24 de juliol, 2001

La mort de l’associacionisme educatiu?

L’Agrupament Escolta Pere Rosselló, del Club Excursionista de Gràcia, és un model de creació de teixit associatiu i de transmissió de valors. L’any 1987 va obrir les portes, i el 1994 ja impulsava el naixement d’un nou agrupament, l’A.E. El Pi de les Corts, que compta amb un centenar de membres en aquest districte barceloní. Enguany, set anys després, torna a treballar en la creació d’un altre nou agrupament al barri de Sant Gervasi, l’A.E. Wé Ziza, en col·laboració amb l’Institut Montserrat.

Al llarg de tot aquest temps, l’A.E. Pere Rosselló ha estat sempre dirigit per nois i noies de divuit a vint-i-vuit anys. Joves que s’han dedicat a la tasca educativa en acabar les classes a la facultat, o en sortir de la feina, preparant l’activitat del dissabte o els campaments d’estiu. Mai no han rebut ni un euro a canvi. Sí que n’han perdut, però: com a mínim, les més de cent hores de classe per fer el curs de formació bàsica a la seva associació, i les 25.000 ptes. que costa, que paguen de la seva butxaca. Per no parlar de les reunions i sessions formatives.

Però no es plantegen una altra opció. Saben que el seu treball altruista requereix formació, i ho fan de gust perquè la tasca amb els seus “amics” de 6 a 17 anys –els nois i noies de qui són “caps” o educadors– tingui més qualitat. Saben que l’educació és un mitjà de transformació social, i la seva implicació associativa és una contribució a la societat de què no volen prescindir. I saben també, com indicava Josep M. Lozano al III Congrés d’Escoltes Catalans, que el seu amateurisme es compensa amb la intensa experiència personal i la forta incidència educativa que té la seva acció, reforçada pel fonament educatiu del moviment.

D’altra banda, amb el temps ha anat sorgint un fenomen que aparentment és similar a aquest associacionisme educatiu. Es tracta dels “serveis de lleure”, activitats socioculturals, amb diferents graus de contingut educatiu segons la tipologia, que duen a terme persones remunerades. Aquests serveis, a voltes promoguts per les pròpies entitats educatives, donen resposta a demandes que l’associacionisme no cobreix: demanda d’activitats específiques –com menjadors i colònies escolars o estades lingüístiques–, activitats amb una alta periodicitat –com casals diaris–, accions permanents en zones de problemàtica sòcio-econòmica...

Es tracta, com he dit, de serveis remunerats, tot i que molts cops els impulsin entitats sense afany de lucre. Fins aquí cap problema, perquè els uns (associacionisme educatiu) i els altres (serveis de lleure) podrien conviure sense problemes. Però sempre respectant la diferent funció social de cadascun. L’associacionisme educatiu no és un servei social assistencial, la gestió del qual l’Administració podria donar per concurs. En canvi, els serveis de lleure sí. Per això, les exigències als uns i als altres no poden ni han de ser les mateixes.

La primavera passada, l’accident de Curtius en què dos nens van morir ofegats va esdevenir l’excusa per a una catarsi reglamentística que amenaça amb donar una estocada de gràcia a l’associacionisme educatiu. Empresaris del sector i professionals del lleure reclamen més normativa, més reglaments. I que s’apliquin “a tothom” per igual. I les mirades van abans que ningú, a persones com les de l’A.E. Pere Rosselló. “Què hi fan aquí, aquests amateurs?”. I parlen de la legislació francesa, oblidant que França ha legislat l’escoltisme d’una manera distinta que els serveis, justament per protegir el seu teixit associatiu i no ficar-lo al mateix sac que aquests serveis.

L’escoltisme, i el conjunt de l’associacionisme educatiu, està d’acord en demanar als poders públics que s’apliqui la normativa amb la màxima rigidesa, sobretot i especialment als serveis en què hi ha relacions econòmiques pel mig. Amb inspeccions i amb sancions. Però també, demana alhora que es faciliti i es reforci la formació a l’associacionisme educatiu. Finançant els cursos per als associats –que no per als clients–, augmentant la qualitat de la formació continuada, incrementant el lligam entre les escoles de formació i la recerca educativa.

I és que cal anar en compte amb no caure en la trampa de posar professionals del sector al mateix sac que els qui reforcen la democràcia participativa creant teixit social. L’associacionisme educatiu que treballa de manera voluntària i altruista, si bé ja ha renunciat a reclamar el reconeixement social de què gaudeix en molts altres països, mereix, com a mínim, no morir ofegat per un reglamentisme obsessiu que, en tot cas, hauria de servir sobretot per vigilar els serveis de lleure professionalitzats.

Publicat a Debat Juvenil

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Well done!
[url=http://oyitokbp.com/soso/ytdj.html]My homepage[/url] | [url=http://gibjclwa.com/hxoe/bzhq.html]Cool site[/url]

Anònim ha dit...

Good design!
My homepage | Please visit