06 de maig, 2000

Marcar-nos les pròpies fites

En Josep Piqué té raó. En aquest país hi ha persones que senten que el seu projecte polític col·lectiu és estrictament Catalunya, i n’hi ha d’altres que senten que el projecte polític de Catalunya passa per Espanya. És un absurd negar-ho, i fins i tot ho és establir la ratlla dels “bons” i dels “mals” catalans respecte aquest sentiment.

El catalanisme polític, però, es troba desorientat en constatar que la direcció en què anava ja no funciona. Espanya va bé, molt bé. A banda de les reflexions sobre les mancances en el model d’Estat de benestar, ser espanyol, avui, és positiu. No cal estendre-s’hi. De manera distinta, l’Andreu Claret i en Francesc-Marc Àlvaro en parlaven recentment als seus articles. Però llavors, què succeeix amb els qui no ens sentim espanyols?

Les identitats nacionals són complexes, i responen a elements diversos. La qüestió és que a Catalunya un segment de la població que no es sent espanyola, i que creu que el seu projecte polític col·lectiu com a país no passa per Espanya, no sap com reaccionar davant d’una espanyolitat renovada, sana, lluent, digna i prestigiosa. Una espanyolitat que encara té tics “antipluralistes” a espais com l’exèrcit o el poder judicial, però sabedora que igual com s’ha avançat en altres àmbits, en aquests tan sols serà qüestió de temps.

L’astorament és dels qui veiem en la catalanitat una identitat del mateix nivell –i per tant, distint– que l’espanyola, i no d’un nivell inferior. Perquè la complexitat del joc d’identitats pot acabar fent que aquesta situació conceptual d’igualtat esdevingui, per raons molt diverses, de subordinació. En efecte, l’element clau és el nivell que es vol que tingui la identitat catalana en el concert mundial, i el projecte o projectes polítics que en resulten –federalisme, estatut especial, separació... És a dir, si considerem la comunitat catalana com a part de les peculiaritats regionals de les nacions, o si la considerem una nació més.

La situació actual no té res a veure amb aquella de 1939 en què els tancs franquistes entraven per la Diagonal. Avui rebutjar l’exèrcit per espanyol, quan els uniformes de la selecció espanyola de futbol esdevenen roba habitual de gent jove catalana, es fa difícil. Els canvis dels darrers vint anys en els signes d’identitat espanyola fan innòcues les reaccions que als vuitanta tenien èxit al carrer. El que diu l’alcalde Clos ho pensa molta gent: aquest exèrcit és el que ha fet les missions humanitàries amb els cascos blaus, no el que va envair Catalunya. I la majoria de gent que s’oposarà a la desfilada ho farà més per antimilitarisme que pel gastat antiimperialisme espanyol.

Davant de tot això, com deia, ens queda plantejar-nos la pregunta de què succeeix amb els qui no ens sentim espanyols. Possiblement ens hem acostumat amb massa comoditat a demanar respostes i a exigir responsabilitats sobre el nostre futur a la generació que va heretar la Catalunya desfeta del 39, la generació que es va marcar fites mirant-se les runes des del turó, a l’altra banda del riu.

He de dir que m’oposo a aquesta pràctica. Renuncio a aquesta demanda constant de responsabilitats. En la història col·lectiva d’un poble, a cada generació li toca assumir els reptes que es vol marcar. No vull dependre de l’actuació dels qui ja han dut el país el més avant que han pogut i que han sabut. Els donarem les gràcies per la feina feta, demanarem que no ens facin combregar amb les seves dimissions i serem nosaltres, ara, els qui haurem de marcar-nos les pròpies fites col·lectives.

Haurem d’entendre que el país el composen persones que pensen de manera diferent, i no oblidar la premissa que el projecte haurà de ser per a totes elles. Josep Piqué, que ara representa Espanya davant del món, fa una aposta política per una espanyolitat en què la catalanitat s’hi encabeixi còmodament. I avui persones de la seva generació o més grans, des de molt diversos partits de Catalunya, pensen –tot i que amb matisos– el mateix. No és cert que des d’aquesta òptica no es pugui servir els interessos dels catalans, i una bona gestió pot acabar d’enfonsar l’argument ja gastat.

Millorar les condicions de vida dels ciutadans és l’objectiu de totes les formacions polítiques; el repte dels qui discrepem de la via espanyola serà saber explicar el perquè del nostre projecte diferenciat i les raons que ens duen a propugnar que som una societat prou madura com per autogovernar-se, que significa prendre les pròpies decisions com a col·lectiu sense que d’altres les prenguin per nosaltres, i que vol dir a més contribuir solidàriament, però no en segona fila, en el projecte comú de la humanitat.

Per seguir en aquesta línia ja no ens serveix debatre qui defensa els interessos dels catalans. L’Onze de Setembre de 1977 jo tenia sis anys, i ara potser ja cal reelaborar el nostre discurs entenent els canvis que s’han produït des de llavors. El marc plurinacional que als anys trenta era l’ideal de la Confederació Ibèrica avui, per a nosaltres, és la Unió Europea. Potser sí que ens agradaria dir-nos espanyols, o suecs, o nord-americans. Però volem tenir el dret a poder somriure quan ens preguntin “d’on sou?” i no haguem d’amagar-nos la identitat. Per a assolir-ho, haurem de generar un nou sentiment de projecte col·lectiu i, especialment –i potser serà el més important–, actuar amb coherència.

Publicat al diari Avui

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Well done!
[url=http://jgoavoyu.com/rqod/uonz.html]My homepage[/url] | [url=http://eyanjxyi.com/ylxe/icki.html]Cool site[/url]

Anònim ha dit...

Nice site!
My homepage | Please visit

Anònim ha dit...

Nice site!
http://jgoavoyu.com/rqod/uonz.html | http://whzggxza.com/sdpa/fsfh.html