26 de juny, 2003

El comiat parlamentari del president Pujol

La darrera sessió de control parlamentari del president Pujol va fer aflorar alguns elements que els partits catalans haurien de tenir en compte en la pròxima etapa de la història del nostre país.
El desencert de la intervenció de Pasqual Maragall mostra que el PSC, si vol ser alternativa de Govern, ha d’actuar amb la humilitat que comporta tenir cua de palla: no pot reclamar-se hereu de les coses positives dels anys de govern socialista a Espanya i oblidar-ne les negatives, que per a Catalunya han estat moltes. El mal finançament, el fluix desplegament competencial o la manca d’infraestructures com el TGV o l’aeroport han depès, durant una dècada i mitja, de mans socialistes.

De la mateixa manera, el PSC no pot fer com si els 23 anys de majoria nacionalista hagin estat una anècdota prèvia a la normalitat. Josep Lluís Carod-Rovira té raó quan reconeix a Pujol el mèrit d’haver contribuït decisivament a l’existència d’un sistema de partits propi per a Catalunya. Aquest és possiblement el fet més important que ens caracteritza com a comunitat política diferenciada! Ara bé, també ho és que en tots aquests anys, com reconeixia el president Pujol, no s’ha pogut blindar l’autogovern.

La generació que ha estat al capdavant dels partits majoritaris a la dècada dels 80 i 90 va prendre, en aquest sentit, una opció molt discutible. L’opció de garantir la modernització d’Espanya com a pas previ a la millora del nostre autogovern. El PSC va renunciar a la diferenciació entre nacionalitats i regions, i va contribuir a una política de discriminació positiva cap a les zones desafavorides de l’Estat en detriment de promoure el desenvolupament català. I CiU va sentir-se amb l’obligació històrica de garantir l’estabilitat espanyola en moments clau com l’entrada a Europa, malgrat que això hagi estat pagat amb polítiques unitaristes.

De fet, avui l’Estat espanyol és una paròdia del que hauria de ser un Estat plurinacional. Les institucions de l’Estat no reconeixen aquesta pluralitat, i els nacionalismes basc i català només tenen en el joc de majories al Congrés espanyol la possibilitat de negociació com a nacions. L’obligació dels partits catalanistes ha de ser, doncs, que a la pròxima legislatura se superi la síndrome d’Estocolm de la responsabilitat amb l’Estat i es fonamenti un sistema de competències i garanties que permeti un exercici real d’autogovern en el marc de la nova Europa.

Publicat a tribunacatalana.org