El procés de creació del nou espai europeu d’educació superior, que està donant les seves primeres passes, és una magnífica oportunitat per a revisar la tasca formativa que duen a terme les nostres universitats. L’anomenat procés de Bolonya estableix nous reptes per a les universitats: garantir de manera eficient la qualitat de l’ensenyament, promoure la mobilitat, capacitar els estudiants per a una vida professional satisfactòria i fer-los agents del seu propi aprenentatge, trobant fórmules per a una formació al llarg de tota la vida i recollint des de la universitat el rol educatiu del món professional.
Catalunya ha estat pionera en molts d’aquests reptes. L’Agència per a la Qualitat del Sistema Universitari de Catalunya (AQU) va ser una de les primeres agències amb acreditació europea per a avaluar la qualitat, a la qual anys després s’hi va sumar l’agència estatal espanyola ANECA. I pel que fa a la mobilitat, les universitats catalanes han estat capdavanteres en l’atracció i enviament d’estudiants europeus del programa Erasmus. El punt de partida, doncs, és positiu.
Però els reptes que planteja el procés europeu van més enllà, i es fonamenten en la idea d’incrementar la importància de l’adquisició d’aptituds en la formació universitària davant la preponderància que té l’estricta tranmissió de coneixements. Així, primerament acota el cicle formatiu que ha de donar unes aptituds superiors bàsiques, el que s’anomena “grau”. Tristament, mentre que a molts països europeus els graus seran de tres anys, l’Estat espanyol ha optat per no modificar la durada de quatre anys de les actuals llicenciatures. És obvi que això incrementa el risc que un estudiant no acabi el cicle formatiu.
A aquest cicle formatiu inicial, s’hi sumen dos cicles més: el màster i el doctorat. El màster, doncs, esdevé part de l’itinerari universitari reglat, consecutiu i complementari del grau, quan fins ara amb el nom de màster es trobaven titulacions extres de durada i qualitat molt variables. Donat que el grau capacita per si sol per a l’accés al mercat de treball, el nou màster és una formació especialitzada que incrementa la vàlua laboral. Però més enllà de l’ordenació conjunta de l’itinerari universitari en tot l’espai europeu, la nova estructura de tres cicles conté un objectiu molt ambiciós: integrar les experiències formatives que es donen fora de la universitat.
En efecte, l’establiment d’un marc europeu de qualificacions permet superar una lògica anquilosada que ha presidit el sistema de convalidacions universitàries fins ara. La idea és que no s’han de comparar assignatures, sinó capacitats i coneixements adquirits, sigui dins o fora de la universitat. I en això, l’experiència professional i la formació que es dóna a l’empresa juga un rol fonamental.
Una de les principals tasques que té el nou Ministeri de Ciència i Innovació en matèria d’educació superior, doncs, és vèncer les resistències de l’antiga i rígida visió dels estudis universitaris i desplegar el marc legal amb obertura de mires, aprofitant i promovent les possibilitats d’actualització que brinda el procés europeu, donant joc a la voluntat innovadora i la creativitat de molts equips universitaris i evitant la nefasta tendència tradicional a la uniformització.
Publicat a Expansión (8 de maig)
09 maig, 2008
Formar professionals amb aptituds
16 abril, 2008
Liderazgo en postgrados de economía
La Barcelona Graduate School of Economics (GSE) es una institución académica creada el 2006 con la confluencia de cuatro grupos de fuerte impacto internacional: el Departamento de Economía de la UPF, la Unidad de Análisis Económico de la UAB, el Instituto de Análisis Económico (IAE-CSIC) y el Centro de Investigación en Economía Internacional (CREI). Su doble objetivo es desarrollar una oferta de programas de postgrado íntegramente en inglés y reforzar y proyectar la investigación que ya llevan a cabo sus unidades.
El modelo de escuela de postgrado en economía produce sinergias entre docencia e investigación. Así como en las ciencias naturales las masas críticas de investigadores se articulan alrededor de laboratorios e instalaciones, y en las ciencias de la salud alrededor de hospitales, en las ciencias sociales es la fuerza de la actividad postgraduada la que genera ésta masa crítica.
Además de las organizaciones académicas públicas, el Patronato de la Barcelona GSE también incluye instituciones privadas que colaboran en la financiación de la GSE, igual como lo hacen los gobiernos catalán y español. Éste modelo de parteneriado público-privado permite reforzar la apuesta por hacer de la Barcelona GSE uno de los primeros núcleos europeos en los estudios de postgrado en economía. La base investigadora así lo permite: indicadores recientes muestran que la investigación que se lleva a cabo en los grupos de la GSE se clasificaría agregadamente entre el segundo y el tercer puesto a escala europea.
Este marzo se ha reunido el Consejo Científico de la Barcelona GSE para analizar su marco institucional, los contenidos de sus seis programas de máster, el funcionamiento de los dos doctorados de referencia y el potencial de la investigación que se lleva a cabo. Este órgano asesor está compuesto por 30 académicos de primera línea mundial, entre los cuales diez receptores del Premio Nobel de Economía.
Los participantes (provenientes en su mayoría de instituciones norteamericanas) coincidieron en confirmar el acierto del modelo de escuela de postgrado para el doble objetivo docente e investigador, que en Estados Unidos tiene una larga tradición. El rol de un consejo científico es fundamental en una organización como la GSE. La visión externa desde un alto estándar permite contrastar las apuestas estratégicas y las líneas de trabajo; y en el caso de la GSE, esto es particularmente importante.
La razón es que la apuesta de la Barcelona GSE se centra principalmente en el mercado internacional de másters profesionales, un mercado que fuera del mundo anglosajón es aún incipiente. En efecto, la creación del nuevo espacio europeo de educación superior, que según el proceso de Bolonia tiene que estar culminado en el 2010, introducirá en la Europa continental lo que ya existía en Gran Bretaña: un sistema universitario de tres ciclos (grado-máster-doctorado) que asegure la calidad y reconozca en toda la área las calificaciones y periodos de estudio respectivos.
La oferta educativa de la Barcelona GSE recoge la herencia y experiencia de los programas de máster en economía y en finanzas de la UPF, impulsados desde hace más de una década como parte del itinerario formativo del doctorado, y que hoy forman parte de la oferta de la GSE. El reto está en ser capaces de extender al modelo de másters profesionales los buenos resultados de los másters de investigación ya existentes.
El Consejo Científico también hizo hincapié en la relevancia de un objetivo que se ha planteado la Barcelona GSE: la creación de un fondo patrimonial o endowment, un modelo extendido en el mundo anglosajón pero poco común en la Europa continental: un fondo perpetuo los rendimientos del cual permiten garantizar estrategias a largo plazo, y que la GSE ha empezado con una dotación inicial de los presupuestos generales del Estado. El incremento de este fondo patrimonial posibilitará una mayor competitividad en los escenarios europeo e internacional.
Publicat a El Economista (16 d'abril)
08 abril, 2008
Del diàleg als monòlegs a la universitat
Aquest mes de març els rectors de les dues universitats més grans de Catalunya han patit conflictes aparatosos amb grups reduïts d’estudiants i altres persones, que han requerit de la intervenció dels mossos d’esquadra. A principis de mes va ser l’ocupació forçada de la Facultat de Filosofia i Lletres de la UAB. I més recentment ha estat l’intent de boicotejar la Conferència de l’Associació d’Universitats Europees que acollia la UB.
En ambdós casos, els actes han tingut com a conseqüència la paral·lització de l’activitat docent, a més de la intervenció policial a demanda legítima dels equips de rectorat davant el desgovern generat. Si bé es tracta de dos casos extrems, no són pas casos aïllats. Avui, els equips de govern de les universitats es troben dia sí dia també amb actes de boicot organitzats per grups reduïts de persones, que a més en molts casos no són ni estudiants. Si ve un dirigent empresarial es condemnarà la privatització de la universitat. Si ve un càrrec públic es protestarà pel que correspongui en cada cas. Només els propis grups tenen dret a decidir qui pot parlar sense molèsties i qui no.
No es pot obviar que alguns partits polítics no són aliens a aquesta situació lamentable. Hi ha organitzacions polítiques juvenils que directament intervenen com a braç executor dels actes de boicot que després el seu partit rendibilitza. Jo he vist com responsables d’una d’aquestes organitzacions trucaven ostentosament a la seu central per a informar de com havien boicotejat un acte a la universitat en què participava el ministre de Justícia... del govern que el seu partit havia investit! Alhora, aquests mateixos grupuscles són els que s’asseguren que quan els seus dirigents polítics afins van a la universitat ningú no els molesti, acusant de feixistes als qui ho facin.
L’abús que aquests grups reduïts han fet del dret de protesta a la universitat ha arribat a uns extrems intolerables. La gran majoria d’organitzacions universitàries defensen que la universitat sigui “un espai obert i plural, on tothom sigui lliure per expressar la seva opinió i gaudir, al mateix temps, del respecte dels demés”. Això és, en realitat, el fonament de l’acadèmia. Si a la universitat no es poden escoltar totes les posicions ni donar-se el debat d’idees entre postures confrontades, on es podrà fer?
Cal desemmascarar el creixent ús abusiu que aquests grups minoritaris estan fent del dret a la protesta exercint impunement un veto arbitrari. Reivindiquen el dret a la llibertat d’expressió tot negant el mateix dret als òrgans de govern de la universitat, a les facultats o als departaments quan aquests conviden a parlar a persones externes, transformant la universitat en un territori de monòlegs ideològics –que només parli qui ells vulguin– enlloc de l’espai de diàleg que hauria de ser. Davant d’aquesta tendència inacceptable, no tan sols hem d’estar al costat dels rectors que planten cara al desgovern, sinó que hem de denunciar els polítics irresponsables connivents amb aquests fets.
Publicat a Expansión (3 d'abril)
05 març, 2008
Combinació letal per a la recerca
Un dels raonaments de l’economia de mercat és que la competència estimula la millora, mentre que el monopoli la desincentiva. Aquesta idea és a la base de les demandes repetides per a treure l’aeroport del Prat d’una gestió asfixiant que frena la competència que podria fer, entre altres, a Barajas. En canvi, sembla que en política científica Catalunya està prenent un rol molt més passiu.
Tot i l’extraordinari èxit de les Starting Grants del Consell Europeu de Recerca, de les quals finalment 16 han anat a parar a institucions catalanes (un 5% del total europeu, quan la població catalana representa un 1,5%), i malgrat la força de la recerca que es fa a casa nostra davant de convocatòries publiques, competitives i basades en el mèrit, avui la realitat científica a Catalunya es troba en una cruïlla preocupant. El motiu és la suma de dos factors. D’una banda, la tendència al monopoli que conté el centralisme, i de la qual la recerca no s’escapa. I d’una altra, el distanciament preocupant de les administracions catalanes envers els seus centres de recerca d’excel·lència.
Pel que fa al primer factor, és interessant observar que el recent editorial de la prestigiosa Nature (28 de febrer) invita el pròxim govern espanyol a que “creï estructures legals” per a la recerca que garanteixin que la inversió pública sigui “sàviament gastada”. En tot l’article, però, ni s’esmenta que l’èxit de la ciència a l’Estat espanyol, “reflexat en guanyar moltes de les altament competitives Starting Grants”, es deu, en bona part, a l’esforç institucional dut a terme des de Catalunya amb la creació de centres de recerca amb personalitat jurídica i l’establiment d’ICREA. L’omissió d’aquesta informació podria induir a l’error d’interpretar el “sàviament” com a “centralitzadament”.
Però com indicava, el problema no prové en exclusiva de la tendència a veure-ho tot des de l’entorn de la capital espanyola. Prové també del risc que les institucions de recerca de Catalunya amb reputació internacional entrin en desacceleració degut a una certa sensació de vertigen dels decisors polítics davant la perspectiva de jugar a la primera divisió científica mundial.
La competitivitat internacional de la nostra recerca es basa no tan sols en la capacitat de generar institucions excel·lents que produeixin ciència de primer nivell, sinó també i sobretot en la seva capacitat d’atraure els millors científics mostrant que el nostre és un país que aposta fort per l’economia del coneixement i que, per tant, l’empenta creixent actual es mantindrà. Aquest ha estat, en realitat, el gran èxit dels Estats Units: institucions científiques punteres ben finançades sense incertesa sobre la inversió futura.
La combinació de la tendència centralista amb la manca de sensibilitat a casa nostra cap als esforços per a fer ciència de primera línia mundial pot tenir efectes negatius en relativament poc temps. Les administracions públiques catalanes haurien de ser conscients de la seva responsabilitat davant el perill que, enlloc de perseverar en les fórmules d’èxit, s’obri un proces seriós de deteriorament d’una reputació bastida amb molts anys d’esforços. I això, que no depèn de les eleccions espanyoles, pot ser qüestió de mesos.
Publicat a Expansión (5 de març)
08 febrer, 2008
La ciència vol inversió
Una diferència important entre les decisions estratègiques polítiques i les empresarials és que les primeres es troben massa condicionades pel pes dels processos electorals. Aquest condicionament té unes conseqüències molt negatives a l’hora d’en l’establir una política científica, donat que la ciència vol inversió, no només de diners sinó també de temps.
La tradició científica no s’improvisa. La Llei d’universitats de Catalunya recorda en el seu preàmbul que la Universitat de Barcelona va estar clausurada entre 1714 i 1837, i que fins el 1954 no va poder atorgar títols de doctor. En comparació, per exemple, Cambridge ha tingut activitat científica ininterrompuda des de la seva creació el 1209: vuit-cents anys. No van ser especialment avançats: Jaume I va crear la de Lleida el 1300. La diferència està en la constància.
La diferència comparativa amb altres països pot fer pensar que no tenim capacitat de competir. Que hi ha llocs on la ciència és de punta, i a nosaltres ens ha tocat el rol d’admiradors passius. És aquesta postura mancada de confiança en les nostres possibilitats el que provoca les cícliques involucions en política científica que tant temen els recercadors, sigui generant incerteses en els compromisos econòmics, sigui rebaixant els estàndards de qualitat establerts prèviament.
En canvi, una modesta però solvent i compromesa inversió pública iniciada a Catalunya no fa ni una dècada, amb la creació de centres de recerca amb personalitat jurídica pròpia i iniciatives com el programa de captació d’investigadors ICREA, ha comportat un canvi espectacular. Ho mostra la primera convocatòria de Starting Grants impulsada pel Consell Europeu de Recerca, la més competitiva mai duta a terme a Europa, que dijous passat va decidir els 300 candidats escollits d’entre els més de 9.000 joves científics presentats.
El resultat és impressionant: dels 300 brillants joves recercadors, 15 són d’institucions catalanes, i 9 de la resta de l’Estat. I n’haurien estat setze amb el malaguanyat economista Antoni Calvó. Vuit dels guardonats –igual que Calvó– eren investigadors contractats per ICREA, una iniciativa excel·lent que des del 2001 ha dut a Catalunya 173 recercadors de primer nivell. A més, nou dels quinze guardonats pertanyen als nous centres de recerca creats en els darrers anys al nostre país, uns centres punters que a voltes han vist discutides les inversions compromeses.
Més enllà de congratular-nos i felicitar els joves científics, el bon resultat d’aquesta convocatòria hauria d’ensenyar-nos que tenim capacitat de generar ciència de màxim nivell. Una inversió valenta i constant del sector públic i el privat en iniciatives científiques de qualitat pot posar el nostre país a la punta en moltes àrees. I per a fer-ho, cal seguir apostant per tres ingredients indispensables. Primer, especialització en la recerca i garantia externa de la seva qualitat científica. Segon, autonomia de gestió que permeti flexibilitat i incentius a l’excel·lència. I tercer, compromisos econòmics a llarg termini, que redueixin la incertesa de les plataformes de suport a la recerca i incrementin el seu dinamisme.
Publicat a Expansión (8 de febrer)
