01 d’octubre, 2000

Quan els grans ens deixen

En els darrers onze mesos he viscut la mort primer del meu pare i després de la meva àvia materna. De petits, els éssers humans som molt dependents, i els pares i els avis fan la funció d’obrir-nos la porta a la interpretació del món. Ens donen un codi de comunicació, ens transmeten una escala de valors i ens ubiquen en una col·lectivitat. Tot això des de l’afecte i la protecció. A mida que creixem, adoptem o ampliem el codi de comunicació, transformem més o menys la nostra escala de valors i acceptem o variem la col·lectivitat de pertinença. Però la base és sempre la que ens remet a la infantesa.

Quan els grans ens deixen, totes aquestes obvietats retornen amb insistència. Més enllà del xoc afectiu, la distància ens permet veure el sentit que els qui ja no hi són han donat a la vida i què de tot això ha quedat en nosaltres. La marxa dels grans ens obliga a fer-nos les preguntes sense esperar les seves respostes.

Com que cap civilització humana s’ha escapat de la vivència de la mort, totes l’han tractat des de la sorpresa del desconegut. Moltes han volgut creure que qui mor encara hi és, amb celebracions fúnebres destinades a acompanyar-lo en el nou camí. Les piràmides egípcies en són una mostra monumental. La tradició més laica tampoc no se n’ha escapat, i ha honorat la memòria dels morts amb el desig de perpetuar com a model una existència que no ha estat en va.

Les col·lectivitats tenen en els morts més rellevants elements de cohesió. A Barcelona n’és un exemple l’estàtua del doctor Robert, erigida per subscripció popular a la plaça de la Universitat i ara mig amagada a la plaça Tetuan. (Com ho està, per cert, la del president Companys, que resta recordat per una petita i discreta escultureta. No crec que cap capital europea a qui li haguessin matat el president del país en guerra l’hagués honorat amb més vergonyosa discreció).

Els grans que ens deixen als de la meva edat són els que han viscut els trasbalsos d’aquest segle vint. Se’ns mor la memòria d’una Renaixença que enaltia els sentiments, la de la primera gran confrontació mundial i la d’un Noucentisme que va demostrar la força de la voluntat. Ens deixa la memòria d’aquell rei cametes que va avalar la primera dictadura del segle. Se’n van els qui van viure la mítica república, la virtualitat d’un país normal que podia haver estat i no el van deixar ser.

Ens deixen els únics grans que tenim que van viure la confrontació interna i externa del 36-39, que van viure la mort dels altres, l’exili i la brutal repressió. Se’ns moren els qui ens poden parlar d’allò que només coneixem pels llibres, i els qui ens reclamen, com feia Walter Benjamin, que no oblidem que la història es deu als qui ja no hi són.

Els nostres grans van triar una llengua per parlar-nos, van optar per uns valors cívics en què educar-nos, ens van donar un imaginari col·lectiu on ubicar-nos. Quan ara ells marxen, alguna veu ens diu que nosaltres haurem de començar a aprendre a ocupar el seu lloc, amb el goig de saber que hem pogut conviure amb la seva maduresa.

Publicat al diari Avui

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Well done!
[url=http://rrvlgnei.com/sqov/jxfr.html]My homepage[/url] | [url=http://bidmgjun.com/hsrw/zlri.html]Cool site[/url]

Anònim ha dit...

Thank you!
My homepage | Please visit

Anònim ha dit...

Thank you!
http://rrvlgnei.com/sqov/jxfr.html | http://xqornasp.com/seiz/nvjq.html