15 d’octubre, 2001

Jo tampoc ho entenc (11-S)

A vegades trobo a faltar les nits adolescents de campaments en què filosofàvem, quan el xoc entre els valors compartits de l’escoltisme i la realitat, tossuda, del món en què vivim, ens forçava a cercar els perquè. Els anys han passat, però m’agrada seguir revivint aquelles filosofades i imaginar-ne de noves.

La barbàrie de Nova York provoca un nou xoc. Des de casa, hi ha qui vol tornar al maniqueisme de bons i dolents i no tolera que es discuteixi que potser l’atemptat no és una simple agressió aïllada, sinó l’esclat visible d’un món que enfolleix. Les Twin Towers eren un símbol de la nostra societat, del món occidental, dels qui podem escriure còmodament davant l’ordinador mentre milions de persones moren d’inanició o víctimes de la violència. Per això aquests atemptats també eren contra nosaltres.

I és que des de ben petit, quan vaig entrar a l’agrupament, no he deixat de sentir que vivim en un món d’injustícia i de violència. Una memòria saturada, la de les imatges que hem digerit al llarg dels anys –guerres, misèria, desnutrició, violació de drets humans–, que ens torna avui, quan les nostres cadires tremolen. La injustícia és la causa primera de la violència.

Només quan el dolor fa que les llàgrimes ens neguin els ulls ens tornem a preguntar perquè és tan difícil donar un gir a aquesta fractura. Perquè aquesta nostra societat que s’ha basat en els drets de l’individu ha oblidat la declaració solemne que va signar després de la gran guerra, on deia que tots els individus som iguals en drets. Jo tampoc no ho entenc. Les conclusions de les cimeres mundials o els informes del PNUD fa anys que indiquen el camí a prendre. I en canvi, com recorda Mayor Zaragoza, el present ho inunda tot...

Nova York ha estat el símbol de l’enfolliment. Però resta el dubte de si servirà de catarsi o de llavor de venjança. Les víctimes són sempre moralment prioritàries en pagar el deute amb els qui ens han precedit, diu en el seu darrer escrit el filòsof francès Paul Ricoeur. Per això es pot entendre la instintiva reacció amenaçadora encarnada pel president Bush. Ara bé, Ricoeur també explica que tant la desmemòria com el recordatori permanent són estèrils a l’hora de construir un nou demà.

El punt d’equilibri, conclou, és aquell que permet avançar cap a una nova memòria que no amagui les faltes, sinó que les mostri sense tensió. Una memòria fruit del dol, de l’assumpció de la culpabilitat de totes les parts, de la reconciliació. El gran personatge que ha estat Nelson Mandela n’és el paradigma. El perdó, allò més complex i al mateix temps l’únic sobre el qual és possible complir aquella Declaració de 1945.

De l’odi selectiu d’Auschvitz estem anant a l’odi indiscriminat de Nova York. Però sabem que la justícia no és respondre la brutalitat amb brutalitat. I que si no som capaços d’educar en la responsabilitat i en el perdó, per assumir el passat i reconciliar-nos amb el present, serà impossible de construir cap mena de futur. Tan de bo, amb els anys, la desraó d’aquells atemptats no sigui recordada com la llavor de molta més violència, sinó com la catarsi que ens va fer veure, a tots plegats, que imprescindiblement un altre món ha de ser possible.

Article inèdit

24 de juliol, 2001

La mort de l’associacionisme educatiu?

L’Agrupament Escolta Pere Rosselló, del Club Excursionista de Gràcia, és un model de creació de teixit associatiu i de transmissió de valors. L’any 1987 va obrir les portes, i el 1994 ja impulsava el naixement d’un nou agrupament, l’A.E. El Pi de les Corts, que compta amb un centenar de membres en aquest districte barceloní. Enguany, set anys després, torna a treballar en la creació d’un altre nou agrupament al barri de Sant Gervasi, l’A.E. Wé Ziza, en col·laboració amb l’Institut Montserrat.

Al llarg de tot aquest temps, l’A.E. Pere Rosselló ha estat sempre dirigit per nois i noies de divuit a vint-i-vuit anys. Joves que s’han dedicat a la tasca educativa en acabar les classes a la facultat, o en sortir de la feina, preparant l’activitat del dissabte o els campaments d’estiu. Mai no han rebut ni un euro a canvi. Sí que n’han perdut, però: com a mínim, les més de cent hores de classe per fer el curs de formació bàsica a la seva associació, i les 25.000 ptes. que costa, que paguen de la seva butxaca. Per no parlar de les reunions i sessions formatives.

Però no es plantegen una altra opció. Saben que el seu treball altruista requereix formació, i ho fan de gust perquè la tasca amb els seus “amics” de 6 a 17 anys –els nois i noies de qui són “caps” o educadors– tingui més qualitat. Saben que l’educació és un mitjà de transformació social, i la seva implicació associativa és una contribució a la societat de què no volen prescindir. I saben també, com indicava Josep M. Lozano al III Congrés d’Escoltes Catalans, que el seu amateurisme es compensa amb la intensa experiència personal i la forta incidència educativa que té la seva acció, reforçada pel fonament educatiu del moviment.

D’altra banda, amb el temps ha anat sorgint un fenomen que aparentment és similar a aquest associacionisme educatiu. Es tracta dels “serveis de lleure”, activitats socioculturals, amb diferents graus de contingut educatiu segons la tipologia, que duen a terme persones remunerades. Aquests serveis, a voltes promoguts per les pròpies entitats educatives, donen resposta a demandes que l’associacionisme no cobreix: demanda d’activitats específiques –com menjadors i colònies escolars o estades lingüístiques–, activitats amb una alta periodicitat –com casals diaris–, accions permanents en zones de problemàtica sòcio-econòmica...

Es tracta, com he dit, de serveis remunerats, tot i que molts cops els impulsin entitats sense afany de lucre. Fins aquí cap problema, perquè els uns (associacionisme educatiu) i els altres (serveis de lleure) podrien conviure sense problemes. Però sempre respectant la diferent funció social de cadascun. L’associacionisme educatiu no és un servei social assistencial, la gestió del qual l’Administració podria donar per concurs. En canvi, els serveis de lleure sí. Per això, les exigències als uns i als altres no poden ni han de ser les mateixes.

La primavera passada, l’accident de Curtius en què dos nens van morir ofegats va esdevenir l’excusa per a una catarsi reglamentística que amenaça amb donar una estocada de gràcia a l’associacionisme educatiu. Empresaris del sector i professionals del lleure reclamen més normativa, més reglaments. I que s’apliquin “a tothom” per igual. I les mirades van abans que ningú, a persones com les de l’A.E. Pere Rosselló. “Què hi fan aquí, aquests amateurs?”. I parlen de la legislació francesa, oblidant que França ha legislat l’escoltisme d’una manera distinta que els serveis, justament per protegir el seu teixit associatiu i no ficar-lo al mateix sac que aquests serveis.

L’escoltisme, i el conjunt de l’associacionisme educatiu, està d’acord en demanar als poders públics que s’apliqui la normativa amb la màxima rigidesa, sobretot i especialment als serveis en què hi ha relacions econòmiques pel mig. Amb inspeccions i amb sancions. Però també, demana alhora que es faciliti i es reforci la formació a l’associacionisme educatiu. Finançant els cursos per als associats –que no per als clients–, augmentant la qualitat de la formació continuada, incrementant el lligam entre les escoles de formació i la recerca educativa.

I és que cal anar en compte amb no caure en la trampa de posar professionals del sector al mateix sac que els qui reforcen la democràcia participativa creant teixit social. L’associacionisme educatiu que treballa de manera voluntària i altruista, si bé ja ha renunciat a reclamar el reconeixement social de què gaudeix en molts altres països, mereix, com a mínim, no morir ofegat per un reglamentisme obsessiu que, en tot cas, hauria de servir sobretot per vigilar els serveis de lleure professionalitzats.

Publicat a Debat Juvenil

22 de maig, 2001

Contra el Banc Mundial?

El Banc Mundial ha suspès la reunió de la Conferència sobre Economia del Desenvolupament que havia de fer a Barcelona el mes de juny, i els grups organitzadors de la campanya que s’hi oposava n’han fet una lectura positiva: “és un èxit sense precedents dels moviments contra la globalització capitalista”. Ha estat el final d’una campanya emmirallada en accions precedents a d’altres països, que ha comptat amb l’adhesió de nombroses associacions catalanes.

Què buscaven, les entitats, en aquesta campanya? Per a moltes d’elles, ha estat una manera de mostrar que no els agrada l’estat del món. La diferència entre els cada vegada més rics i els cada vegada més pobres, l’opressió sobre persones i pobles, la hipocresia de la venta d’armes, l’usurerisme cap als països amb deute... Però per ser sincers, ben bé, no gaires responsables d’aquelles entitats coneixen què és ni què fa el Banc Mundial.

I és que el Banc Mundial (BM) i el FMI han esdevingut les cares a les quals atribuir la responsabilitat de tots els mals de la globalització econòmica. Efectivament, tant algunes discutibles bases teòriques del BM, com les instruccions que a voltes dóna amb fórmules prefixades als països destinataris d’ajuts, no són alienes a les desigualtats flagrants planetàries ni a la injustícia que suposen. Però alhora, el frontisme contra les institucions d’abast global com aquesta –en què, paradoxalment, coincideixen “antiglobalitzadors” i ultraneoliberals– té també com a conseqüència minar els pocs marcs d’actuació a escala planetària.

Les crítiques a les diverses estructures mundials existents (des del sistema de Nacions Unides al propi BM) són necessàries, perquè en democràcia la crítica ciutadana per la transformació és un motor de participació. Ara bé, cal no confondre. Si bé els moviments de protesta (Seattle, Praga...) han servit per mostrar amb claredat que molta gent discrepa del model de globalització econòmica, i ha donat veu enèrgica als raonaments crítics d’intel·lectuals solvents, també han servit d’altaveu a grups extremistes antisistema que no plantegen –ni volen plantejar– alternatives.

La imatge que a Barcelona no es pugui parlar, ni es pugui debatre, no ajuda a generar en la societat la consciència que calen accions contundents per eradicar la pobresa i les desigualtats al món; més aviat torna a caure en el maniqueisme de bons i dolents, del qual la majoria de la societat se’n desentén. Per això, no acabo de veure que la suspensió de la reunió del BM sigui cap “èxit sense precedents”. L’èxit, en tot cas, hauria de ser aprofitar positivament el revulsiu per aprofundir en la línia d’elaboració d’alternatives serioses, i per debatre i treballar conjuntament amb aquells qui proposen reformes de les estructures mundials. Servirà aquesta suspensió perquè, ara sense els professionals de la resistència, es puguin construir propostes alternatives parlant entre les diverses posicions?

Perquè el debat que segueix pendent és sobre els factors responsables i causants, per acció o omissió, dels problemes globals. Mentre les protestes es dirigeixen obsessivament al Banc Mundial, aquells poders polítics que mantenen l’status quo, les multinacionals que no es deuen a cap societat, fabricants d’armes, especuladors o contaminadors, estan tranquils. I de moment, els camins per crear estructures que possibilitin la llibertat i la justícia social universals encara seguiran plens de bardisses.

Article inèdit

16 de març, 2001

Nacionalitat i immigració

Llegeixo amb una certa angúnia l’acord que han pres uns regidors d’Euskadi, constituïts en assemblea, d’establir els suposats requisits necessaris per obtenir la futura nacionalitat basca, en la línia de la iniciativa Bai Euskal Herriari per establir un document d’identitat basc. Em recorda aquell carnet de nacionalitat catalana que em vaig fer quan tenia tretze anys, a la històrica llibreria Joan Ballester i Canals, que contenia un “Decàleg del nacionalista català”.

Amb els anys, sempre em vaig preguntar com és que un carnet que, suposadament, era de nacionalitat catalana –és a dir, per a tothom–, contenia un decàleg per als nacionalistes. És que els qui no ho eren no el podien obtenir? Ara, disset anys després, em faig la mateixa pregunta davant la iniciativa d’aquells càrrecs electes bascos.

En paral·lel, un joc perillós de declaracions sobre la immigració toca un element similar: Quins són els mínims exigibles als immigrants per considerar-los membres de la nostra comunitat política? I com definim aquests mínims, sense tenir estructures suficients de protecció externa cultural i lingüística, per garantir que el flux immigratori no ens diluirà com a comunitat?

Els interrogants que se’ns plantegen són molt importants, i anem una mica a les palpentes en intentar respondre’ls. Els esdeveniments es precipiten sense que haguem tingut temps de proposar solucions i, una mica maldestres, sorgeixen apreciacions intuïtives que mostren la nostra limitació de discurs sobre el fet migratori. Més enllà de dir que Catalunya és terra de pas, de parlar de les havaneres i la rumba, o de recordar que parlar el català ha estat un tret essencial d’identificació, ens falten més respostes.

En quin valors volem fonamentar la convivència al nostre país? Què n’esperem, dels nouvinguts, i què estem disposats a oferir-los? El debat encara és massa superficial: «a canvi d’acollir-los, desitjaríem que es sumin al nostre projecte de reconstrucció de l’autogovern, que prou feina teníem abans que vinguessin». És a dir, voldríem que a canvi del “carnet d’identitat” acceptessin el “decàleg del nacionalista català”.

No gaire lluny, de fet, de les propostes d’aquells electes bascos. I en canvi, però, ambdues del tot irreals. Cap d’aquestes dues propostes té viabilitat, ans al contrari: són contraproduents per al projecte de construir una comunitat política de valors compartits. Com aquesta nefasta campanya del cens català per a l’autodeterminació!

Algú hauria d’explicar que això no és el Sàhara Occidental, i que aquí no vivim en una reserva, malgrat aquella caricatura de La Trinca dels anys 80. Disculpin la gosadia, però haurem de saber viure amb una doble circumstància complexa: ser un país benestant receptor d’immigració de realitats culturals molt diferents, i ser-ho, a més, sense una estructura d’Estat que intenti garantir el manteniment d’elements d’identitat.

I dic “intenti” volgudament; perquè res ens demostra que l’estructura d’Estat sigui capaç de frenar les transformacions –incloses les identitàries– de les comunitats polítiques. L’Estat francès ha frenat l’èxit de la música raï, importada pels immigrants nord-africans? Els Estats Units han frenat l’avanç imparable de l’espanyol, importat per immigrants del mateix continent? No. I en canvi, oblidem que un dels elements que va permetre la integració de la immigració espanyola d’aquest segle a Catalunya –una integració de la qual el nostre sistema de partits diferenciat n’és una mostra ben clara– va ser justament l’empatia, la solidaritat, la comprensió del projecte nacional català quan anava sent conegut. Rellegiu, sinó, Candel.

No pretenc donar una solució, però sí que pretenc tancar una porta: no es pot regatejar a ningú el dret a sentir-se part de la nostra comunitat. Ni les condicions per obtenir el carnet que proposaven aquells electes, ni el decàleg del nacionalista català darrera la concessió de la nacionalitat, ni declaracions irreflexives que generin por al nouvingut fruit tan sols de la por al canvi.

En el futur, en aquest nostre món cada cop més cavalcantment globalitzat, penso que seran les comunitats polítiques que facin de la convivència el seu valor més preuat les que, per solidaritat entre els seus membres i per cohesió interna, seran capaces de mantenir la seva personalitat pròpia. I m’agradaria que Catalunya fos una d’elles.

Publicat al diari Avui