29 de novembre, 2003

La força d'una utopia jove (Escrit amb Albert Cubeles)

Del desembre del 2003 a principis del febrer del 2004 el Museu d’Història de Catalunya presenta l’exposició La força d’una utopia jove. 75 anys d’escoltisme català. En aquesta exposició, a més de la síntesi d’història institucional inevitable i necessària –perquè l’aportació de l’escoltisme ha tingut el seu pes en la construcció de la Catalunya actual–, s’ha volgut reflectir també en què consisteix l’experiència escolta.

Com explica Albert Balcells, mentre que amb l’impuls inicial de l’scouting Baden-Powell volia el manteniment de l’Imperi Britànic, Josep M. Batista i Roca va concebre l’escoltisme català com un instrument per garantir la supervivència i l’èxit d’una nació sense Estat. I en certa manera la va encertar, perquè l’instrument que va posar en marxa ha dut a terme una tasca de formació de quadres i d’influència social molt rellevant. Més encara, malgrat totes les anades i vingudes que ha patit el nostre país en aquests 75 anys, no ha deixat de funcionar mai. Als seus inicis, no va ser reconegut pel moviment scout internacional. No tan sols perquè a l’Estat ja existia des del 1912 un moviment espanyolista reconegut, els Exploradores (avui ASDE-Scouts de España), sinó, a més, perquè va néixer com a resistència a la dictadura de Primo de Rivera, en què una iniciativa com la seva mai podia assolir el suport institucional. Malgrat que durant els anys de la República aquests dos factors es van veure alterats, tampoc es va aconseguir aquest reconeixement internacional.

Després de la Guerra Civil la situació va ser molt pitjor, amb l’escoltisme català illegalitzat. És aquí on sobresurt el segon gran nom del moviment: Antoni Batlle, que va contribuir d’una manera decisiva a salvar l’escoltisme –tant confessional com laic– en els anys més durs de la postguerra. Amb Batista i Roca a l’exili, es va convertir en l’aglutinador i en el referent, encara que mai va estar pròpiament al capdavant. A més, va assegurar el creixement de la proposta, formant persones amb la voluntat que fossin, abans que tot, bones persones. I va demostrar que, des del respecte, per avançar calia dialogar sempre, sense renunciar al que un creia, a les seves idees. Va ser per aquesta via que l’escoltisme va transcendir i va fer la seva aportació a la societat en els anys següents a la mort de mossèn Batlle, el 1955. Malgrat el trencament de la unitat entre confessionals i laics, que va beneficiar el creixement dels primers, el conjunt de l’escoltisme català va desenvolupar brillantment els seus plantejaments i va ser dels primers al món a revisar el mètode i els objectius, adequant-los a la societat canviant que ens toca viure.

L’escoltisme català és avui un moviment sòlid. No només per la seva alta activitat en l’espectre civicopolític actual del nostre país (consells de joventut, federacions d’ONG, Parlament, govern...), sinó també perquè és una de les organitzacions no estatals amb més reconeixement dins l’escoltisme mundial i, sens dubte, entre aquestes la de més incidència i participació dins del moviment. Les dues associacions escoltes catalanes, Minyons Escoltes i Guies Sant Jordi de Catalunya (l’associació confessional) i Escoltes Catalans (l’associació laica) són avui l’herència d’aquell projecte de compromís nacional iniciat el 1927, que ha contribuït a la supervivència del país. Però encara queda molt camí per garantir arribar a l’èxit nacional a què aspirava Batista i Roca, que permeti al nostre país ser el veritable decisor del seu devenir, tot i que avui amb una societat distinta i en un context també distint.

Publicat al diari Avui (Quadern d'Història)