14 de juny, 2000

Pensar el futur sense renúncies

El desacomplexament nacional espanyol, cuinat pels anys del PSOE al govern i ara servit fastuosament pel PP, està coincidint amb els intents de justificació del catalanisme polític sobre la seva existència i pervivència. S’ha tornat a caure en la lògica estatal que fa provincià pensar en la Catalunya nació al costat de l’Espanya orgullosa de si mateixa, sense tenir en compte Dinamarca o Suècia com a referents en molts sentits.

De fet, la lògica de l’Estat fonamenta la lògica d’actuació dels partits. Les organitzacions polítiques han de servir els interessos de les comunitats on es troben, i per això a totes les forces catalanes els costa ara, en un moment d’auge espanyol, trobar el seu lloc en una suposada “comunitat menor”. El PP es vol menjar l’espai de CiU amb Piqué i Birulés, cada cop més veus del PSOE reclamen la desaparició del PSC autònom i ja sabem què va passar amb el tàndem IU-IC.

I és que el catalanisme polític, un moviment que va néixer per defensar els interessos dels catalans que l’Estat ignorava i que ha reivindicat per a la societat catalana l’autogovern –amb diferents vies–, es troba avui atrapat. D’una banda, el seu crèdit de garantir la millora de les condicions de vida de la ciutadania, pot acabar sent avançat per una política intel·ligent dels poders espanyols; i d’una altra, la seva reivindicació nacional té problemes d’acceptació més enllà de la situació actual, perquè el prestigi espanyol li treu raó de ser. I per això ara es debat entre pragmatisme i idealisme, sense saber sortir del seu propi espiral.

Perquè, i si aquelles persones catalanes convençudes que l’espanyolitat i la catalanitat són complementàries fossin capaces de canviar el rumb estratègic del govern de l’Estat? És a dir, què passaria si l’Estat invertís a Catalunya el que li correspon, portés als nostres museus la part proporcional del que adquireixen a Madrid, eliminés els peatges de les nostres autopistes o fes un esforç per garantir la nostra competitivitat? I què passaria si això ho fes des dels ministeris espanyols, parlant en català amb un bilingüisme desacomplexat?

Dues demandes principals a Espanya fetes pel catalanisme polític: que no freni la nostra competitivitat i que accepti i promogui la nostra especificitat cultural, podrien ser acceptades pels poders espanyols i dutes a terme, sense haver de parlar de l’autogovern gaire més enllà de les altres comunitats autònomes.

Mentre tant, però, i paradoxalment, aquesta Espanya capdavantera no s’està dels seus tics nacionals cara enfora, igual com les altres comunitats polítiques. De fet, la reducció del pes dels Estats produïda per la globalització econòmica va a favor d’estructures supraestatals, però no els està eliminant com a unitats polítiques decisòries en darrer terme.

El mite de les latents nacions sense Estat que sorgiran algun dia és això, un mite, i que a més està absorbent totes les expectatives de futur del catalanisme. Potser hauríem d’entendre que ens trobem a l’extrem del procés històric que va crear el model d’Estat-nació en base a unitats que s’havien anat constituïnt i que avui s’ha universalitzat. L’Estat-nació sobirà, és cert, tendeix a desaparèixer, perquè el concepte de sobirania el manlleva la globalització. Però no desapareixen els Estats en tant que actors dins dels nous espais supranacionals regionals com comença a ser la Unió Europea.

Alhora, paradoxalment, cada cop són més necessàries estructures de governabilitat mundials, perquè la globalització demana regular progressivament des de la defensa dels Drets Humans –el precedent de Pinochet ha estat essencial– fins, d’alguna mesura, els sistemes econòmics –per evitar crisis com l’asiàtica. I és en aquest marc que nosaltres, com a comunitat nacional, hem de clarificar quin rol hi volem jugar.

Només es poden millorar les condicions de vida de la ciutadania quan es tenen competències, capacitat de decisió. Fer propostes de millora significa tenir projecte de societat, i saber gestionar el poder polític des de l’equilibri dels interessos de la pròpia comunitat i dels del conjunt de la societat mundial.

Avui, els reptes mediambientals, de seguretat, de desenvolupament i benestar o de progrés econòmic tan sols poden ser tractats competentment des d’una òptica global. I en aquest escenari, seran dos tipus d’actors els qui hi podran fer aportacions: les comunitats nacionals –i els seus consorcis supranacionals– i la ciutadania. La resta seran més aviat assessors d’uns i d’altres. Insistir en l’escenari espanyol com l’únic on podem ser actors, per tant, és un acte de renúncia que com a generació no se’ns pot demanar.

Publicat al diari Avui