24 de desembre, 2003

Les pintures del Saló Sant Jordi

No sé quin és el motiu pel qual les pintures que decoren el Saló Sant Jordi del Palau de la Generalitat mai han estat canviades. Són unes peces farregoses pintades durant la dictadura de Primo de Rivera, que tracten elements de la història de Catalunya des d'una perspectiva espanyola i bèl·lica, i que culminen amb una imatge esfereïdora de la moreneta adorada per tots els monarques espanyols fins a Alfons XIII, inclòs Felip V.

A l'altra banda del pati dels tarongers, una sala acull les magnífiques pintures que Torres Garcia havia fet per al mateix Saló Sant Jordi, que parlen d'intel·ligència, de civilitat i de vida en comú. Potser el 1980 no era el moment de renovar el Saló Sant Jordi, però sens dubte ara és una bona ocasió per canviar aquestes males pintures i fer així que la sala més emblemàtica del Palau de la Generalitat respiri aires de llibertat.

Publicat com a carta al director - Diari Avui

08 de desembre, 2003

Democràcia disminuïda

El 1995 vaig venir als Estats Units amb responsables d'organitzacions juvenils catalans a coneixer l'associacionisme nord-america. Com Toqueville un segle i mig abans, vam quedar astorats de la força associativa que trobavem a tots cantons, molt mes forta que a Europa. Pero en especial, ens va fascinar la magnifica capacitat de gestio i de presencia mediatica d’unes organitzacions dutes per professionals altament capacitats. Han passat vuit anys i ara, de nou als Estats Units, m'he trobat amb una perspectiva ben diferent: el debat academic sobre la crisi de l’associacionisme i el descontentament de la democracia. Mirare d'explicar de que es tracta.

Robert Putnam va obrir el debat amb Bowling Alone, on mostra que en el darrer quart de segle als Estats Units hi ha hagut un debilitament progressiu dels vincles ciutadans i, tambe, de la participacio associativa i de la implicacio politica. Putnam fa notar que, en un primer moment, les dades deien que el nombre d'associacions havia crescut considerablement. Pero mirant-ho amb mes detall, va descobrir que les entitats que creixien eren, justament, les que no tenen base associativa ni arrelament local. Creixen les ONG que nomes volen membres-consumidors que signin un xec un cop l’any. Creixen les fundacions dirigides per experts professionals que gestionen l’esforç de voluntaris que no participen en la definicio de les activitats. Creixen les entitats que fan de lobby davant les administracions pero sense generar xarxa personal ni implicacio ciutadana. Les associacions on la gent participa, en canvi, estan disminuint vertiginosament des de fa anys sense que ningu no se n’adoni.

Enguany, Theda Skocpol, tambe de Harvard, ha incidit en aquest debat amb el llibre Diminished Democracy, on fa una forta critica a les consequencies nocives que estan tenint les politiques que afavoreixen les grans fundacions professionalitzades en detriment de l'associacionisme de participacio. I es que alla on abans hi havia associacions presents al territori, amb milers de membres que escollien els seus dirigents i que exercien processos democratics, ara hi ha fundacions i lobbies professionalitzats sense membres reals. La tranformacio d’una politica deliberativa a una de molt mes mediatica i obsessionada en la gestio ha fet que els governs trobin en aquestes entitats els partners ideals i les potenciin amb avantatges fiscals fets a mida i concessio de serveis. A aixo s’hi sumen estudis favorables finançats per les propies entitats i la fascinacio dels mitjans de comunicacio per aquest model –mentre que ignoren les associacions participatives. Skocpol adverteix que si no hi ha un viratge contundent d’aquesta tendencia no nomes perilla la salut de la societat civil nord-americana, sino tambe les bases de la seva democracia.

Son reflexions que es poden aplicar directament a Catalunya, malgrat que aquest debat sigui gairebe inexistent. En els darrers quinze anys, tant la Generalitat com l’Ajuntament de Barcelona, igual que els principals consistoris catalans, han dut a terme politiques destinades a promoure el voluntariat –la vinculacio puntual de persones en projectes civics que no organitzen– i les fundacions prestadores de serveis socials, enlloc de l'associacionisme amb membres reals que participen i decideixen. Moltes entitats professionalitzades desprecien cada cop amb menys discrecio les associacions de participacio per "passades de moda", excepte quan els interessa confondre-s’hi. Son aquestes entitats de gestio les que obtenen els recursos del 0,52% de l'IRPF, que d’altra banda ha fet que estableixin xarxes espanyoles, que el seu web sigui bilingue o fins i tot que publiquin orgullosos a la portada de les seves revistes fotos amb Aznar. Pero la simbiosi dona fruits. Aquesta darrera campanya, Josep Pique ja plantejava la necessitat de “professionalitzar" el treball dels voluntaris i de les organitzacions "per tal d'aconseguir la maxima eficacia en la seva tasca". Llei del servei civil, carnet del voluntari, elogi al civisme apolitic i primar l’eficiencia i la prestacio de serveis enlloc de la vivencia participativa i el debat democratic.

Fa uns anys, quan el CNJC va començar a alertar sobre el deficit participatiu, molts deien que era la visio ingenua d’un model associatiu antiquat incapaç d'evolucionar. Fins i tot avui hi ha qui titlla de naif que ERC posi com a primera condicio de pacte generar una acio governamental mes proxima al ciutada que promogui la participacio politica. Doncs be. La xarxa associativa nord-americana, pel seu model de societat, era molt mes forta i densa que l’europea. Per aixo, la crisi associativa i democratica que els Estats Units estan començant a constatar es nomes l'avantsala de la que descobrirem a Europa d'aqui uns anys si no hi posem remei a temps. Les tendencies governamentals son identiques. I Skocpol remarca que hi ha una vinculacio directa entre d’una banda l’increment del model d’entitat gestora de serveis en detriment de l’associatiu i d’una altra la disminucio de la participacio politica en les darreres dues decades. El repte catala, doncs, esta en canviar de dalt a baix aquesta tendencia si volem que la nostra sigui una comunitat politica participativa, solidaria i cohesionada.

Publicat al diari Avui

29 de novembre, 2003

La força d'una utopia jove (Escrit amb Albert Cubeles)

Del desembre del 2003 a principis del febrer del 2004 el Museu d’Història de Catalunya presenta l’exposició La força d’una utopia jove. 75 anys d’escoltisme català. En aquesta exposició, a més de la síntesi d’història institucional inevitable i necessària –perquè l’aportació de l’escoltisme ha tingut el seu pes en la construcció de la Catalunya actual–, s’ha volgut reflectir també en què consisteix l’experiència escolta.

Com explica Albert Balcells, mentre que amb l’impuls inicial de l’scouting Baden-Powell volia el manteniment de l’Imperi Britànic, Josep M. Batista i Roca va concebre l’escoltisme català com un instrument per garantir la supervivència i l’èxit d’una nació sense Estat. I en certa manera la va encertar, perquè l’instrument que va posar en marxa ha dut a terme una tasca de formació de quadres i d’influència social molt rellevant. Més encara, malgrat totes les anades i vingudes que ha patit el nostre país en aquests 75 anys, no ha deixat de funcionar mai. Als seus inicis, no va ser reconegut pel moviment scout internacional. No tan sols perquè a l’Estat ja existia des del 1912 un moviment espanyolista reconegut, els Exploradores (avui ASDE-Scouts de España), sinó, a més, perquè va néixer com a resistència a la dictadura de Primo de Rivera, en què una iniciativa com la seva mai podia assolir el suport institucional. Malgrat que durant els anys de la República aquests dos factors es van veure alterats, tampoc es va aconseguir aquest reconeixement internacional.

Després de la Guerra Civil la situació va ser molt pitjor, amb l’escoltisme català illegalitzat. És aquí on sobresurt el segon gran nom del moviment: Antoni Batlle, que va contribuir d’una manera decisiva a salvar l’escoltisme –tant confessional com laic– en els anys més durs de la postguerra. Amb Batista i Roca a l’exili, es va convertir en l’aglutinador i en el referent, encara que mai va estar pròpiament al capdavant. A més, va assegurar el creixement de la proposta, formant persones amb la voluntat que fossin, abans que tot, bones persones. I va demostrar que, des del respecte, per avançar calia dialogar sempre, sense renunciar al que un creia, a les seves idees. Va ser per aquesta via que l’escoltisme va transcendir i va fer la seva aportació a la societat en els anys següents a la mort de mossèn Batlle, el 1955. Malgrat el trencament de la unitat entre confessionals i laics, que va beneficiar el creixement dels primers, el conjunt de l’escoltisme català va desenvolupar brillantment els seus plantejaments i va ser dels primers al món a revisar el mètode i els objectius, adequant-los a la societat canviant que ens toca viure.

L’escoltisme català és avui un moviment sòlid. No només per la seva alta activitat en l’espectre civicopolític actual del nostre país (consells de joventut, federacions d’ONG, Parlament, govern...), sinó també perquè és una de les organitzacions no estatals amb més reconeixement dins l’escoltisme mundial i, sens dubte, entre aquestes la de més incidència i participació dins del moviment. Les dues associacions escoltes catalanes, Minyons Escoltes i Guies Sant Jordi de Catalunya (l’associació confessional) i Escoltes Catalans (l’associació laica) són avui l’herència d’aquell projecte de compromís nacional iniciat el 1927, que ha contribuït a la supervivència del país. Però encara queda molt camí per garantir arribar a l’èxit nacional a què aspirava Batista i Roca, que permeti al nostre país ser el veritable decisor del seu devenir, tot i que avui amb una societat distinta i en un context també distint.

Publicat al diari Avui (Quadern d'Història)

12 de novembre, 2003

Parlem de política universitària

Al nostre pais hi ha una majoria politica transversal que fa possible l'estabilitat i l'evolucio de l'autogovern catala, i per aixo no em fa patir el Parlament que surti del dia 16. Cap dels resultats previsibles portara Catalunya a una catastrofe nacional, i el pais es beneficiara en qualsevol cas d'una accio de govern responsable. No tenim ni la situacio del Pais Valencia ni la de les Illes Balears. Ara be, partint d'aquesta premisa, crec oportu analitzar un aspecte que, per la meva dedicacio professional els darrers tres anys i mig, he tingut l'oportunitat de coneixer a fons: la politica universitaria que han seguit els partits catalans.

La universitat es una institucio central per al creixement intel.lectual i economic d'un pais. Catalunya, recordem-ho, va tenir les seves universitats tancades des de 1714 fins a mitjans del segle seguent, i tot i aixi no va ser fins passada la meitat del XX que es va poder llegir una tesi doctoral a Barcelona. Les consequencies d’aixo son monumentals: generacions i generacions de cientifics i pensadors catalans han hagut de dependre de les institucions academiques espanyoles, i durant moltes decades han mancat estructures qualificades per generar ciencia i coneixement.

Amb la Generalitat reestablerta, l’any 83 el PSOE va aprovar la Ley de Reforma Universitaria (LRU), que entre altres coses imposava un model de professorat funcionari, basat en oposicions. Aixi, vint anys despres, la totalitat de professors permanents de les universitats publiques catalanes son funcionaris... de l'Estat. Aquest no es un fet menor, donat que el tipus de professorat, el seu acces, la mobilitat, les garanties de qualitat,... acaben sent fonamentals per determinar el model d’universitat

En la seva segona legislatura, el PP va impulsar una reforma d'aquella Llei del 83. El nou projecte es va anomenar LOU, Ley de Ordenacion Universitaria. En ella, la voluntat espanyolitzadora era total: habilitacion nacional per al professorat, agencia de calidad unica espanyola, capacitacio a la Menendez y Pelayo per fer doctorat...

Ara be, el PSOE de Zapatero tenia l'oportunitat de proposar un model diferent al del 83 i al de la LOU, d'acord amb la idea de l'Espanya plural. I mes, tenint en compte que la ponent era Carme Chacon, diputada del PSC. I si, van presentar una esmena a la totalitat amb text alternatiu... pero quin text! La proposta alternativa de llei d'universitats del PSOE competia en espanyolisme amb la LOU. En professorat, l'unica diferencia era que enlloc d'habilitacion nacional hi havia l’acreditacion nacional, que era igual de centralista pero sense fer l'examen d'oposicio. I similarment en altres parts. En definitiva, tant el text del PP com el del PSOE, igual que totes les normatives espanyoles que els havien precedit, eren clarament contraris, malgrat el que diu l’Estatut, a que Catalunya tingui una politica universitaria propia.

La claredat d’objectius i l’habilitat del conseller Mas-Colell en aquell moment clau, junt amb l'expertesa de l'Ignasi Guardans, van fer que es pactessin amb el Govern espanyol unes modificacions a la LOU essencials per poder desenvolupar una politica universitaria catalana, principalment sobre professorat (permetent que fins un 49% del total pogues ser contractat permanent sota regulacio unica de la Generalitat) i sobre qualitat (trencant l’exclusivitat de l’agencia espanyola i donant potestat a la catalana). El PP necessitava dir que no estava sol, i va acceptar unes esmenes que van fer exclamar a Perez Rubalcaba que s’estava “fracturant la unitat del cos nacional de catedratics”, en obrir la porta al professorat contractat permanent catala.

El PSOE i el propi PSC van ser molt critics amb aquell pacte, pero no hi va haver cap veu del PSC que fos critica tambe amb la llei alternativa presentada pel PSOE. Aprovada la LOU amb les esmenes, va venir el moment d'aplicar els redits a Catalunya. Mas-Colell va impulsar un ambicios redactat de la primera Llei d'Universitats del nostre pais, que desenvolupava al maxim la nova via contractual de professorat, aixi com el seu acces, donant un rol determinant a l’Agencia de Qualitat catalana.

La Llei, a banda de la seva doble ambicio nacional i universitaria, va comptar amb un proces exemplar de dialeg, que va fer que totes les universitats publiques catalanes hi participessin. En el proces parlamentari, liderat per l’Antoni Castella, ERC es va sumar a l'impuls de la nova Llei i de la ma de Carles Bonet va contribuir amb el principal pla per desplegar-la: el Pla Serra Hunter, que avui ja esta en marxa i que en 12 anys generara 1200 contractes de professorat permanent a les universitats catalanes.

La Llei d'Universitats de Catalunya (LUC) es va aprovar el febrer de 2003 amb els vots favorables de CiU i d'ERC, i l’Estat ja ha presentat recurs d’inconstitucionalitat. Pero que va passar amb el PSC? Despres de dubtar si votar a favor, les discrepancies internes al grup parlamentari i la perspectiva electoral van fer que no tan sols no es desmarques de l’actuacio del PSOE i de Chacon al Congres, sino que, mentre tots els rectors aplaudien unanimement l'aprovacio de la nova Llei, des d'un cert autisme el grup socialista s’hi posiciones en contra proclamant que "canviarem la Llei tan bon punt guanyem, perque no respon als interessos del pais".

I de quin pais?, em pregunto jo. Perque tot aquest proces m’ha confirmat que el problema, com a minim en politica universitaria, no es amb el PP ni amb el PSOE, sino amb que Espanya i Catalunya son realitats diferents, i amb que la primera s’entesta a regular la segona sota uns parametres aliens (com esta passant ara amb el decret de titulacions per convergir amb Europa). I aixo em fa tornar a l'inici: se positivament que gran part dels quadres del PSC son catalanistes amb plena capacitat per contribuir a la governabilitat de Catalunya. Ara be, l'experiencia que he viscut em fa constatar que, com a minim en politica universitaria, el PSC no ha pogut o sabut resistir la voluntat unitarista espanyola, malgrat no ser al govern. Potser, amic Xavier Rubert, el PSC sigui paradoxalment un gran partit per governar la Catalunya independent...

Publicat al diari Avui

01 d’agost, 2003

El nostre món és el món

Catalunya és un país petit, tant en superfície com en població. I l’escoltisme català també ho és respecte de l’escoltisme mundial, un moviment estructurat en dues organitzacions internacionals (WOSM i WAGGGS) que apleguen gairebé quaranta milions de persones.

En aquests darrers mesos, però, Escoltes Catalans ha mostrat un nivell d’internacionalització sense precedents mobilitzant les màximes autoritats de les dues organitzacions mundials en diversos esdeveniments que s’han fet a Catalunya, conseqüència d’anys de treball associatiu i de presència en l’esfera internacional.

Analitzem-ho. A inicis de febrer va venir a Barcelona el secretari general de WOSM, Jacques Moreillon, a presentar el llibre Educar en la política. L’únic precedent de la seva visita era el 1993, en una estada equilibrada entre Madrid i Barcelona. Enguany, la visita era exclusivament catalana –a Espanya no hi ha tornat–, i es va entrevistar amb el president del Parlament, el conseller en cap, el cap de l’oposició i diputats de l’ANPEC. La seva vinguda responia al profund coneixement que té des de fa anys del treball que fa Escoltes Catalans des d’àmbits diversos i de les persones que hi ha al capdavant.

Poc després, el 22 de febrer, assistien a un acte conjunt de la FCEG la presidenta del Comitè Mundial d’Escoltisme i la vicepresidenta del Consell Mundial de Guiatge. No hi ha cap precedent similar en la història de l’escoltisme a casa nostra. La primera, Marie Louise Correa, exministra de Senegal, coneixia Escoltes Catalans per la tasca de cooperació que fa anys que duem a terme al seu país. La segona, Charlotte Christ-Weber, ja havia conviscut amb nosaltres a Barcelona quan era presidenta de l’escoltisme suís.

Finalment, aquest juny ha vingut la directora del Buró Mundial de WAGGGS, Lesley Bulman, a parlar sobre participació associativa en l’acte a la UPF en què vam presentar les conclusions de la TROCA. Bulman, que també es va reunir amb diversos parlamentaris, va venir a Catalunya perquè coneixia i valorava l’esforç d’idees de la col·lecció bilingüe català/anglès “Reflexions en veu alta”, impulsada per Escoltes Catalans i la seva fundació. Era el primer cop que venia a Catalunya, i tampoc hi havia cap precedent similar en els darrers vint anys.

El suport que ens han transmès aquestes quatre persones i les dues organitzacions mundials no són, però, fruit del no-res. Escoltes Catalans ha fet en la darrera dècada un treball incansable d’obertura i internacionalització, tant des de l’Associació com des de les plataformes on érem presents. Ho va ser l’impuls de la cooperació al desenvolupament des d’inicis dels 90. Ho fou la creació de la col·lecció bilingüe esmentada. Ho vam fer impulsant des del CNJC l’edició en anglès del document Salient Points on Youth Policy. I ho ha estat la nostra presència en plataformes que ha dut a què, avui, la coordinadora de Política de Joventut d’EC, Elena Jiménez, sigui vicepresidenta del European Youth Forum, l’interlocutor associatiu oficial europeu en política de joventut. I tot això, des de la suma d’esforços i el treball conjunt amb altres entitats amigues.

Però també, la forta presència externa ha comportat un alt grau de renovació associativa. Adaptació de documents d’altres països, formació, coneixement de noves fórmules de gestió... han estat maneres que hem tingut d’aprendre què es fa fora i adaptar-ho per seguir avançant. Això ha repercutit de manera molt positiva en els agrupaments, mitjançant la formació i els recursos que s’han generat.

El dinamisme que avui té Escoltes Catalans i la seva fundació els dóna un rol rellevant tant en la vida social catalana com en l’esfera associativa internacional. Hem après que podem donar un missatge original al món, perquè coneixem les nostres inseguretats i això fa més fortes les nostres conviccions. Hem après a transformar-nos i a evolucionar, a generar projecte mantenint la nostra identitat. I hem rebut el reconeixement i el suport dels qui avui encapçalen aquests quaranta milions d’infants i joves. Mai millor que ara podíem afirmar amb plena rotunditat que el nostre món, obert i extens, és el món en el seu conjunt.

Publicat a la revista EC

26 de juny, 2003

El comiat parlamentari del president Pujol

La darrera sessió de control parlamentari del president Pujol va fer aflorar alguns elements que els partits catalans haurien de tenir en compte en la pròxima etapa de la història del nostre país.
El desencert de la intervenció de Pasqual Maragall mostra que el PSC, si vol ser alternativa de Govern, ha d’actuar amb la humilitat que comporta tenir cua de palla: no pot reclamar-se hereu de les coses positives dels anys de govern socialista a Espanya i oblidar-ne les negatives, que per a Catalunya han estat moltes. El mal finançament, el fluix desplegament competencial o la manca d’infraestructures com el TGV o l’aeroport han depès, durant una dècada i mitja, de mans socialistes.

De la mateixa manera, el PSC no pot fer com si els 23 anys de majoria nacionalista hagin estat una anècdota prèvia a la normalitat. Josep Lluís Carod-Rovira té raó quan reconeix a Pujol el mèrit d’haver contribuït decisivament a l’existència d’un sistema de partits propi per a Catalunya. Aquest és possiblement el fet més important que ens caracteritza com a comunitat política diferenciada! Ara bé, també ho és que en tots aquests anys, com reconeixia el president Pujol, no s’ha pogut blindar l’autogovern.

La generació que ha estat al capdavant dels partits majoritaris a la dècada dels 80 i 90 va prendre, en aquest sentit, una opció molt discutible. L’opció de garantir la modernització d’Espanya com a pas previ a la millora del nostre autogovern. El PSC va renunciar a la diferenciació entre nacionalitats i regions, i va contribuir a una política de discriminació positiva cap a les zones desafavorides de l’Estat en detriment de promoure el desenvolupament català. I CiU va sentir-se amb l’obligació històrica de garantir l’estabilitat espanyola en moments clau com l’entrada a Europa, malgrat que això hagi estat pagat amb polítiques unitaristes.

De fet, avui l’Estat espanyol és una paròdia del que hauria de ser un Estat plurinacional. Les institucions de l’Estat no reconeixen aquesta pluralitat, i els nacionalismes basc i català només tenen en el joc de majories al Congrés espanyol la possibilitat de negociació com a nacions. L’obligació dels partits catalanistes ha de ser, doncs, que a la pròxima legislatura se superi la síndrome d’Estocolm de la responsabilitat amb l’Estat i es fonamenti un sistema de competències i garanties que permeti un exercici real d’autogovern en el marc de la nova Europa.

Publicat a tribunacatalana.org

27 de maig, 2003

Parlament de presentació del llibre "Educar en la política"

Parlament del Sr. Eduard Vallory i Subirà,

president de la Fundació Escolta Josep Carol
i editor del llibre


A finals d’octubre de 1999, poques setmanes després de la mort del meu pare, vaig passar uns dies a Itàlia. Visitant una botiga de material escolta vaig descobrir un quadernet, editat per l’escoltisme italià, que recollia les ponències d’un seminari dut a terme el 1993. Es deia Educare alla política. I començava així:

«Siamo di fronte ad una delle più gravi crisi morali e politiche del nostro paese».

I seguia: “Davant d’aquesta gravíssima crisi moral i política del país, és inútil declamar-se i parlar de tots els mals. És en canvi més útil fer com tants ciutadans, i implicar-se en la política per refundar-la i dur-la al servei del nostre país. Emergeix una gran força per a la renovació i són molts els joves que aquests darrers anys han descobert la voluntat d’acció política. Ens volem sentir solidaris i participar d’aquest gran moviment”.

La solemnitat d’aquestes paraules de l’escoltisme italià em van impressionar, i més en un moment en què el poder mediàtico-econòmic de Berlusconi estava a punt de guanyar la batalla. Però alhora, em va inquietar la distància que hi havia entre aquelles paraules i la realitat catalana. Per què ens costava tant, a nosaltres, de dir el mateix? Hauríem d’esperar moments de gran crisi per comprendre que no ens podem desentendre en absolut de la política?

I malgrat això, tenia ben present tantes i tantes persones que han passat pel nostre escoltisme i que, amb el seu exemple, són un referent per a la ciutadania. Pensava en el treball incansable d’en Jordi Porta a la Fundació Bofill, o en la tasca permanent de la Marta Mata en pro de l’educació, i en la conscienciació global d’en Fèlix Martí.
I recordava en Lluís Armet explicant com, en una reunió de la coordinadora de forces polítiques l’any 64, en plena dictadura, tots els representants havien estat del moviment escolta.

Així va néixer el llibre que avui presentem.

En molt poc temps vam tancar la llista de dotze persones i el tema que cadascuna havia de desenvolupar. Però el dia a dia ha fet que haguem trigat més de dos anys en tenir tots els ingredients i harmonitzar-los, malgrat que aquest temps ens ha permès conèixer-nos millor i generar forts llaços de complicitat. Vull agrair un cop més el treball i la paciència de tots onze, i també la deferència d’en Federico Mayor per prologar el llibre, del Centre d’Estudis de Temes Contemporanis per apadrinar-lo i de l’Editorial Pòrtic per publicar-lo.

Avui aquesta sala s’omple d’autoritat moral –amb les personalitats que presenten el llibre i amb les personalitats que heu volgut acompanyar-ne la sortida–, per fer una reivindicació amb força de la política. Per això, que el president del Parlament, el president de la Fundació Cultura de Paz i el secretari general de l’Organització Mundial del Moviment Escolta hagin volgut presentar-lo és, per a mi i per a tots nosaltres, un gran honor; i també, una mostra de com n’és de forta la idea que vol representar. Igual que ho és que una periodista acadèmica compromesa com la Mònica Terribas hagi fet l’esforç d’escapar-se una estona del plató per venir. Moltes gràcies a tots quatre!

Gràcies també, doctor Laporte, president de l’Institut d’Estudis Catalans, per acollir-nos. I a la consellera d’Ensenyament, Carme-Laura Gil, a la rectora i presidenta de la Xarxa d’Universitats Institut Joan Lluís Vives, Rosa Virós, i a totes les altres persones que avui sou aquí i multipliqueu la força d’aquesta reivindicació.

Reivindiquem, primer de tot, que l’acció política és tota aquella que vol incidir en la vida pública. Fem política, diu Hanna Arendt, quan emetem un judici públic. Fem política des de la nostra activitat associativa i des del nostre compromís professional com a ciutadans. Fem política des del Parlament, però també cada dia quan decidim què consumim, com parlem o a qui acceptem. I fem política quan diem “no” a una guerra unilateral, arbitrària i injustificada.

Reivindiquem, també, el dret a fer política incòmoda. A discrepar, a dir que no. N’hi ha que voldrien que davant d’un cas tan greu com la mala gestió de l’enfonsament del Prestige, només es reaccionés amb ajuts. Però la plataforma Nunca máis exemplifica que, a més d’ajuts, també cal denúncia i conscienciació. Els qui creuen que la política és el consens del silenci van equivocats.

Reivindiquem la política com el mitjà per decidir, tots plegats, la millor manera de gestionar la nostra vida en comú. I això vol dir perfeccionar, dia a dia, sense fi, les nostres democràcies, esforçant-nos per fer-les més participatives. Els partits polítics no poden ser màquines de serveis basades en les enquestes dins una lògica de consum. Han de ser vehicles de participació, col·lectius de ciutadans que tenen un model de societat i que, generant el màxim de complicitats possibles, s’ofereixen per dur-lo a terme.

Reivindiquem que es surti del paral·litzador cercle viciós electoral i es facin polítiques de llarg termini, que tinguin en compte els grans reptes, que recordin la rellevància que tenen per al demà els acords amplis que avui es poden assolir. Com ho és l’ambiciós consens parlamentari que el nostre país necessita per augmentar el seu autogovern. Com ho és que la Unió Europea generi una política exterior comuna que doni màxima legalitat, d’una vegada, als sistemes de governança internacional.

Avui som aquí com a ciutadans i com a escoltes. Perquè l’escoltisme és indestriable de l’exercici ple de la ciutadania.

Fa vuit anys, com a director de la UNESCO, Federico Mayor deia a la Conferència Europea Escolta i Guia:

«Cal posar un accent particular en les “defenses de la pau” dins l’esperit de la gent jove. Ells són qui heretaran la Terra en l’estat que l’haguem deixat i amb els mètodes i les brúixoles que els confiem. L’acció educativa de l’escoltisme treballa per generar aquesta “brúixola interna”, a obrir esperits, a reflexionar i actuar per ells mateixos».

El llibre que avui presentem, té a la portada aquesta “brúixola” de què Federico Mayor ens parlava llavors. La brúixola de l’acció pública, la brúixola de la ciutadania activa.

Estem iniciant un nou segle amb reptes molt importants i amb grans interrogants. Com quan som a la muntanya, a voltes no sabrem quins camins prendre. Però el crit que avui volem llançar és que, siguin quins siguin els camins possibles, tots han de passar pel compromís ferm de treballar per un món on la convivència digna, justa i en pau sigui possible. Tan simple com radicalment complex, tan clar i tan ambiciós alhora.


Moltes gràcies a tothom.

Institut d'Estudis Catalans, maig de 2003


24 de gener, 2003

¿Estado de derecho en casa y ley del más fuerte en el mundo?

En la vida diaria no tenemos que recurrir a la violencia para defender nuestros intereses y libertades. Nuestras sociedades han construido un sistema, el Estado de Derecho, en el que los ciudadanos legitiman democráticamente las reglas del juego y donde existe separación entre quien dicta las leyes, quien las interpreta, y quien ejerce la fuerza para hacerlas cumplir. Es la superación del “estado de naturaleza” en el que las personas tendrían que luchar sin fin entre ellas por sus intereses, bajo la ley del más fuerte.

En su ensayo La paz perpetua, Kant puso en duda el “derecho a la guerra” de los países justamente porque lo consideraba la expresión, a escala internacional, de aquel estado de naturaleza. Si convenimos que el derecho estatal rija la vida política dentro de las fronteras, se preguntaba, ¿por qué no evolucionar también desde un derecho internacional, basado en la diplomacia, a un derecho cosmopolita que supere la irracionalidad de la guerra?

Las tesis de Kant han iluminado el desarrollo de distintas estructuras transnacionales, la más importante de todas la Organización de Naciones Unidas, así como la creación dialogada de un marco moral común: los Derechos Humanos. Con toda su limitada capacidad de acción política, la ONU y su sistema han demostrado que es posible dibujar fundamentos y estructuras de gobernanza mundial.

Aún así, la guerra ha seguido siendo en la práctica un medio muy empleado para resolver conflictos. Y a esto se le ha añadido un factor sin precedentes en la historia de la humanidad: las armas de destrucción masiva, que hoy son objeto de debate sobre quien puede poseerlas legítimamente y quien no.

Porque, volviendo al principio: si en nuestras sociedades no cabe la posibilidad de tomarnos la justicia por nuestra cuenta, ¿qué sucede a escala mundial? ¿Quién y con qué legitimidad dicta las reglas del juego? ¿Quién decide cuándo se han transgredido? ¿Y quién ordena entonces la intervención de la fuerza?

Analicemos un caso. El principio de no injerencia ha servido de excusa de autoritarismos varios para actuar con impunidad dentro de sus fronteras. Para superarlo se impulsó la creación de la Corte Penal Internacional (CPI), cuyo Estatuto fue suscrito por Clinton al final de su mandato. Un tribunal al que se sometan todos los países comportaría una institución sin precedentes, con capacidad de perseguir y castigar, de manera independiente de los estados, los crímenes contra la humanidad.

El nuevo gobierno Bush, en cambio, no sólo se ha retractado del compromiso adquirido, sino que además ha llevado a cabo una política de presiones para que los países signatarios, entre ellos los europeos, renuncien al derecho de la CPI a juzgar soldados norteamericanos. La Unión Europea, esta nueva gran comunidad política que se forja compartiendo valores de libertad, democracia y justicia, no ha sido capaz de oponerse.

No obstante, la presión de la opinión pública hace que en Europa siga avanzando la idea de que la defensa de los intereses de cada país no justifica acciones directas, sino que reclama el establecimiento de fórmulas de gobernanza mundial, como la propia CPI. Mientras en política exterior para el gobierno norteamericano no existe legitimidad democrática fuera del Estado-nación, los gobiernos europeos tienden en cambio cada vez más a repudiar el unilateralismo, no solo por su débil justificación, sino también por su clara ineficacia.

Determinar la forma, la extensión y la utilización correctas del poder coercitivo a escala internacional, como indica la profesora Mary Kaldor, debe ser el objetivo de toda acción política que no quiera actuar con la hipocresía que significa defender en casa un derecho y una ley que queden olvidados al cruzar la frontera. Las “guerras preventivas” que, bajo la excusa de la urgencia, se lanzan unilateralmente sin debate democrático, sirven para mostrar quien es más fuerte hoy; pero también hacen nacer en los vencidos el deseo, legítimo, de ser algún día vencedores.

Publicat a La Vanguardia