15 d’octubre, 2001

Jo tampoc ho entenc (11-S)

A vegades trobo a faltar les nits adolescents de campaments en què filosofàvem, quan el xoc entre els valors compartits de l’escoltisme i la realitat, tossuda, del món en què vivim, ens forçava a cercar els perquè. Els anys han passat, però m’agrada seguir revivint aquelles filosofades i imaginar-ne de noves.

La barbàrie de Nova York provoca un nou xoc. Des de casa, hi ha qui vol tornar al maniqueisme de bons i dolents i no tolera que es discuteixi que potser l’atemptat no és una simple agressió aïllada, sinó l’esclat visible d’un món que enfolleix. Les Twin Towers eren un símbol de la nostra societat, del món occidental, dels qui podem escriure còmodament davant l’ordinador mentre milions de persones moren d’inanició o víctimes de la violència. Per això aquests atemptats també eren contra nosaltres.

I és que des de ben petit, quan vaig entrar a l’agrupament, no he deixat de sentir que vivim en un món d’injustícia i de violència. Una memòria saturada, la de les imatges que hem digerit al llarg dels anys –guerres, misèria, desnutrició, violació de drets humans–, que ens torna avui, quan les nostres cadires tremolen. La injustícia és la causa primera de la violència.

Només quan el dolor fa que les llàgrimes ens neguin els ulls ens tornem a preguntar perquè és tan difícil donar un gir a aquesta fractura. Perquè aquesta nostra societat que s’ha basat en els drets de l’individu ha oblidat la declaració solemne que va signar després de la gran guerra, on deia que tots els individus som iguals en drets. Jo tampoc no ho entenc. Les conclusions de les cimeres mundials o els informes del PNUD fa anys que indiquen el camí a prendre. I en canvi, com recorda Mayor Zaragoza, el present ho inunda tot...

Nova York ha estat el símbol de l’enfolliment. Però resta el dubte de si servirà de catarsi o de llavor de venjança. Les víctimes són sempre moralment prioritàries en pagar el deute amb els qui ens han precedit, diu en el seu darrer escrit el filòsof francès Paul Ricoeur. Per això es pot entendre la instintiva reacció amenaçadora encarnada pel president Bush. Ara bé, Ricoeur també explica que tant la desmemòria com el recordatori permanent són estèrils a l’hora de construir un nou demà.

El punt d’equilibri, conclou, és aquell que permet avançar cap a una nova memòria que no amagui les faltes, sinó que les mostri sense tensió. Una memòria fruit del dol, de l’assumpció de la culpabilitat de totes les parts, de la reconciliació. El gran personatge que ha estat Nelson Mandela n’és el paradigma. El perdó, allò més complex i al mateix temps l’únic sobre el qual és possible complir aquella Declaració de 1945.

De l’odi selectiu d’Auschvitz estem anant a l’odi indiscriminat de Nova York. Però sabem que la justícia no és respondre la brutalitat amb brutalitat. I que si no som capaços d’educar en la responsabilitat i en el perdó, per assumir el passat i reconciliar-nos amb el present, serà impossible de construir cap mena de futur. Tan de bo, amb els anys, la desraó d’aquells atemptats no sigui recordada com la llavor de molta més violència, sinó com la catarsi que ens va fer veure, a tots plegats, que imprescindiblement un altre món ha de ser possible.

Article inèdit

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Nice site!
[url=http://vjynghqw.com/kuqi/kqcy.html]My homepage[/url] | [url=http://dmgntbcd.com/vlsl/cuqv.html]Cool site[/url]

Anònim ha dit...

Nice site!
My homepage | Please visit

Anònim ha dit...

Nice site!
http://vjynghqw.com/kuqi/kqcy.html | http://aucizycm.com/dtaf/mkyn.html