29 de novembre, 2003

La força d'una utopia jove (Escrit amb Albert Cubeles)

Del desembre del 2003 a principis del febrer del 2004 el Museu d’Història de Catalunya presenta l’exposició La força d’una utopia jove. 75 anys d’escoltisme català. En aquesta exposició, a més de la síntesi d’història institucional inevitable i necessària –perquè l’aportació de l’escoltisme ha tingut el seu pes en la construcció de la Catalunya actual–, s’ha volgut reflectir també en què consisteix l’experiència escolta.

Com explica Albert Balcells, mentre que amb l’impuls inicial de l’scouting Baden-Powell volia el manteniment de l’Imperi Britànic, Josep M. Batista i Roca va concebre l’escoltisme català com un instrument per garantir la supervivència i l’èxit d’una nació sense Estat. I en certa manera la va encertar, perquè l’instrument que va posar en marxa ha dut a terme una tasca de formació de quadres i d’influència social molt rellevant. Més encara, malgrat totes les anades i vingudes que ha patit el nostre país en aquests 75 anys, no ha deixat de funcionar mai. Als seus inicis, no va ser reconegut pel moviment scout internacional. No tan sols perquè a l’Estat ja existia des del 1912 un moviment espanyolista reconegut, els Exploradores (avui ASDE-Scouts de España), sinó, a més, perquè va néixer com a resistència a la dictadura de Primo de Rivera, en què una iniciativa com la seva mai podia assolir el suport institucional. Malgrat que durant els anys de la República aquests dos factors es van veure alterats, tampoc es va aconseguir aquest reconeixement internacional.

Després de la Guerra Civil la situació va ser molt pitjor, amb l’escoltisme català illegalitzat. És aquí on sobresurt el segon gran nom del moviment: Antoni Batlle, que va contribuir d’una manera decisiva a salvar l’escoltisme –tant confessional com laic– en els anys més durs de la postguerra. Amb Batista i Roca a l’exili, es va convertir en l’aglutinador i en el referent, encara que mai va estar pròpiament al capdavant. A més, va assegurar el creixement de la proposta, formant persones amb la voluntat que fossin, abans que tot, bones persones. I va demostrar que, des del respecte, per avançar calia dialogar sempre, sense renunciar al que un creia, a les seves idees. Va ser per aquesta via que l’escoltisme va transcendir i va fer la seva aportació a la societat en els anys següents a la mort de mossèn Batlle, el 1955. Malgrat el trencament de la unitat entre confessionals i laics, que va beneficiar el creixement dels primers, el conjunt de l’escoltisme català va desenvolupar brillantment els seus plantejaments i va ser dels primers al món a revisar el mètode i els objectius, adequant-los a la societat canviant que ens toca viure.

L’escoltisme català és avui un moviment sòlid. No només per la seva alta activitat en l’espectre civicopolític actual del nostre país (consells de joventut, federacions d’ONG, Parlament, govern...), sinó també perquè és una de les organitzacions no estatals amb més reconeixement dins l’escoltisme mundial i, sens dubte, entre aquestes la de més incidència i participació dins del moviment. Les dues associacions escoltes catalanes, Minyons Escoltes i Guies Sant Jordi de Catalunya (l’associació confessional) i Escoltes Catalans (l’associació laica) són avui l’herència d’aquell projecte de compromís nacional iniciat el 1927, que ha contribuït a la supervivència del país. Però encara queda molt camí per garantir arribar a l’èxit nacional a què aspirava Batista i Roca, que permeti al nostre país ser el veritable decisor del seu devenir, tot i que avui amb una societat distinta i en un context també distint.

Publicat al diari Avui (Quadern d'Història)

12 de novembre, 2003

Parlem de política universitària

Al nostre pais hi ha una majoria politica transversal que fa possible l'estabilitat i l'evolucio de l'autogovern catala, i per aixo no em fa patir el Parlament que surti del dia 16. Cap dels resultats previsibles portara Catalunya a una catastrofe nacional, i el pais es beneficiara en qualsevol cas d'una accio de govern responsable. No tenim ni la situacio del Pais Valencia ni la de les Illes Balears. Ara be, partint d'aquesta premisa, crec oportu analitzar un aspecte que, per la meva dedicacio professional els darrers tres anys i mig, he tingut l'oportunitat de coneixer a fons: la politica universitaria que han seguit els partits catalans.

La universitat es una institucio central per al creixement intel.lectual i economic d'un pais. Catalunya, recordem-ho, va tenir les seves universitats tancades des de 1714 fins a mitjans del segle seguent, i tot i aixi no va ser fins passada la meitat del XX que es va poder llegir una tesi doctoral a Barcelona. Les consequencies d’aixo son monumentals: generacions i generacions de cientifics i pensadors catalans han hagut de dependre de les institucions academiques espanyoles, i durant moltes decades han mancat estructures qualificades per generar ciencia i coneixement.

Amb la Generalitat reestablerta, l’any 83 el PSOE va aprovar la Ley de Reforma Universitaria (LRU), que entre altres coses imposava un model de professorat funcionari, basat en oposicions. Aixi, vint anys despres, la totalitat de professors permanents de les universitats publiques catalanes son funcionaris... de l'Estat. Aquest no es un fet menor, donat que el tipus de professorat, el seu acces, la mobilitat, les garanties de qualitat,... acaben sent fonamentals per determinar el model d’universitat

En la seva segona legislatura, el PP va impulsar una reforma d'aquella Llei del 83. El nou projecte es va anomenar LOU, Ley de Ordenacion Universitaria. En ella, la voluntat espanyolitzadora era total: habilitacion nacional per al professorat, agencia de calidad unica espanyola, capacitacio a la Menendez y Pelayo per fer doctorat...

Ara be, el PSOE de Zapatero tenia l'oportunitat de proposar un model diferent al del 83 i al de la LOU, d'acord amb la idea de l'Espanya plural. I mes, tenint en compte que la ponent era Carme Chacon, diputada del PSC. I si, van presentar una esmena a la totalitat amb text alternatiu... pero quin text! La proposta alternativa de llei d'universitats del PSOE competia en espanyolisme amb la LOU. En professorat, l'unica diferencia era que enlloc d'habilitacion nacional hi havia l’acreditacion nacional, que era igual de centralista pero sense fer l'examen d'oposicio. I similarment en altres parts. En definitiva, tant el text del PP com el del PSOE, igual que totes les normatives espanyoles que els havien precedit, eren clarament contraris, malgrat el que diu l’Estatut, a que Catalunya tingui una politica universitaria propia.

La claredat d’objectius i l’habilitat del conseller Mas-Colell en aquell moment clau, junt amb l'expertesa de l'Ignasi Guardans, van fer que es pactessin amb el Govern espanyol unes modificacions a la LOU essencials per poder desenvolupar una politica universitaria catalana, principalment sobre professorat (permetent que fins un 49% del total pogues ser contractat permanent sota regulacio unica de la Generalitat) i sobre qualitat (trencant l’exclusivitat de l’agencia espanyola i donant potestat a la catalana). El PP necessitava dir que no estava sol, i va acceptar unes esmenes que van fer exclamar a Perez Rubalcaba que s’estava “fracturant la unitat del cos nacional de catedratics”, en obrir la porta al professorat contractat permanent catala.

El PSOE i el propi PSC van ser molt critics amb aquell pacte, pero no hi va haver cap veu del PSC que fos critica tambe amb la llei alternativa presentada pel PSOE. Aprovada la LOU amb les esmenes, va venir el moment d'aplicar els redits a Catalunya. Mas-Colell va impulsar un ambicios redactat de la primera Llei d'Universitats del nostre pais, que desenvolupava al maxim la nova via contractual de professorat, aixi com el seu acces, donant un rol determinant a l’Agencia de Qualitat catalana.

La Llei, a banda de la seva doble ambicio nacional i universitaria, va comptar amb un proces exemplar de dialeg, que va fer que totes les universitats publiques catalanes hi participessin. En el proces parlamentari, liderat per l’Antoni Castella, ERC es va sumar a l'impuls de la nova Llei i de la ma de Carles Bonet va contribuir amb el principal pla per desplegar-la: el Pla Serra Hunter, que avui ja esta en marxa i que en 12 anys generara 1200 contractes de professorat permanent a les universitats catalanes.

La Llei d'Universitats de Catalunya (LUC) es va aprovar el febrer de 2003 amb els vots favorables de CiU i d'ERC, i l’Estat ja ha presentat recurs d’inconstitucionalitat. Pero que va passar amb el PSC? Despres de dubtar si votar a favor, les discrepancies internes al grup parlamentari i la perspectiva electoral van fer que no tan sols no es desmarques de l’actuacio del PSOE i de Chacon al Congres, sino que, mentre tots els rectors aplaudien unanimement l'aprovacio de la nova Llei, des d'un cert autisme el grup socialista s’hi posiciones en contra proclamant que "canviarem la Llei tan bon punt guanyem, perque no respon als interessos del pais".

I de quin pais?, em pregunto jo. Perque tot aquest proces m’ha confirmat que el problema, com a minim en politica universitaria, no es amb el PP ni amb el PSOE, sino amb que Espanya i Catalunya son realitats diferents, i amb que la primera s’entesta a regular la segona sota uns parametres aliens (com esta passant ara amb el decret de titulacions per convergir amb Europa). I aixo em fa tornar a l'inici: se positivament que gran part dels quadres del PSC son catalanistes amb plena capacitat per contribuir a la governabilitat de Catalunya. Ara be, l'experiencia que he viscut em fa constatar que, com a minim en politica universitaria, el PSC no ha pogut o sabut resistir la voluntat unitarista espanyola, malgrat no ser al govern. Potser, amic Xavier Rubert, el PSC sigui paradoxalment un gran partit per governar la Catalunya independent...

Publicat al diari Avui