09 de gener, 1998

Anar pel món amb claredat

A final de novembre, l’Assemblea General del Fòrum Europeu de la Joventut –la plataforma que aplega consells de joventut i internacionals juvenils– va rebutjar la proposta d’entrada del Consell de la Joventut Basc. Val a dir que el Consell Nacional de la Joventut de Catalunya és membre fundador d’aquesta plataforma europea (al mateix nivell que el seu homònim espanyol), responent a una realitat associativa amb presència internacional. Però el cas del consell basc tenia dos trets ben diferents. El primer, que pràcticament cap de les associacions que el componen té vida internacional pròpia, sinó mitjançant entitats espanyoles. I el segon, que el mateix consell basc, que és membre del Consell de la Joventut d’Espanya en tant que consell autonòmic, va declarar que tenia la intenció de continuar-hi pertanyent si entrava al Fòrum Europeu.

El més curiós del cas és que qui va avalar la proposta d’entrada va ser el consell espanyol, possiblement amb la voluntat d’obrir un debat que posés en dubte la presència catalana al Fòrum i de recollir així la solidaritat dels altres consells estatals. I és que consells com el francès, el britànic o l’alemany no veuen amb bons ulls que s’obri la caixa dels trons del que en diuen realitats regionals. El parany estava ben pensat, perquè els catalans difícilment poden escatimar solidaritat als companys bascos. Però la realitat és que aquests no van fer el més mínim esforç per assolir el reconeixement.

En aquest sentit, haig de dir que dubto de la solidaritat que ens fa mirar pel País basc, Escòcia o la Bretanya abans de tenir segur el nostre futur. A principi de segle, els nacionalistes catalans, tot solidaris, van veure com els passaven pel davant la sobirania grega i la d’Irlanda, i els d’ara hem vist les repúbliques bàltiques recuperar la seva llibertat i potser veurem el Quebec, mentre cridàvem “avui Lituània, demà Catalunya”. A més, després resulta que al nostre país li costa mantenir relacions amb les nacions lliures un cop disposen d’Estat propi, i acabem tornant a caure al sac de les comunitats regionals.

Penso que és un error conceptual i d’estratègia promoure les relacions regionals des del nostre país. Si els nostres referents són Baden-Württemberg, la Llombardia o Migdia-Pirineus, els seus respectius Estats –i, per extensió, les seves entitats– ens consideraran una realitat regional més. Peculiar, però regional. Malgrat les limitacions legals, l’activitat internacional és l’únic que ens pot donar el reconeixement com a nació que demanem, i per això cal buscar sistemes de funcionament bilateral que ens en proveeixin. Des d’un acord de relació entre els governs danès i català, fins a l’intercanvi d’escoltes entre Catalunya i Txèquia –o França, o Alemanya, però no amb Rôine-Alpes o Baviera–. I cal buscar la manera que, quan el Quebec sigui independent, puguem continuar mantenint-hi relacions bilaterals, enlloc de permetre que l’Estat espanyol agafi la iniciativa i torni a pugnar per reduir-nos a realitat regional.

En qualsevol cas, hi ha diversos elements que impedeixen fer entendre la nostra naturalesa nacional enfora. Per exemple, la pertinença d’algunes associacions catalanes a la respectiva entitat espanyola, alhora que pretenen tenir una vida internacional pròpia, com el Consell de la Joventut d’Euskadi. O, encara pitjor, quan els mateixos dirigents de l’espanyola són catalans. I també, en un altre sentit, la gran mancança d’una millor dinàmica d’ensenyament d’idiomes, que ens limita el discurs.

Més claredat, doncs, si volem anar pel món com a catalans. Més coherència si pretenem que, algun dia, el món ens reconegui com el que som.

Publicat al diari Avui