16 de març, 2001

Nacionalitat i immigració

Llegeixo amb una certa angúnia l’acord que han pres uns regidors d’Euskadi, constituïts en assemblea, d’establir els suposats requisits necessaris per obtenir la futura nacionalitat basca, en la línia de la iniciativa Bai Euskal Herriari per establir un document d’identitat basc. Em recorda aquell carnet de nacionalitat catalana que em vaig fer quan tenia tretze anys, a la històrica llibreria Joan Ballester i Canals, que contenia un “Decàleg del nacionalista català”.

Amb els anys, sempre em vaig preguntar com és que un carnet que, suposadament, era de nacionalitat catalana –és a dir, per a tothom–, contenia un decàleg per als nacionalistes. És que els qui no ho eren no el podien obtenir? Ara, disset anys després, em faig la mateixa pregunta davant la iniciativa d’aquells càrrecs electes bascos.

En paral·lel, un joc perillós de declaracions sobre la immigració toca un element similar: Quins són els mínims exigibles als immigrants per considerar-los membres de la nostra comunitat política? I com definim aquests mínims, sense tenir estructures suficients de protecció externa cultural i lingüística, per garantir que el flux immigratori no ens diluirà com a comunitat?

Els interrogants que se’ns plantegen són molt importants, i anem una mica a les palpentes en intentar respondre’ls. Els esdeveniments es precipiten sense que haguem tingut temps de proposar solucions i, una mica maldestres, sorgeixen apreciacions intuïtives que mostren la nostra limitació de discurs sobre el fet migratori. Més enllà de dir que Catalunya és terra de pas, de parlar de les havaneres i la rumba, o de recordar que parlar el català ha estat un tret essencial d’identificació, ens falten més respostes.

En quin valors volem fonamentar la convivència al nostre país? Què n’esperem, dels nouvinguts, i què estem disposats a oferir-los? El debat encara és massa superficial: «a canvi d’acollir-los, desitjaríem que es sumin al nostre projecte de reconstrucció de l’autogovern, que prou feina teníem abans que vinguessin». És a dir, voldríem que a canvi del “carnet d’identitat” acceptessin el “decàleg del nacionalista català”.

No gaire lluny, de fet, de les propostes d’aquells electes bascos. I en canvi, però, ambdues del tot irreals. Cap d’aquestes dues propostes té viabilitat, ans al contrari: són contraproduents per al projecte de construir una comunitat política de valors compartits. Com aquesta nefasta campanya del cens català per a l’autodeterminació!

Algú hauria d’explicar que això no és el Sàhara Occidental, i que aquí no vivim en una reserva, malgrat aquella caricatura de La Trinca dels anys 80. Disculpin la gosadia, però haurem de saber viure amb una doble circumstància complexa: ser un país benestant receptor d’immigració de realitats culturals molt diferents, i ser-ho, a més, sense una estructura d’Estat que intenti garantir el manteniment d’elements d’identitat.

I dic “intenti” volgudament; perquè res ens demostra que l’estructura d’Estat sigui capaç de frenar les transformacions –incloses les identitàries– de les comunitats polítiques. L’Estat francès ha frenat l’èxit de la música raï, importada pels immigrants nord-africans? Els Estats Units han frenat l’avanç imparable de l’espanyol, importat per immigrants del mateix continent? No. I en canvi, oblidem que un dels elements que va permetre la integració de la immigració espanyola d’aquest segle a Catalunya –una integració de la qual el nostre sistema de partits diferenciat n’és una mostra ben clara– va ser justament l’empatia, la solidaritat, la comprensió del projecte nacional català quan anava sent conegut. Rellegiu, sinó, Candel.

No pretenc donar una solució, però sí que pretenc tancar una porta: no es pot regatejar a ningú el dret a sentir-se part de la nostra comunitat. Ni les condicions per obtenir el carnet que proposaven aquells electes, ni el decàleg del nacionalista català darrera la concessió de la nacionalitat, ni declaracions irreflexives que generin por al nouvingut fruit tan sols de la por al canvi.

En el futur, en aquest nostre món cada cop més cavalcantment globalitzat, penso que seran les comunitats polítiques que facin de la convivència el seu valor més preuat les que, per solidaritat entre els seus membres i per cohesió interna, seran capaces de mantenir la seva personalitat pròpia. I m’agradaria que Catalunya fos una d’elles.

Publicat al diari Avui