la mateixa que tenim per aprendre’ls. Però quan penses com aprèn un nen petit a parlar, ¿com n’aprèn? I si ho compares amb la manera com nosaltres hem après anglès... A un nen petit no li fas fer una llista de vocabulari. No li fas memoritzar el present perfect i el present continuous. I en canvi els aprèn. I tens nens i nenes que han anat amb els seus pares a viure a un altre país, el nen té tres anys i aprèn alemany de cop i volta. L’escola ha d’aprofitar l’envestida que ja porten els infants, amb la seva voluntat d’aprendre i el desig de créixer.
Les activitats extraescolars també marquen diferències. 
Cal superar la idea de l’escola com un espai aïllat. Del mestre com un professional aïllat. I els infants com uns aprenents aïllats. Les escoles han de treballar vinculades amb el seu entorn. I l’entorn són els pares, les associacions, les entitats del barri i la botiga de queviures. El model aïllat és el que justifica que tinguis deures fins a les vuit del vespre. Estens l’escola a través dels deures, i necessites algú que supervisi. Però el mateix pot passar amb activitats extraescolars. A la pràctica mai podràs crear un sistema homogeni. El barri, el municipi, la col·lectivitat... ¿què pot fer per dotar aquests infants d’unes capacitats que els facin uns millors ciutadans, millors persones, millors habitants de l’entorn on convivim? Hem de crear un entorn en què la voluntat d’aprenentatge sigui col·lectiva. La societat ha deixat molt de banda l’escola i l’educació. I com més reduïm l’escola al lloc on reprodueixes el que hi ha als llibres més la menystens. I com més veus l’escola com un entorn on empoderes les noves generacions, més importància té, i més interacció tens amb pares, barri, entorn, associacions, entitats.
Hi ha pressa per fer els canvis.
Hem d’equilibrar la urgència per fer el canvi i la no precipitació. Un mestre no passa de la nit al dia a fer un canvi radical de les estratègies d’aprenentatge. El que és urgent és que ens mentalitzem que aquest canvi s’ha de fer. I aleshores les institucions públiques, les facultats, els col·lectius de mestres han de poder fer una bona planificació, amb els sindicats també, de com fer que el conjunt del sistema avanci. El que no podem fer és estar 20 anys més dient que tot és relatiu, que hi ha moltes modes, que no sabem ben bé què passa. Perquè sí que sabem cap on es va. Tenim riuades de documents que ens estan dient que s’ha de fer el canvi.
D’aquí 10 anys no reconeixerem l’escola? 
El nostre objectiu és que d’aquí 15 anys l’escola s’assembli tant a la dels anys 80 com un quiròfan del 1980 i un quiròfan del 2030.
Això passarà? 
Sí. Tenim grans avantatges. La població escolar de Catalunya és relativament acotada. No gaire diferent de la que té Finlàndia. Per tant, és un entorn prou gran però prou petit per poder fer una acció de canvi amb un efecte contagi. Tenim una tradició que ja ve d’aquí. Tot el moviment d’escola nova dels anys 20 i 30. Les primeres Montessori que es fan aquí. L’Institut Escola. Rosa Sensat i Pere Vergés. Tenim la gent que funda Rosa Sensat als anys 60. Les escoles d’estiu. Els moviments de renovació pedagògica. Per alguna raó hem tingut un forat negre que s’ho ha emportat tot cap enrere. Les raons són diverses. Les Montessori les tanca Primo de Rivera perquè hi ha una dictadura. L’Escola del Mar la bombardegen a la Guerra Civil. El franquisme tanca les escoles impulsades per la Generalitat i torna a impulsar una escola on hi ha ferits de guerra als quals els donen una plaça per ensenyar.
¿Però haurem de fer una cosa semblant al que va passar al 76, amb Rosa Sensat fa 40 anys, amb les escoles del CPEC? ¿Estem en una transició d’aquest tipus? 
Hem d’aprendre del que va passar amb les escoles del CPEC. El que teníem eren escoles autònomes amb projecte educatiu propi. Un professorat vinculat al projecte. I les vam transformar en les escoles de la matriu heretada del franquisme, sense personalitat pròpia. I per això entraves a través d’oposició i et movies a través de trasllat. Hem d’acceptar aquest fet. Fa 40 anys que intentem posar pegats en una estructura que ens és aliena com a societat. Hem de fer el que va fer Finlàndia en el moment que va dir que volia anar cap a un sistema educatiu diferent: mirem què hem de fer en els pròxims 15 anys i comencem a prendre decisions. Però prenem-nos-les seriosament. Que no sigui només un marc legal. Que sigui acompanyar la universitat al canvi. Acompanyar l’escola al canvi. Acompanyar els professors al canvi. Actualitzar els indicadors. Transformar la visió de la persona que aprèn.

Publicat a l'Ara el 10 de juliol de 2016