27 de maig, 2003

Parlament de presentació del llibre "Educar en la política"

Parlament del Sr. Eduard Vallory i Subirà,

president de la Fundació Escolta Josep Carol
i editor del llibre


A finals d’octubre de 1999, poques setmanes després de la mort del meu pare, vaig passar uns dies a Itàlia. Visitant una botiga de material escolta vaig descobrir un quadernet, editat per l’escoltisme italià, que recollia les ponències d’un seminari dut a terme el 1993. Es deia Educare alla política. I començava així:

«Siamo di fronte ad una delle più gravi crisi morali e politiche del nostro paese».

I seguia: “Davant d’aquesta gravíssima crisi moral i política del país, és inútil declamar-se i parlar de tots els mals. És en canvi més útil fer com tants ciutadans, i implicar-se en la política per refundar-la i dur-la al servei del nostre país. Emergeix una gran força per a la renovació i són molts els joves que aquests darrers anys han descobert la voluntat d’acció política. Ens volem sentir solidaris i participar d’aquest gran moviment”.

La solemnitat d’aquestes paraules de l’escoltisme italià em van impressionar, i més en un moment en què el poder mediàtico-econòmic de Berlusconi estava a punt de guanyar la batalla. Però alhora, em va inquietar la distància que hi havia entre aquelles paraules i la realitat catalana. Per què ens costava tant, a nosaltres, de dir el mateix? Hauríem d’esperar moments de gran crisi per comprendre que no ens podem desentendre en absolut de la política?

I malgrat això, tenia ben present tantes i tantes persones que han passat pel nostre escoltisme i que, amb el seu exemple, són un referent per a la ciutadania. Pensava en el treball incansable d’en Jordi Porta a la Fundació Bofill, o en la tasca permanent de la Marta Mata en pro de l’educació, i en la conscienciació global d’en Fèlix Martí.
I recordava en Lluís Armet explicant com, en una reunió de la coordinadora de forces polítiques l’any 64, en plena dictadura, tots els representants havien estat del moviment escolta.

Així va néixer el llibre que avui presentem.

En molt poc temps vam tancar la llista de dotze persones i el tema que cadascuna havia de desenvolupar. Però el dia a dia ha fet que haguem trigat més de dos anys en tenir tots els ingredients i harmonitzar-los, malgrat que aquest temps ens ha permès conèixer-nos millor i generar forts llaços de complicitat. Vull agrair un cop més el treball i la paciència de tots onze, i també la deferència d’en Federico Mayor per prologar el llibre, del Centre d’Estudis de Temes Contemporanis per apadrinar-lo i de l’Editorial Pòrtic per publicar-lo.

Avui aquesta sala s’omple d’autoritat moral –amb les personalitats que presenten el llibre i amb les personalitats que heu volgut acompanyar-ne la sortida–, per fer una reivindicació amb força de la política. Per això, que el president del Parlament, el president de la Fundació Cultura de Paz i el secretari general de l’Organització Mundial del Moviment Escolta hagin volgut presentar-lo és, per a mi i per a tots nosaltres, un gran honor; i també, una mostra de com n’és de forta la idea que vol representar. Igual que ho és que una periodista acadèmica compromesa com la Mònica Terribas hagi fet l’esforç d’escapar-se una estona del plató per venir. Moltes gràcies a tots quatre!

Gràcies també, doctor Laporte, president de l’Institut d’Estudis Catalans, per acollir-nos. I a la consellera d’Ensenyament, Carme-Laura Gil, a la rectora i presidenta de la Xarxa d’Universitats Institut Joan Lluís Vives, Rosa Virós, i a totes les altres persones que avui sou aquí i multipliqueu la força d’aquesta reivindicació.

Reivindiquem, primer de tot, que l’acció política és tota aquella que vol incidir en la vida pública. Fem política, diu Hanna Arendt, quan emetem un judici públic. Fem política des de la nostra activitat associativa i des del nostre compromís professional com a ciutadans. Fem política des del Parlament, però també cada dia quan decidim què consumim, com parlem o a qui acceptem. I fem política quan diem “no” a una guerra unilateral, arbitrària i injustificada.

Reivindiquem, també, el dret a fer política incòmoda. A discrepar, a dir que no. N’hi ha que voldrien que davant d’un cas tan greu com la mala gestió de l’enfonsament del Prestige, només es reaccionés amb ajuts. Però la plataforma Nunca máis exemplifica que, a més d’ajuts, també cal denúncia i conscienciació. Els qui creuen que la política és el consens del silenci van equivocats.

Reivindiquem la política com el mitjà per decidir, tots plegats, la millor manera de gestionar la nostra vida en comú. I això vol dir perfeccionar, dia a dia, sense fi, les nostres democràcies, esforçant-nos per fer-les més participatives. Els partits polítics no poden ser màquines de serveis basades en les enquestes dins una lògica de consum. Han de ser vehicles de participació, col·lectius de ciutadans que tenen un model de societat i que, generant el màxim de complicitats possibles, s’ofereixen per dur-lo a terme.

Reivindiquem que es surti del paral·litzador cercle viciós electoral i es facin polítiques de llarg termini, que tinguin en compte els grans reptes, que recordin la rellevància que tenen per al demà els acords amplis que avui es poden assolir. Com ho és l’ambiciós consens parlamentari que el nostre país necessita per augmentar el seu autogovern. Com ho és que la Unió Europea generi una política exterior comuna que doni màxima legalitat, d’una vegada, als sistemes de governança internacional.

Avui som aquí com a ciutadans i com a escoltes. Perquè l’escoltisme és indestriable de l’exercici ple de la ciutadania.

Fa vuit anys, com a director de la UNESCO, Federico Mayor deia a la Conferència Europea Escolta i Guia:

«Cal posar un accent particular en les “defenses de la pau” dins l’esperit de la gent jove. Ells són qui heretaran la Terra en l’estat que l’haguem deixat i amb els mètodes i les brúixoles que els confiem. L’acció educativa de l’escoltisme treballa per generar aquesta “brúixola interna”, a obrir esperits, a reflexionar i actuar per ells mateixos».

El llibre que avui presentem, té a la portada aquesta “brúixola” de què Federico Mayor ens parlava llavors. La brúixola de l’acció pública, la brúixola de la ciutadania activa.

Estem iniciant un nou segle amb reptes molt importants i amb grans interrogants. Com quan som a la muntanya, a voltes no sabrem quins camins prendre. Però el crit que avui volem llançar és que, siguin quins siguin els camins possibles, tots han de passar pel compromís ferm de treballar per un món on la convivència digna, justa i en pau sigui possible. Tan simple com radicalment complex, tan clar i tan ambiciós alhora.


Moltes gràcies a tothom.

Institut d'Estudis Catalans, maig de 2003