22 de novembre, 2000

Quan la por t’envaeix

A la ràdio del taxi que em porta a casa una dona parla, en passat, de l’Ernest Lluch. El conductor em confirma la notícia: acaba de ser assassinat. No m’ho puc creure. És la primera persona a qui coneixia que és assassinada. Tan sols fa dos anys que vaig tenir l’Ernest Lluch de professor en un postgrau sobre teoria social moderna i ara no em sé fer a la idea que hagi estat assassinat per una acció terrorista.

És el primer cop que escric sobre això des de fa molts anys. No fa tant de temps que al nostre país encara es justificaven els atemptats que acabaven, de manera covarda, amb la vida de persones que tan sols havien defensat les seves idees amb paraules. I dins el taxi, em ressonaven al cap les paraules de Bertolt Brecht: «...quan em van venir a buscar a mi, ja va ser massa tard». I és que la cadència dels assassinats està generant una macabra rutina de denúncia que va perdent força a mida que la suma cada cop més gran de cares desaparegudes, públiques o anònimes, ens dificulta l’empatia...

Però l’assassinat de l’Ernest Lluch, per a mi, vol dir moltes coses, i és aquí quan m’arriba la por. Vol dir que tampoc el catalanisme ampli, aquell espai on convivim els qui ens sentim hereus de l’Assemblea de Catalunya, no s’escapa de l’objectiu de la barbàrie. No hi ha cap clatell que no corri risc. I em marejo de pensar en tants amics que, pel sol fet que han volgut que la seva vida tingués una vocació de servei públic, avui són un objectiu possible.

Ja fa anys que en Josep Lluís Carod-Rovira va fer a l’Avui aquell article titulat «Via fora, criminals!». Era el 1987. Els anys han passat, i des de l’òptica independentista i progressista el títol es manté plenament vigent. Més enllà del debat sobre el problema de la situació basca, avui em colpeix el problema de la manca de valor de la vida humana. Quin sentit té, la mort de l’Ernest Lluch, si és que alguna mort té sentit?

Quan la por t’envaeix, quan t’imagines l’atonitat de trobar-te, com en Lluís Foix, que l’amic amb qui vas sopar ahir avui ja és mort per un tret al clatell, voldries agafar el telèfon i no parar de trucar a tots els amics, diputats de tots els grups del nostre parlament, regidors, càrrecs polítics i associatius. I els voldries trucar per dir-los que, per sobre de tot, hi ha l’afecte personal que ens tenim, i la convicció compartida que l’haver optat pel compromís públic dóna un sentit a la vida.

Els noms cauen com una pluja de meteorits, i m’adono que la llista és massa llarga. Però malgrat que s’acabessin tots els del cel, encara ens quedarien llàgrimes per plorar de ràbia pels qui ens han deixat abans d’hora, braços per seguir la seva feina de compromís amb la col·lectivitat, i dignitat per defensar, davant de tot, el preuat dret a la llibertat. El dret a la llibertat que dos trets covards li han pres, aquesta nit, a l’Ernest Lluch.

Publicat al diari Avui