18 de desembre, 2004

“Ditxós qui mor per la fe o la pàtria”

Quan era adolescent, tenia molt respecte pels versos d’un besavi meu escriptor de la Renaixença: «Ditxós qui mor per la Fe o la Pàtria / son bell record serà sempre viu». La fe i la pàtria, Déu i la Nació, són unes icones màgiques que proveeixen respostes senzilles a les preguntes complexes que el món ens posa al davant cada dia. I en l’adolescència, el món se’t presenta sense dubtes, clar i evident: els bons i els dolents, els problemes i les solucions.

Mentre que en la meva adolescència dedicava gran part del temps lliure a la militància independentista juvenil, als divuit vaig prendre la meva primera responsabilitat a Escoltes Catalans. Allò que és vist com un moviment d’excursions, cançons, jocs i focs de camp, a mi em va obrir un nou univers ideològic. El dubte responsable com a actitud intel·lectual, i la llibertat com a condició de possibilitat del dubte, eren el fonament d’aquell meu nou univers. Una llibertat que comportava obligacions.

En tant que associació laica, Escoltes Catalans no acceptava que cap idea o creença individual fos imposada als altres, i defensava alhora que cadascú tingués les pròpies i aprengués a compartir-les. La seva declaració de principis ho defineix com “educar en una vivència de llibertat personal i col·lectiva, deslligada de tota doctrina o pràctica religiosa, no lligada a cap ideologia o disciplina de partit i des del rebuig a qualsevol teoria o acció polítiques que vulnerin els drets de l'home”. Una laïcitat tan distant dels posseïdors de la veritat revelada com dels menjacapellans, doncs.

Igualment, el compromís nacional era del tot clar, però sempre sotmès a revisió. Si bé es rebutjava la ridiculització de la pròpia identitat que fa caure en els braços de la que ostenta el poder, tampoc no s’acceptava l’adhesió sense reserves als eslògans patriòtics. Era una catalanitat desacomplexada, que encara avui fa d’EC l’única associació escolta sense cap lligam espanyol. Però alhora, una catalanitat conscient de la seva diversitat i també de l’obligació moral de treballar per la igualtat entre totes les persones i pobles del món.

A aquesta visió de la laïcitat i de la catalanitat s’hi sumava un element essencial: la democràcia. Fugint de l’estètica, tots els joves que conformàvem l’associació érem els responsables darrers de les decisions que hi preníem. Però al contrari de la meva experiència anterior, aquí no es tractava de vèncer argumentalment, ni d’obeir la consigna; sinó de deliberar, de convèncer generant complicitats. En una vivència de la llibertat, l’assumpció de responsabilitats ens comprometia a tots i a totes.

Com que és una associació amb mandats limitats, la meva responsabilitat a Escoltes Catalans va acabar fa temps, tot i que avui mantinc el meu suport a través de la Fundació Escolta Josep Carol. Però a mida que aquell dia a dia associatiu es va allunyant, m’adono cada cop més de la transcendència que aquella experiència va tenir i segueix tenint per formar entre la gent jove ciutadans autònoms, crítics, conscients i compromesos, un bon antídot per a tendències perilloses que avui creixen a les nostres societats.

La temptació del populisme, de la demagògia, del fonamentalisme o del messianisme és inevitable en tot col·lectiu. I Escoltes Catalans no n’ha estat una excepció. En la seva història, ha tingut instants de tendència al nacionalisme excloent o al laïcisme antireligiós i, dins dels processos de presa de decisió, a voltes s’ha caigut en la demagògia assembleària i en el messianisme maniqueu. Però la força dels seus principis, el referent de la idea de llibertat, ha superat fins avui cadascun d’aquests instants, en un procés d’aprenentatge que ha unit la visió crítica amb la responsabilitat sobre les pròpies idees i decisions.

Crec que la nostra societat no s’adona prou del luxe que el conjunt de l’associacionisme educatiu suposa. Però una lectura ràpida dels diaris ens hi ajuda. Al món àrab, la paràl·lisi econòmica dóna ales al fonamentalisme religiós. Al Japó es castiga els qui no volen cantar l’himne nacional a l’escola. A casa nostra, gent que fa una generació va ser emigrant avui blasma els qui imigren per “estrangers”. El Vaticà empra sense vergonya l’excusa de la sida per promoure l’abstinència. Els neocon americans duen a l’extrem la visió unilateralista de la sobirania nacional inventada per Europa. Els laïcistes francesos ataquen a cop de decret els costums islàmics, obrint més fissures enlloc de tancar-ne....

Des que tenim consciència que el món existeix, els humans hem intentat trobar explicacions a tots els interrogants. Moltes tendències naturals, sobretot la creença en quelcom transcendent i en l’imaginari col·lectiu, han ajudat a donar respostes a alguns d’aquests interrogants, proporcionant seguretat davant la desorientació. Però també ha proporcionat l’excusa per forçar la política a sotmetre’s al que déu o la nació, o més ben dit els seus interpretadors, prescrivien.

La història es repeteix amb nous actors. Però justament per això, contribucions com la d’Escoltes Catalans i la de les associacions que aquesta setmana fa trenta anys que la van fundar, haurien de ser motiu de reconeixement per tots aquells que seguim creient que només amb ciutadans autònoms, crítics i responsables es podrà afrontar el repte d’un món ple de preguntes complexes. Ciutadans que pensin més en perquè val la pena viure que no en perquè val la pena morir.

Publicat al diari Avui

17 de desembre, 2004

Herències i vigència de Batista i Roca

«En Josep M. Batista i Roca, amb la seva gran modèstia, considerava que la seva persona i la seva actuació per Catalunya no eren res especial i que ell no era ningú per ser recordat ni escoltat per la posteritat». Aquestes paraules, de qui en va ser deixeble a Cambridge i successor en la seva càtedra, Geoffrey Walker, potser expliquen perquè avui la figura de Batista i Roca és encara arraconada al nostre país. ¿Però tenia raó, en la seva modèstia?

Els àmbits en què Batista i Roca va fer un gran servei al país van ser molts: de l’acadèmic a l’associatiu, del polític al de projecció internacional de Catalunya. La seva tenacitat, la seva lucidesa i la seva lleialtat van donar molts resultats que avui són part de la normalitat del nostre país. És la grandesa de saber impulsar iniciatives sense que ningú no sigui imprescindible, que creixin amb naturalitat més enllà de qui les va fer néixer. Dos aniversaris ben diferents ens hi poden fer pensar aquesta setmana. D’una banda, els dies 14 i 15 fa trenta anys que les associacions no-confessionals d’escoltisme i guiatge es fusionaven creant la laica Escoltes Catalans. D’una altra, del 17 al 19 es celebra al prestigiós Eton College d’Anglaterra la 50a Conferència Anual de l’Anglo-Catalan Society.

Justament, la primera vegada que vaig sentir parlar de Batista i Roca va ser de la boca de l’aleshores presidenta d’Escoltes Catalans, Rosa M. Pujol, a finals dels 80. Ens deia, rebelant-se contra el vergonyós ultratge públic del record de Batista que encara bategava, que el millor homenatge que li podíem retre era fer bé la nostra tasca com a escoltes. Tot i que l’escoltisme català durant el franquisme i el postfranquisme no va fer el reconeixement que Batista i Roca es mereixia, el temps ha passat i ha posat les coses una mica més al seu lloc. Fa un any i mig, a Barcelona, la Sala Oval del Palau Nacional de Montjuïc s’omplia per commemorar els 75 anys de l’escoltisme català que havia fundat Batista i Roca, amb les màximes autoritats del país i de l’escoltisme i guiatge mundials. En feia 25 que Batista havia mort. Ningú podia dubtar ja del servei al país que l’escoltisme català ha fet en tots aquests anys.

Però l’escoltisme, com el pensament de Batista i Roca, sempre ha estat molest. Inclòs per a les institucions polítiques, que mai l’han pogut ni controlar ni comprar. I encara avui ho és. Saludablement molest, afegiria. Ben bé com aquelles paraules profètiques de Batista, plenament vigents, quan deia que cal preparar el futur amb l’experiència del passat, acusant el cofoisme que regnava a Catalunya fins 1923: «Tots cofois proclamàvem constantment les excel·lències de ser català: érem els més eixerits, la nostra cultura era superior, posseíem els polítics més vius i els financers més experts, la Mancomunitat era més sòlida que l'Imperi Britànic. Posàvem banderes a tots els balcons. Cantàvem cançonetes a diari. Ballàvem sardanes per tots els carrers i places».

La Mancomunitat va caure, i la Generalitat republicana també. Batista i Roca, a l’exili anglès, va veure com després de la segona guerra mundial els aliats feien la vista grossa amb el franquisme i el reconeixien. Des d’aleshores, la seva tasca es va centrar a fomentar la causa catalana als fòrums internacionals. A banda, des de la seva docència a Cambridge, l’any 1954 va crear l’Anglo-Catalan Society, el veritable cor de la presència catalana al món cultural britànic, que promou l’estudi del català a les universitats britàniques. Enguany, per exemple, vint-i-quatre estudiants de la Universitat de Cambridge cursen llengua i literatura catalanes.

Tants anys després, aquest cap de setmana més de cent acadèmics de la catalanística anglòfona es reuniran en la 50a Conferència Anual de l’Anglo-Catalan Society. Mentre la política oficial fa el ridícul amb notificacions i desmentiments internacionals sobre quina llengua es parla a València, aquests acadèmics vetllen discretament més enllà de casa nostra pel rigor científic sobre el català.

Són dues petites herències de Batista i Roca, les que commemorem aquesta setmana. I n’hi ha moltíssimes més. L’etnologia, el PEN Club, la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya, el Consell Nacional Català... Discretament, en totes elles Batista i Roca hi va deixar el seu exemple i el seu missatge. El seu exemple d’emprenedor crític, de promotor de l’esforç de millora i autosuperació, com correspon a un bon excursionista. I el seu missatge, que des d’un independentisme desacomplexat es va avançar als seus temps donant-nos la clau per repensar el catalanisme avui. Com aquest fragment d'un escrit que va fer a Londres l'any 1941:

«El nou concepte de nacionalitat ha de donar, com a suplement de l’amor al país propi, l’interès per tots els altres. És cert que cada país té el dret de ser lliure, però aquest dret ha de ser condicionat per la consciència de la responsabilitat de cadascun envers la comunitat europea i per la necessitat de donar una forma pràctica als deures envers la comunitat internacional».

El catalanisme europeista i cosmopolita, que defuig tant l’autoodi com l’autocomplaença. Certament, la millor herència de Batista i Roca és la seva vigència.

Publicat al diari El Punt

03 de desembre, 2004

Europa: Volem ser una regió?

El PNB, com tot apuntava, ha acordat donar suport al tractat constitucional europeu. El cert és que a mi no m’ha estranyat. Si alguna cosa he admirat sempre del PNB és la seva absoluta claredat d’objectius, que ha fet que les tàctiques i els pactes de cada moment –inclòs el pacte amb el PP– fossin vistos sense cap ombra de dubte. Quan saps on vas, tota la resta s’hi adapta.

A Catalunya no sabem on anem. L’aposta del PSC per la constitució europea no té mèrit, perquè fa de la necessitat virtut: no poden oposar-se a la línia Borrell, que és l’antítesi del seu model de l’Espanya plural. Un model, per cert, que serà impossible de realitzar per la força que ja té el monstre autonòmic.

CiU possiblement és qui ha fet una millor aproximació al tema constitucional europeu, tot i que per casualitat. Té massa gent implicada a fons en l’escenari polític europeu com per arriscar-se a fer el ridícul. Però el rebuig d’un sector més reivindicatiu va fer que es condicionés el sí a que s’avancés amb temes com el català o la representació de la Generalitat, el que ha forçat el govern espanyol a posar-s’hi.

Pel que fa a ERC i a ICV, estan fent el ridícul amb la seva posició. ICV actua irresponsablement, perquè els seus dirigents saben que l’únic que justifica el ‘no’ és capitalitzar els descontents altermundistes. Cap dels seus homòlegs a Europa ho fan. Per això en Guti o en Milà s’estiren els cabells. Ara bé, el tema d’ERC és més greu. Crec que ERC s’hi està oposant, simplement, perquè no existeix en la política europea. Només ha enviat al Parlament europeu diputats exòtics, amb zero experiència internacional. I la seva política d’aliances internacionals és pròpia d’un col·lectiu independentista extraparlamentari. Algun dia ERC decidirà ser seriosa amb el tema internacional?

El PNB dóna suport a la constitució europea perquè té clar que el seu objectiu és ser un Estat dins Europa. Per això, no està per històries. Ells, com sempre han fet, volen ser homologats com un partit seriós europeu amb sentit d’Estat –d’Estat basc, òbviament. Que sigui Extremadura qui defensi les regions, pensen. Ara bé, i nosaltres?, què volem ser?

Publicat a tribunacatalana.org

04 de novembre, 2004

Democràcia sense ciutadans

Fa 170 anys, Alexis de Tocqueville va dir que la xarxa associativa era l’element diferencial més important de la democràcia nord-americana. L’any passat, Theda Skocpol, professora de Harvard, indicava a Diminished Democracy que en el darrer terç de segle les associacions basades en socis individuals havien disminuït dràsticament als EUA. La contraposició d’aquestes dues imatges té molt a veure amb el resultat d’aquestes eleccions.

Les democràcies liberals parteixen del pressupòsit que els ciutadans són prou madurs com per deliberar conjuntament sobre quina és la millor manera d’organitzar la seva societat. Des d’aquesta visió, la política, els partits i els sistemes de govern estan sotmesos a aquesta deliberació. Contràriament, la visió aristocràtica mantenia que tan sols uns pocs, cultes i amb criteri, poden decidir què convé a la majoria.

Als Estats Units, que mai van tenir un sistema aristocràtic, les associacions basades en membres van ser un element essencial en l’organització democràtica, reproduïnt les rutines del govern representratiu i mantenint el procés de discussió sobre temes d’interès públic. Avui, en canvi, les associacions basades en membres disminueixen, mentre augmenten les organitzacions professionalitzades dirigides per experts. L’ideal de la nova política: respostes ràpides i concises. Cap deliberació

I és que, com explica Manuel Castells a L’era de la informació, la política al món occidental no es pot escapar dels mitjans de comunicació electrònics (sobretot televisió), que condicionen absolutament la recepció d’informació i la formació d’opinió. Resumir una idea en cinc segons, seguir els sondejos d’opinió, invertir en imatge, guanyar o perdre tota la credibilitat en un instant. Aquesta política mediàtica genera un cercle viciós, menystenint la militància política i els ciutadans que s’associen. Com la publicitat, vol convèncer més que encertar.

Més enllà del triomf en vots de Bush, doncs, és interessant aturar-se a pensar perquè les formacions que fan servir la por (al terrorisme), la demagògia (d’acusar l’adversari d’antipatriòtic) o la mentida (sobre les armes de destrucció massives) mantenen el suport electoral aguantant la credibilitat.

Si sumem la mediatització de la política i l’afebliment de les xarxes associatives on els membres participen (és a dir, decideixen), ¿quin espai queda perquè els ciutadans puguem informar-nos, debatre i decidir quin model preferim? De la mateixa manera que les noves organitzacions no lucratives no tenen base associativa, sinó tan sols voluntaris dirigits per professionals remunerats, la nova política cada cop necessita menys els ciutadans.

Bush ha guanyat en vots perquè és qui ha donat les respostes que buscaven la majoria dels votants. Davant la por al terrorisme, seguretat i coratge. Davant els problemes socials, orgull patriòtic. La qüestió no és, doncs, com és que ha guanyat Bush. La qüestió és si hi ha hagut un veritable procés deliberatiu al darrera.

La nova política mediàtica és el resultat d’una societat on el titular té més pes que la política que el genera, on els ciutadans són números d’enquestes. Reconstruir la base democràtica, si es volgués, requeriria no només temps, sinó també modificar el funcionament de la política i dels sistemes de govern.

01 de novembre, 2004

Tothom amb Kerry. O no?

El New York Times, el Washington Post i molts altres han anunciat als seus editorials que donen suport a John Kerry. Estrelles de rock han fet concerts a favor del senador demòcrata. De Hollywood al món universitari, tothom fa proclames perquè Bush no sigui reelegit. Fins i tot, l’activisme dels voluntaris demòcrates, persones de tots els perfils que s’impliquen per aconseguir una major mobilització electoral, ha estat més gran que mai.

Els promiscus polítics abandonen Nader. Els realistes que promovien una actuació internacional basada en la supremacia nord-americana, condemnen la guerra de Bush a Irak per irresponsable. Les armes de destrucció massiva no han aparegut i es comença a veure que Bush va mentir tant o més que Clinton, amb una diferència substancial en les conseqüències.

Què succeeix, doncs? Com és que Kerry no es dóna ja per guanyador? Per què tot apunta que tindrà l’ai al cor fins més enllà de la jornada electoral? Potser cal recordar que després de quatre anys d’actuació prepotent de la majoria absoluta del PP, amb intervenció il·legal en la invasió d’Irak, manifestacions al carrer i atemptat a Atocha inclosos, el PSOE només el va avantatjar per menys de cinc punts.

Els partits de centre i de centre-esquerra a tot el món occidental, i els Estats Units no són una excepció, es troben amb la paradoxa de tenir uns oponents que actuen grollerament però que enamoren una part importantíssima de l’electorat. Les propostes demòcrates, laboristes o socialdemòcrates són massa a llarg termini i no donen resposta ràpida a un electorat empès a jugar amb la llei de l’oferta i la demanda.

En el nostre món acomodat, qüestions com la seguretat, la immigració o l’atur troben resposta més fàcil en els qui proposen mà dura, més policia, més control fronterer i expulsió d’il.legals, que no pas en els qui parlen d’educació, serveis socials, multilateralisme i cooperació. És per això que, malgrat tenir la presidència a la punta dels dits, Kerry haurà de patir fins el darrer moment i més enllà. La política mediàtica i de consum ràpid que s’ha instal.lat a les nostres societats és gairebé incompatible amb l’aplicació de solucions a llarg termini. Per això, més que per Florida, Bush pot tornar a guanyar.

30 d’octubre, 2004

Competència entre somnis

John Kerry diu que en aquestes eleccions està en joc el somni americà, en què tothom pot arribar a ser el que esculli si treballa fort. L’atur, la pobresa i la manca de protecció social, diu, l’està enfonsant. Al mateix temps, des de Washington el controvertit Jeremy Rifkin ha publicat el llibre The European Dream, on afirma que un terç dels nord-americans ja no creuen en l’idil.lic “somni americà” i que, en canvi, està naixent un més exitós “somni europeu”.

La Unió Europea ja pot mirar fit a fit als Estats Units, diu Rifkin, perquè serà la democràcia més gran del món, amb una major renta per capita i amb més capacitat exportadora. Però també, i especialment, perquè té una millor qualitat de vida: protecció social, sanitat per a tothom, la vida en comunitat per sobre l’individualisme, menys pobresa i menys gent a la presó...

Paradoxalment, des d’Europa estant alguns signes generen el dubte. De l’informe de la Fundació Un Sol Món (un de cada sis catalans és pobre) a la normalització dels ideals feixistes (Buttiglione, la División Azul i Mussolini a la televisió italiana), mentre augmenta la xenofòbia cap a la nova migració nord-africana i la incompetència de la seva gestió (els vels a França).

Quin somni guanya? A vegades, la mirada condescendent d’Europa cap als Estats Units fa una mica el ridícul, en especial quan després es queixa de no poder votar el president nord-americà! Però no s’adona que els somnis europeu i nord-americà competeixen com Sabadell i Terrassa mentre la resta del món se’ls mira amb ulls d’incomprensió.

Disculpin si els molesto, però el somni de veritat són les nostres vides, les de les persones que podem llegir aquest diari, o el New York Times, i després anar a dinar amb els amics. És bo que Europa fonamenti la Unió en uns valors comuns, però té sentit voler-se definir per oposició als Estats Units? Millor ser-ne conscients: per a la major part de la població mundial, no hi ha gaire diferència entre Estats Units i Europa: ni en la bogeria de consum, ni en la contaminació, ni en la voluntat de ser clubs restringits on només nosaltres puguem gaudir de la nostra riquesa. Si ho oblidem, algun dia despertarem tots plegats del somni aixafats per la força d’un malson.

28 d’octubre, 2004

Creure's el multilateralisme

Europa anhela una victòria de Kerry perquè creu que serà respectuós amb el multilateralisme, malgrat pensar que la majoria de nord-americans són, per sistema, nacionalment egocentrics i contraris al multilateralisme. Però quina és la reacció dels Estats Units quan senten els clams europeus per al multilateralisme?

Amb la caiguda de la URSS, els EUA van quedar com l’única superpotencia mundial, davant d’una Europa descoordinada i encara avui amb tants barrets com caps. I aquesta Europa oblida que van ser els Estats Units els qui van salvar Europa del nazisme, els qui van impulsar les Nacions Unides o, més recentment, els qui van intervenir a Kosovo mentre aquí ens miràvem els uns als altres sense saber què fer. I si bé no van fer fora a Franco, tampoc cap país europeu va aixecar un dit per defensar la República ni, després, va col·laborar a batre el franquisme.

L’elector mitjà nord-americà no és ni un prepotent que només pensa en el seu país ni un naïf que espera que la pau baixi del cel. Si fa no fa, com l’elector mitjà de la majoria de països occidentals. Amb la diferència, potser, que saben el seu país té una capacitat d’actuació molt superior a la d’altres. I quan en altres temps Gran Bretanya, França, Espanya, Alemanya o Portugal la van tenir, no es van dedicar precisament a muntar estructures multilateralistes

El Chicago Council on Foreign Relations (www.ccfr.org) ha publicat enguany la seva enquesta periòdica sobre opinió pública i política exterior nord-americana, avançant-la dos anys (es fa cada quatre) per la “significant importància de les relacions exteriors en aquestes eleccions presidencials”. Les conclusions diuen que, contra el tòpic, els nord-americans són majoritàriament favorables a sistemes de governança mundial, a signar tractats multilaterals i complir-los, al Tribunal Penal Internacional, a basar l’acció militar en la legitimitat de les Nacions Unides i a eliminar el dret de veto del Consell de Seguretat.

Igual que els europeus? Potser. De moment, ni França ni Gran Bretanya han dit que volen renunciar al seu dret de veto, que tan útil va ser a Chirac. I de fet, a cap país d’Europa els electors decideixen el seu vot bàsicament per la política exterior del seu govern. Ni allà tampoc.

26 d’octubre, 2004

La culminació de la democràcia

És del tot comprensible l’orgull que molts nord-americans senten per la seva democràcia. Mentre Europa encara estava empastifada d’absolutismes, la independència dels Estats Units va comportar el primer govern republicà federal basat en els principis de llibertat i igualtat, amb una constitució aprovada dos anys abans que França foragités la monarquia.

A l’exquisit equilibri entre el poder dels Estats i el poder del govern federal, s’hi suma com a característica especial del seu model la figura de la presidència, que és alhora cap d’Estat i cap de govern, com un monarca anglès del xviii passat per les urnes.

En la base de tot aquest equilibri hi ha una visió múrria sobre les temptacions del poder. A diferència del model francès en què l’Estat és un pare bo que tot ho ha de controlar, el model nord-americà, hereu de l’anglès, es mostra escèptic i prefereix que el poder estigui ben repartit per tal que ningú no en tingui massa i acabi aixafant els ciutadans.

El model no ha funcionat pas malament. En dos segles, mentre Europa ha tingut totes les formes possibles d’opressió –de la monarquia absoluta al nazisme que va guanyar eleccions–, els Estats Units s’han mantingut amb la mateixa Constitució, que amb els anys ha anat canviant lleugerament mitjançant amendments (“esmenes”), moltes de les quals per garantir els drets individuals dels ciutadans davant el poder.

Però la presidència de George W. Bush ha fet que quedi en evidència la manca de salut de la democràcia nord-americana. La seva gestió prepotent i les lleis restrictives dels drets civils s’han sumat a la sensació general d’estafa que va haver-hi quan el Tribunal Suprem, sospitós de parcialitat, va donar-li la presidència en interpretar que havia guanyat a Florida.

És inquietant que l’expresident Jimmy Carter, que s’ha dedicat a garantir eleccions justes arreu, digui ara que no creu que es donin les condicions per a unes eleccions netes a Florida, d’on el germà de George, Jeb Bush, és governador. Fins i tot el The Economist o el Financial Times expressen la seva preocupació. La democràcia mai es culmina del tot, ha d’estar en permanent revisió. I possiblement, en la vida política nord-americana la tendència a l’acumulació de poder ha arribat molt més lluny del que els pares fundadors haguessin tolerat.

24 d’octubre, 2004

La por sistemàtica

El director de cinema Michael Moore, que ha aconseguit ser considerat al mateix temps un heroi per a uns i un enemic farsant per a uns altres, resumeix magníficament amb un curt de dibuixos animats a Bowling For Columbine el rol que té la por en el comportament dels nord-americans.

La tesi autocrítica de Moore és que els nord-americans, com aquells nens que s’expliquen històries de por en un foc de camp, han acabat per fer-se por a ells mateixos. I que és aquesta por la que genera una espiral d’obsessió per la seguretat, d’ús inadequat de les armes i de desconfiança permanent.

Potser és això el que fa que en aquestes eleccions la por sigui tan important, igual com ho va ser en aquell llunyà onze de setembre de 2001, quan tothom va oblidar les irregularitats electorals a Florida despés de l’atac a les Torres Bessones.

L’estratègia, no per coneguda és menys eficaç. Es tracta de construir un enemic de la comunitat i erigir-se en l’única salvació possible. Bush va jugar bé les cartes: a més d’Agfanistan, ara l’enemic era Saddam, les armes de destrucció massiva i el seu suposat link amb Bin Laden. Però no tan sols això. Veladament, l’enemic també era el negre pobre i sospitós o l’hispano il·legal que venia a treure’ls la feina.

Com deia, els ingredients no són nous. Fins i tot, un professor visitant de Georgetown que no parla anglès fa uns anys va copiar a Espanya la recepta a nivell domèstic i li va sortir prou bé. Per què, doncs, s’hauria de canviar? Així, una part molt important de l’estratègia electoral republicana està sent repetir insistentment que els perills existeixen i que Kerry serà incapaç d’afrontar-los: terrorisme, guerra biològica al centre de Los Angeles, atac nuclear des de Corea, armes bioquímiques al metro de Miami...

El gran problema d’aquesta estratègia és que, a la llarga, acaba generant més problemes dels que soluciona. La creació de paranoia obliga a solucions precipitades que molts cops són justament les que no s’han de prendre. Potser ningú recorda ja que l’atemptat a Nova York va arribar pocs dies després que Bush anunciés la represa de l’anomenada guerra de les gal·làxies, el sistema de seguretat que havia de fer dels Estats Units un país immune a tots els perills que l’amenaçaven. Però ningú havia pensat en els propis avions.

22 d’octubre, 2004

La normalitat de Mary Cheney

Com en moltes altres coses, respecte l’homosexualitat als Estats Units hi ha els dos extrems: l’avantguarda dels drets i la reraguarda de la marginació. Però en una campanya electoral essencialment bipartidista i profundament mediàtica, aquests dos extrems obliguen els candidats a anar molt en compte a no perdre més electorat per una banda del que guanyen per l’altra.

La reraguarda religiosa, ras i curt, nega que l’homosexualitat o la llibertat d’opció sexual siguin naturals. De fet, en alguns Estats fins i tot es promouen teràpies de correcció de les desviacions. És per això que la recent decisió de l’Estat de Massachusetts –d’on Kerry és senador– de legalitzar els matrimonis homosexuals va generar un autèntic daltabaix entre els conservadors nord-americans. Fins al punt que, en un país en què el govern federal no posa en dubte les competències dels Estats, aquest cop Bush ha promogut una esmena constitucional per a prohibir-los.

Pel contrari, moltes organitzacions porten anys i anys reclamant el dret a viure amb normalitat la pròpia opció sexual, que vol dir que l’opció sexual sigui tan rellevant com que t’agradi o no el futbol. L’èxit de la seva tasca ha arribat fins al punt que el vicepresident de Bush, Dick Cheney, ha reconegut amb tota naturalitat que la seva filla Mary no és heterosexual, mostrant el seu respecte i afecte cap a ella.

En el tercer debat entre Bush i Kerry la setmana passada, justament, aquest va ser un dels temes polèmics. Des del públic li van preguntar a Kerry si pensava que un homosexual neixia o es feia. I Kerry va respondre: “Crec que si vostè parlés amb la filla de Dick Cheney, que és lesbiana, li diria que ella és tal com va néixer”.

Tot i que Cheney va denunciar el cop baix de Kerry, els demòcrates van replicar que ja és hora que el món republicà deixi de jugar amb un tema que segueix marginant, encara avui, un tant per cent important de la població nord-americana. El fet és que els republicans, que tornen a candidatar Cheney a la vicepresidència, no poden obviar que aquest no considera en absolut la seva filla ni una malalta ni de segona classe pel fet de ser lesbiana. I això és un simptoma de què, malgrat tot, alguna cosa està canviant.

20 d’octubre, 2004

La llengua del 'melting pot'

Els nord-americans es refereixen sovint al melting pot per dir que la seva identitat és el resultat d’una amalgama d’herències culturals vingudes d’arreu. Així, la lleialtat al país i la voluntat de contribuir al progrés general aportant l’esforç personal, són els ingredients necessaris per a esdevenir nord-americà. El patriotisme constitucional en estat pur.

L’atac de l’11 de setembre va fer trontollar aquesta visió, en emergir la següent pregunta: a qui serien lleials els àrabs nord-americans davant un conflicte amb el món àrab? Per si de cas, la discutida política antiterrorista de l’administració Bush ha colpit a moltes famílies humils d’origen àrab, deportant persones totalment integrades que feia anys que vivien als EUA.

En aquestes eleccions, un segon factor fa trontollar la teoria del melting pot: la llengua. A diferència d’altres col·lectius, la immigració centre-americana està expandint la presència de l’espanyol més enllà dels seus barris. I així, moltes ciutats nord-americanes són ja a la pràctica bilingües, o van camí de ser-ho: els autobusos de Chicago, més pròxim a Canadà que a Mèxic, tenen els rètols en anglès i espanyol.

Fins al punt que Samuel Huntington, el polèmic autor d’El xoc de civilitzacions, el març passat va publicar un llibre (Who Are We?) en què adverteix que la immigració mexicana “amenaça de dividir els EUA en dos pobles, dues cultures i dues llengües”.

El miratge del melting pot, doncs, funcionava sota la premisa invisible que la llengua única era l’anglès i que les altres llengües eren detalls floklòrics als barris italià, xinès o polonès de les grans ciutats. De fet, la comunitat afroamericana, hereva dels antics esclaus i que representa un 12% de la població, mai ha parlat altra llengua que l’anglès.

Però ara els hispanos són cada cop més i no abandonen la seva llengua. I malgrat els intents per frenar aquesta immigració, en pocs anys el vot hispano serà molt més rellevant que el dels abstencionistes afroamericans. Ja ho és avui a la decisiva Florida. Per això, en aquesta campanya tant Kerry com Bush tracten amb delicadesa el terreny de la immigració hispana, la llengua i la diversitat cultural. Perquè com a Europa, res ja no tornarà a ser com abans.

A quina estratègia respon el ‘no’?

Tot i conèixer els arguments que des del catalanisme justifiquen un vot negatiu a la Constitució europea, segueixo escèptic sobre on ens porten. Com que em sembla que tots els escenaris estan encara oberts, voldria contribuir a debatre quina estratègia està tenint el catalanisme polític i en base a quins objectius, tant en aquest referèndum com en el conjunt de modificacions que afectaran el nostre marc constituent.

Hi ha un component de “ja n’hi ha prou”, en aquest ‘no’, que em sembla molt atractiu. En un país acostumat a baixar el cap quan el criden a l’ordre, és bo que es pugui articular una resposta pensant en què volem nosaltres més enllà del que volen els altres. I és evident que hi ha elements en la Constitució europea que són inadmisibles des de l’òptica catalana. Des del rol nul de les entitats subestatals amb capacitat legislativa fins al paper minoritari que es vol donar a la nostra llengua, setena en nombre de parlants a Europa, passant per la sacralització de les fronteres entre Estats.

Al seu torn, les raons del ‘sí’, a banda de les nascudes de la incapacitat de prendre decisions pròpies, posen l’ènfasi en el procés d’unió europea en les seves diferents etapes, i alerten del perill que la idea d’una unió política i social quedi aparcada per l’escepticisme mentre que la idea de mercat es generalitza i acaba marcant el ritme. Aquestes raons, juntament amb l’esperança històrica que el projecte europeu significa per a un panorama global mancat de referents polítics multilateralistes, no són alienes a molts catalanistes que avui, al nostre país, defensen el ‘no’.

Raons n’hi ha a favor i en contra, doncs. Ara bé, si qui acabés propugnant el ‘no’ fossin la primera força del Parlament i el segon i el tercer partits del Govern, és a dir, totes les forces sense dependència espanyola, les conseqüències serien molt importants. Voldria dir que el catalanisme polític hauria decidit fer un pols al ‘sí’ i a totes les persones i institucions que hi estan a favor a Catalunya i a Europa, assumint el risc real de perdre. És aquesta decisió la que em planteja dubtes importants de caràcter estratègic.

El problema d’aquest ‘no’ és que deixa clar què no volem, però no clarifica què volem. I Catalunya ha de decidir, d’una vegada, què vol ser quan sigui gran: o ser plenament espanyola, sense complexos, o ser un actor més a la Unió Europea, en peu d’igualtat amb els altres 25. La situació actual de mitges tintes no es pot allargar més.

Jo tinc la convicció que el nostre país ha d’esdevenir una unitat política diferenciada en el si de la Unió Europea, al mateix nivell que els actuals Estats. No tan sols, que també, per motius com el dret a autogovernar-nos, el permanent expoli fiscal i el menyspreu a la nostra llengua i cultura; sinó també perquè crec que la perpetuació de la nostra condició de “perifèria” està fent que el nostre país es mediocritzi cada cop més.

Qualsevol persona que hagi fet política, empresa o ciència, sap que fer-ho des de Catalunya és molt més costós que fer-ho des d’Espanya. Això du a què en els diversos àmbits es vagi creant una tendència al conformisme i als estàndards baixos, a l’orgull de ser referent autonòmic, a estar a tercera divisió convencent-nos, això sí, que som de primera. I les conseqüències d’aquest fet són devastadores en la majoria d’àmbits.

Justament aquesta convicció és la que em genera dubtes sobre on ens du el ‘no’. Un “ja n’hi ha prou” sense fons estratègic pot esdevenir no tan sols estèril, sinó fins i tot contraproduent. De fet, dubto molt que amb el nostre ‘no’ Europa percebi que no ens agrada la limitació de fronteres entre Estats, el no reconeixement de les unitats subestatals ni la ignorància de la nostra llengua. El ‘no’ es dirigeix a Espanya i al seu govern –actual i anterior–, que són els responsables de la no oficialitat de la nostra llengua, del nul rol del nostre govern en el procés polític europeu o de l’obsessió per les possibles secessions catalana i basca.

Ara bé, CiU i ERC no poden demanar que els ciutadans diguem ‘no’ si al seu torn ells no es comprometen a fer-ho amb contundència en el camp que toca, que és el parlamentari. Les dues forces han pactat investidures i pressupostos tenint la governabilitat espanyola com a estandard, quan González, Aznar i Zapatero han hagut de comptar amb els seus vots per poder governar. I mai ha estat creïble l’amenaça de votar un “ja n’hi ha prou”.

Aquest ‘no’ ciutadà podria acabar esdevenint el punt de rauxa que ens permetem un cop cada molt, per quan toqui discutir l’Estatut, el finançament, les competències exclusives i la Constitució, ja tornem a posar seny i a ser comprensius. Els primers pressupostos de l’Espanya plural han mostrat que, en l’essencial, la tendència no varia. Hem d’exigir, doncs, als partits catalanistes, a més de coratge, un ús hàbil de les seves forces: intel·ligència, planificació, coherència i credibilitat.

Si el ‘no’ a la Constitució europea que ens demanen fos una carta negociadora que precedís un ‘no’ contundent als pressupostos discriminatoris, a un Estatut light o a una reforma decorativa de la Constitució, tindria sentit. Però per tenir capacitat negociadora, el catalanisme polític hauria d’explicitar, primer de tot, quin horitzó persegueix. I després, establir amb claredat i ambició els mínims imprescindibles per donar el ‘sí’ en cada cas. El contrari a tot això, un ‘no’ innegociable que només servís per netejar consciències, seria tan estratègicament estèril com un ‘sí’ en forma de xec en blanc.

Publicat al diari Avui

18 d’octubre, 2004

Déu no és neutral

La política nord-americana no es pot entendre sense conèixer l’extrema religiositat de la societat en què es troba. A diferència del catolicisme d’Itàlia o Irlanda, als Estats Units cap església no està per sobre les altres, tot i l’aclaparant predominància cristiana. En canvi, l’espai públic per als no creients és molt escàs.

Les referències monoteïstes en el llenguatge oficial són constants. No tan sols els presidents han anat repetint, al llarg dels anys, el God Bless America (“Déu beneeixi Amèrica”), sinó que a la totalitat dels bitllets de curs legal nord-americans hi ha impresa l’expressió In God We Trust (“Confiem en Déu”).

No és casual que fa dos-cents anys fossin el primer país del món en baixar l’analfabetisme a nivells mínims, si es té en compte que ho promovien les esglésies cristianes que, encara avui, mantenen que tan sols una lectura individual de la Biblia pot dur a la salvació. Aquestes mateixes corrents són les que van inspirar Bush a emprar un llenguatge messiànic de guerra santa, del Bé i del Mal, molt similar al de Bin Laden. “Déu no és neutral”, va dir Bush durant l’atac a Afganistan; “Déu està amb nosaltres”.

En aquestes eleccions, la força creixent de l’integrisme religiós ha estat present. Per això són centrals els debats sobre el dret a l’avortament o sobre el dret a la lliure opció sexual, drets rebutjats sistemàticament des d’una visió que no accepta la discussió perquè s’autoreclama intèrpret de les Escriptures.

Malgrat que la postura de Kerry és clarament més distant de les tesis integristes que la de Bush, el color demòcrata o republicà no pressuposa una postura determinada. De fet, entre les congressistes que van protestar fa uns mesos per la iniciativa de Bush contra l’avortament n’hi havia diverses de republicanes. Però el curiós és que igual com avança la tendència a reconèixer drets civils, també avança la tendència integrista religiosa.

Per exemple, la Universitat de Berkeley va haver d’impulsar fa uns mesos un web pedagògic (evolution.berkeley.edu) per ajudar els professors de secundària a justificar davant dels seus alumnes que la teoria de l’evolució de les espècies no és una opinió més, sinó una teoria científicament provada. I és que, certament, en una lectura estricta de la Bíblia, Darwin no apareix per enlloc.

16 d’octubre, 2004

El tercer en discòrdia

Hi ha una magnífica tira de còmic nord-americana que es diu The Boondocks que explica la vida de dos germans afroamericans que van a viure amb el seu avi a les afores de Chicago. En un capítol de l’any 2000, el seu veí, un afroamericà fill de mare blanca, té una discussió gravíssima amb la seva dona, tan greu que la dona l’acaba fent fora de casa.

L’origen de la discussió, que treu de polleguera l’home, és descobrir que la seva dona, blanca, pretén votar per Ralph Nader, el candidat independent a la presidència dels Estats Units. Per a ell, el vot a Nader és una traïció als demòcrates, perquè divideix vot antirepublicà. La paradoxa del còmic és que ella, blanca benestant, és més crítica amb la manca de coratge dels demòcrates que el seu propi marit, provinent de classe treballadora.

El còmic reflecteix un debat ben real. No tothom que es mobilitza contra Bush ho fa a favor de Kerry. En això, els Estats Units són l’avantguarda del bipartidisme al que Europa també està tendint. Només cal pensar en la divisió de vot de l’esquerra a la presidència de la República a França, que va deixar Jospin fora de la segona volta.

En les eleccions de fa quatre anys, Nader va treure un 2,7% del vot en el conjunt dels Estats Units, que si bé estava allunyadíssim de les xifres dels altres dos candidats, en alguns Estats va ser determinant. De fet, les enquestes diuen que aquest cop el seu vot vot ser letal per a kerry com a mínim en sis Estats: Colorado, Maine, Minnesota, New Hampshire, New Mexico i Wisconsin. Fa quatre anys, per exemple, a Minessota, on Bush i Gore van empatar amb el 45,5%, Nader va treure un 5,2%.

Tot i això, sembla que la tendència del 2000 varia, i que en aquestes eleccions Nader està perdent suport de personalitats que estaven amb ell fa quatre anys. La presidència de Bush ha fet que la dona blanca del còmic accepti com a “mal menor” el vot demòcrata, i abandoni l’alternativa Nader al panorama bipartidista.

És paradoxal que els Estats Units, que han mostrat com la competència estimula el progrés mentre que el monopoli l’anul·la, no hagin sabut aplicar aquesta lògica al seu sistema polític.

22 de setembre, 2004

Per si volguéssim fer-nos grans

L’Onze de setembre, que per a molts és la darrera alenada d’estiu, també marca per als qui estem més o menys sensibilitzats una data de compartir valors d’identitat o de reivindicar el retorn d’una capacitat d’autogovern perduda. Però en tant que un d’aquests darrers, tinc la sensació des de petit que l’Onze és el marc d’un cert comportament adolescent del catalanisme, amb el Fossar i Casanovas com a vàlvules d’escapament. Potser analitzar aquestes vàlvules ens permetria veure aquesta nostra adolescència no superada.

El Fossar de les Moreres n’és un bon exemple. Els discursos del Fossar són una competició de puresa nacional, que als anys vuitanta acabava amb patriotes repartint cops de cadena i de casc per convèncer els altres patriotes. Els protagonistes principals no són partits, que també hi van a enhaltir els ànims, sinó més aviat organitzacions políticament marginals amb una visió excloent –i, per tant, distorsionada– de la realitat.

Avui, aquells puristes de la pàtria i els adolescents seduïts per la simplicitat de les seves propostes ens deleiten amb explicacions sobre l’històric origen botifler dels mossos d’esquadra, que justificaria la seva eliminació, i sobre traïcions diverses.

He de confessar que els anys m’han allunyat d’aquella curiosa i nihilista manera de celebrar l’Onze. L’excitació adolescent d’imaginar-se un país ideal on les contradiccions desapareixen hauria de deixar pas, en persones normals, a la comprensió que per a transformar primer cal comprendre. No n’estic segur, però, que tothom hagi superat l’etapa adolescent. O potser sóc jo que no entenc res. Qui sap.

L’eterna adolescència té molts avantatges, però el major de tots és el de no assumir les pròpies responsabilitats. Per això es permeten grans escenes èpiques que després són focs d’artifici, declaracions que mai no s’executaran. Els grups marginals es poden permetre aquesta èpica que condueix a l’antisistema. Però se la pot permetre el catalanisme que es vol majoritari?

Deixeu-me esmentar alguns exemples. Un primer és la divisió territorial. Per què ningú ha explicat encara què justifica que la nova divisió en vegueries porti a la perpetuació de les províncies espanyoles? Qualsevol decisió distinta a la província única hauria de ser explicada, a no ser que els vint anys que CiU, ERC i ICV s’han lamentat de l’existència de les províncies no fos més que comèdia i resultés que, a diferència del que va succeir als anys 30, avui ningú s’atreveix a dissoldre-les.

Un segon exemple és la qüestió de la unitat lingüística. Com és possible que sent CiU decisiva a Espanya en dues legislatures, sent-ho en aquesta ERC, i estant el PSC al govern espanyol durant onze anys i ara de nou, el govern de Zapatero encara sigui comprensiu amb la divisió entre català i valencià? La carta de Moratinos a Prodi va ser l’exemple perfecte de la poca sensibilitat amb canviar l’status quo, a més d’una proclama intolerable que oficialitza la segregació davant les institucions europees.

I justament, un tercer exemple és la qüestió de la política internacional, o de la seva absència. Tinc la sensació, potser errònia, que el catalanisme ha entrat en una competició absurda que l’ha dut a equivocar-se d’enemic en el debat sobre la Constitució europea. A qui volem dir ‘no’, als espanyols o a la resta d’europeus? La presència del català a Europa, que és el principal argument del ‘no’, és responsabilitat exclusiva d’Espanya. I un president del govern espanyol va ser votat per un partit independentista a canvi de solventar-ho. Que era broma, tot allò?

Per si volguéssim fer-nos grans, nacionalment parlant, potser hauríem de recordar que els grans són responsables de les seves accions. Que si es diuen independentistes, no accepten presència de divisions territorials espanyoles dins del territori. Que si es diuen catalanistes, fan alguna cosa més que queixar-se per impedir la consolidació progressiva del trencament de la unitat de la llengua. I que si volen ser internacionalment respectats, fan accions amb repercussió real, més que no pas limitar-se a un vot netejaconsciències amb el risc real no tan sols de perdre el respecte dels polítics i líders d’opinió europeus, que menysprearan un vot negatiu poc raonat; sinó també de perdre davant del ‘sí’ del PSC i d’importants quadres històrics i actuals de CiU.

Per si volguéssim fer-nos grans, nacionalment parlant, potser hauríem de recordar que tenir la clau i ser decisius es demostra mostrant la possibilitat de fer caure un govern, cosa que ni CiU ni ERC mai s’han atrevit a fer creïble. Encara avui, el govern espanyol no pot aprovar pressupostos sense els vots de CiU i ERC, i això té una substancial influència política. Algú s’hi ha fixat en com han estat les negociacions polítiques de veritat a l’hora de bastir la Unió Europea?

En fi, jo em sento molt més còmode escoltant l’equilibrat tàndem de Llach i Serrat en un acte emotiu i obert a tothom que no pas patint l’onanisme patriòtic d’aquells purs que cada cop em fan més bassarda, marginals que estan aprenent a quins llocs han d’anar per amplificar la seva insignificància i transformar-la en conflicte públic, cridant, insultant, boicotejant qualsevol cosa que s’aparti de la seva idea de puresa.

Però més que la intolerància creixent dels marginals polítics, el que em preocupa és que el fons del seu comportament, que és cridar impotentment com si no hi hagués cap altre via de tenir incidència política, amara cada cop més el comportament del catalanisme polític. Potser per això m’agrada la festa reivindicativa i desacomplexada de la Comissió Onze de Setembre, m’agrada el missatge del Barça de Laporta, m’agraden les proclames desenfadades d’en Joel Joan i l’independentisme raonat de l’Hèctor López Bofill. Perquè són expressions que fugen de l’onanisme, que es comprometen, que van més enllà de fer cua de supermercat davant l’estatua de Casanovas –i tan oblidat que queda l’heroi Moragas! El dia que el catalanisme polític es faci gran, possiblement a Espanya i a Europa el tractaran com a adult. De moment, el seu comportament està sent d’adolescent, incoherent i capritxós, sense cap fil lògic i, el pitjor de tot, estèril.

Article inèdit

10 de setembre, 2004

Quan siguem grans

Igual com en la vida de les persones, hi ha també moments en la història dels països en què han de decidir què volen ser quan siguin grans. Els possibles projectes de vida d’un català de vint anys poden ser molts, més dels que sembla. Però a l’hora d’optar, els grans itineraris a prendre es redueixen a uns pocs. De la mateixa manera, al nostre país li toca decidir què vol ser quan sigui gran. La derrota de l’Onze de setembre, el tràfic d’esclaus, la revolució industrial, l’Exposició de 1888 i la Mancomunitat són itineraris passats que expliquen perquè som com som. La dictadura de Primo de Rivera, l’esperança de la República, les misèries que van dur a catalans a preferir Franco o les renúncies de la tan lloada transició són els records dels avis i dels pares. Els 23 anys de reconstrucció nacional pensant que som un país normal, la Crida, els Jocs Olímpics i el COC que va néixer mort són els nostres germans grans. Però, i nosaltres? Què volem ser, quan siguem grans? El catalanisme ha d’acabar d’una vegada amb la seva ambigüitat i fer una aposta decidida, sense anhelar una gran esperança blanca que no existeix. Comencem a pensar en clau que el nou Estatut serà el punt de sortida de la nostra majoria d’edat, i que en un parell de legislatures ja haurem d’haver optat per què volem ser de veritat. Perquè per primer cop en tres-cents anys tenim la possibilitat real de decidir-ho.

Publicat a tribunacatalana.org

27 de juny, 2004

Set províncies?

Hi ha algunes coses que em costen d’entendre de l’acció de govern d’ERC, però la que menys entenc de totes és la seva posició sobre la nova divisió territorial de Catalunya. La divisió territorial hauria de tenir com a premissa que només l’autogovern català tingui potestat per canviar l’ordenació del territori. En canvi, el Govern està plantejant que les províncies coincideixin amb les set vegueries. Òbviament, donat que si les províncies de Catalunya passessin de quatre a set requeriria que les corts espanyoles ho aprovessin, si demà volguéssim que enlloc de set fossin vuit, o sis, caldria de nou l’aprovació de les corts espanyoles. Però no tan sols això. Les províncies són unitats d’ordenació territorial d’Espanya, i les vigents a Catalunya daten de 1833. De les províncies en depenen diverses institucions alienes que volem veure desaparèixer, en especial els governs civils –ara anomenats subdelegacions del Govern espanyol– i les diputacions. Només hi hauria una única raó per la qual caldria mantenir o incrementar les províncies: mantenir o incrementar el nombre de senadors i de diputats catalans a les corts. Però el conseller Carretero ja ha avançat que el nombre no variarà malgrat que augmentin les províncies. I aleshores, pregunto a ERC: ¿per quina raó hem de voler set províncies enlloc de, simplement, fer-les desaparèixer, fonent-les en una de sola que coincideixi amb el que ells anomenen comunitat autònoma? Per què hem de voler adaptar la nostra divisió al model espanyol enlloc de, simplement i d’una vegada, ser majors d’edat?

Publicat a tribunacatalana.org

15 de maig, 2004

El darrer esforç de Sísif per l’Espanya imaginada

Tinc la sensació que el nou escenari polític es viu de manera diferent a Catalunya i a Espanya. Mentre que el catalanisme albira una solemne “segona transició” que haurà d’assentar el reconeixement nacional català, a Espanya en canvi això es veu com part de les moltes demandes territorials a solventar. N’és una mostra l’article sincer i honest del meu amic granadí Ignacio Molina dilluns passat. Per això voldria intentar, amb la mateixa sinceritat i honestedat, fer notar el sentiment generacional que potser Espanya té la darrera oportunitat respecte Catalunya.

A diferència del que passa a Andalusia, a Catalunya hi ha força persones que no ens sentim nacionalment espanyoles, incloses moltes amb lligams familiars, culturals i afectius amb terres d’Espanya, i com més joves, més desacomplexades. I a això s’hi afegeix que avui una amplíssima majoria de la ciutadania catalana no tingui cap dubte que Catalunya és una nació.

Aquest sentiment de pertinença a una comunitat nacional diferenciada determina l’agenda política del catalanisme i fa residual el regionalisme. La practica totalitat del món polític català assumeix la condició de nació per a Catalunya, així com la incomoditat del seu encaix actual a Espanya i la necessitat de solventar-ho d’una manera o d’una altra.

En què es diferencia, això, de les reivindicacions que s’estenen a les regions espanyoles? Essencialment, en què el debat català de l’Estatut i el finançament és més sobre acomodació nacional que sobre repartiment de competències. I per això, fins i tot el president Maragall és conscient que si amb el nou marc no es resol satisfactòriament aquesta necessitat d’acomodació, l’opció per separar-nos d’Espanya, que ell no comparteix, prendrà cada cop més volada.

Possiblement, Espanya no percep aquesta possibilitat com a real perquè s’ha acostumat a la Catalunya comprensiva, al PSC acceptant la LOAPA, a CiU homologant el PP i fins i tot a ERC donant suport al PSOE. A la idea, en fi, que Catalunya és una comunidad més i que per evitar greuges comparatius se l’ha de tractar com a tal. Per a Espanya, com diu Molina, el problema centre-perifèria no és reduïble a la bilateralitat amb Catalunya i Euskadi. Però en la premisa hi ha l’error, perquè Catalunya no es sent ni vol ser perifèria de res, malgrat que la política estatal impedeixi encara avui que pugui tenir trens i aeroports que la connectin adequadament al món.

Però el canvi generacional del país, el pes creixent d’ERC, el perfil dels quadres emergents de CiU i fins i tot el posicionament d’intel.lectuals de l’entorn socialista, van consolidant la tendència a la separació en el marc europeu com la solució a prendre si l’encaix amb Espanya no es solventa ara amb garanties. No és optar per la solució més fàcil. A més de les pedagògiques exposicions governamentals, els politòlegs i constitucionalistes catalans han estat els qui durant anys han teoritzat el federalisme i la plurinacionalitat, davant la indiferència o el rebuig dels acadèmics espanyols. A Canadà, en canvi, ho fan els anglòfons, sincerament preocupats per mantenir democràticament la federació amb el Quebec.

Però aquest esforç d’intel.lectuals, acadèmics i polítics catalans, que emulant el mite de Sísif empenyen muntanya amunt una i altra vegada propostes d’una Espanya imaginada que mai no arriba, s’està esgotant amb el recanvi generacional. Ja no és sostenible que l’autogovern depengui del canvi d’humor cíclic de les dues Espanyes machadianes. Per això, si hem de seguir junts volem garanties constitucionals per al nostre autogovern, que van molt més enllà de la reforma del Senat: competències i finançament legalment blindats, representació al Constitucional, plurilingüisme estatal, diferenciació entre nacions i regions –com passa a Gran Bretanya, amb seleccions esportives incloses–, presència a Europa amb oficialitat real del català –al nivell del maltès–, infraestructures, símbols, etcètera.

La generació dels qui hem nascut a partir dels 70 sabem que, a diferència de l’any 31 o del 78, avui la democràcia espanyola ja no té marxa enrera, ni l’Europa dels vint-i-cinc tampoc. I aquest doble panorama, en una Unió Europea democràtica on la majoria dels nous membres són més petits que Catalunya, obre totes les possibilitats. Perquè mentre el centralisme només es pot imposar des de la força, en democràcia qualsevol opció de futur d’una comunitat autogovernada és viable si aconsegueix el suport d’una majoria.

La dinàmica catalana de la queixa ha estat conseqüència de la dinàmica espanyola de la imposició, i com que volem desterrar l’una, hem d’evitar l’altra. A més, ens urgeix definir el nostre projecte de país, participant en l’Europa dels ciutadans i en un món creixentment interdependent, dels quals aspirem a ser protagonistes fent-hi aportacions pròpies. Per això, no podem invertir cent anys més en debatre el ser o no ser espanyol.

En aquesta legislatura, doncs, li toca a la societat espanyola demostrar-nos amb fets que és possible l’Espanya respectuosa imaginada per tants catalans. Però si no és així, sense retrets, els joves Sísifs no dedicarem els nostres esforços a tornar a pujar la muntanya. Els lligams històrics, culturals, familiars i afectius amb Espanya es mantindran. Però optarem, simplement, perquè aquest futur comú es basteixi en peu d’igualtat dins del projecte europeu, que té un component que els Estats infravaloren. Aquest component es diu democràcia, i ens recorda als ciutadans, com deia el poeta, que “serem allò que vulguem ser”.

Publicat al diari Avui

10 de maig, 2004

El que és escandalós és la pràctica real

La denúncia de l’informe apòcrif sobre mitjans de comunicació i l’escàndol que ha generat ens hauria de fer pujar els colors com a país. Però no tant per l’existència del document, sinó més aviat per la hipocresia que s’amaga darrera del debat. A Catalunya, avui, no hi ha cap partit parlamentari que pugui anar amb el cap alt en relació a la seva política amb els mitjans de comunicació. Cap. Només cal recordar l’espectacle patètic a la CCRTV, on el Parlament, que se suposa que ha de garantir la seva independència, va nomenar els responsables de premsa dels partits com a nous membres del Consell d’Administració.

El que ens hauria de fer pujar els colors és que, independentment de l’informe, el cert és que s’ha establert un cercle viciós que és perjudicial per a tothom i del qual tothom n’és responsable. Des de diaris prestigiosos pidolant subscripcions desproporcionades amb línies editorials que canvien d’acord amb el vent, fins a sectarisme propagandístic a televisions públiques locals. Governs, partits i mitjans ja s’han acostumat al joc, i tots hi juguen. Amb diners públics, cal afegir.

I finalment, el que ens hauria de fer pujar els colors és que la normalitat d’aquest cercle viciós, el com n’és d’habitual, provoqui que cada cop més les actuacions siguin desvergonyides. Com quan el president es vantava d’haver passar el nomenament del director de la CCRTV pel Consell d’Administració, quan la seva composició era provisional, un dels seus membres diputat, i la meitat d’ells absents. No és, però, una pràctica imputable només a l’actual Govern. El Consell de l’Audiovisual de Catalunya recorda molt bé com cada cop que feia un informe el Govern maleïa el dia que van acordar crear-lo.

Potser comença a ser hora que algú trenqui aquest cercle viciós, i demani una transparència absoluta dels fons públics i les concessions cap als mitjans. Si és veritat que volem fer de Catalunya una societat més democràtica, ens és imprescindible que els mitjans de comunicació actuin amb independència, i per a això cal generar un sistema que ho garanteixi. Aquest és un país acostumat a les trucades i als favors. Com succeeix amb el sistema de selectivitat a la universitat –que impossibilita cap mena d’influència externa–, només podrà trencar aquests mals hàbits un sistema que es blindi mitjançant la transparència i el control independent de la gestió d’ajuts i concessions públics.

El que ens hi juguem és molt important. Sense uns mitjans independents i crítics, avui, la democràcia esdevé una farsa. És cert que la influència de les grans corporacions també és un perill, com s’ha vist a Itàlia i com s’està visquent als Estats Units, amb la censura de la distribució del film de Michael Moore Fahrenheit 9/11. Però justament per això, només unes institucions públiques que hagin adquirit l’hàbit de reclamar als mitjans rigorositat, més que no pas complicitat, seran capaces de posar-hi fre.

Jo crec en l’honestedat del secretari de Comunicació del Govern i en el seu intent per trencar aquest cercle viciós. I és per això que les indignacions que estan apareguent em recorden aquella escena memorable de la pel.lícula Casablanca, quan l’oficial Renault tanca el Rick’s Café i en Rick li demana el perquè. “Estic escandalitzat!, he descobert que aquí s’hi juga!”, exclama. I és aleshores quan arriba el croupier amb unes fitxes i li diu a l’oficial: “Els seus guanys, senyor”. El que és escandalós és la pràctica real.

Publicat al diari Avui (secció de Política)

05 de maig, 2004

La Filosofia, encara

En Josep M. Terricabras m’ha fet arribar els documents de les Jornades sobre Didàctica de la Filosofia que organitza la Càtedra Ferrater i Mora de la Universitat de Girona, a inicis de maig, per reflexionar sobre els mètodes d’ensenyar Filosofia a la secundària. La iniciativa és excel.lent, perquè massa sovint al nostre ensenyament la Filosofia acaba esdevenint un passeig sense sentit per la història dels pensadors, memoritzant noms, títols i dates, enlloc de reviure el procés intel.lectual de què van ser protagonistes.

Més enllà de l’ensenyament secundari, però, seria positiu que també els estudis universitaris de Filosofia al nostre país reflexionessin sobre quina està sent la seva funció. El debat encara obert sobre les modificacions de cicles universitaris, conseqüència del procés de convergència europea, és una molt bona ocasió. I més si el nou govern espanyol oblida l’obsessió que tenia l’anterior tant de controlar tots els continguts com de mantenir el model de quatre anys per al títol de graduat, un més que la majoria de països europeus.

Els estudis universitaris de Filosofia haurien de sortir de l’atzucac permanent que els arracona en la seva utilitat social, que no és més que la convicció implícita que els estudis de Filosofia serveixen essencialment per a formar professors de secundària. I això és un gran error. Primerament, per una qüestió estrictament numèrica: el sistema educatiu no pot absorbir tots els graduats en Filosofia que generen les universitats catalanes. Però a més, és un error perquè condueix a la frustració a les persones que estudien Filosofia i que no hi veuen cap altra sortida que la docència.

De què ha de servir, doncs, estudiar Filosofia a la universitat? Si l’objectiu fos formar professorat, obviament hauria de servir per familiaritzar els estudiants amb les futures matèries que hauran d’impartir. Ara bé, i si l’objectiu no fos aquest? I si concloguéssim que la formació de docents és només una petita part de la seva funció?

Aleshores, potser descobriríem una utilitat desconeguda dels estudis universitaris de Filosofia. En una societat on el mercat de treball cada cop més demana persones polivalents, amb capacitat d’adaptar-se, d’aprendre, de gestionar la complexitat, de clarificar objectius i de pensar a llarg termini, la formació filosòfica i en humanitats pot ser força útil. El món anglosaxó és un bon exemple, on graduats en filosofia i humanitats són contractats per a gestió i estratègia en bancs, empreses i administracions.

A casa nostra, els estudis universitaris de quatre anys són en molts casos condemnes per a persones joves que hi han anat a parar sense pensar-s’ho gaire, joves que amb sort en acabar treballaran d’una altra cosa que no sigui ni Dret, ni Biologia ni Història, si no és que ho deixen pel camí. Davant de la prou coneguda evidència, ¿per què costa tant que les universitats s’atreveixin a fer front a aquesta realitat i aprofitin el procés europeu per fer cicles de tres anys més generalistes, que ensenyin a la gent a pensar, a expressar-se, a aprendre a aprendre?

Uns estudis de Filosofia de tres anys, més interdisciplinaris, radicalment reenfocats en els seus objectius, fins i tot que superin el mur de “lletres i ciències”, serien una excel.lent eina per a futurs professionals de camps ben diversos. Uns estudis on les lliçons pretesament magistrals deixessin pas a la lectura directa dels textos, on s’ensenyi a pensar més que no pas a escoltar.

En aquest model, un cop graduats, els qui vulguessin formació especialitzada la trobarien al cicle de postgrau, i els qui optessin per la formació acadèmica tindrien els estudis de doctorat. De fet, el país necessita persones amb la base que uns bons estudis de Filosofia podrien aportar, igual com necessita de bons docents de Filosofia a les escoles, i com necessita també de bons acadèmics. Però quan es pretén fer tot d’una, el resultat acostuma a ser que tot queda a mitges.

Publicat al diari Avui

17 de març, 2004

Laïcitat: de respecte a restricció?

Aquest desembre farà trenta anys que les tres institucions d'escoltisme i de guiatge pluriconfessionals i aconfessionals s'unificaven creant Escoltes Catalans. La nova associació, per primer cop a Catalunya, es definia com a «laica», amb una clara influència de l'escoltisme laic francès. I és que tot i que l'escoltisme va néixer a l'Anglaterra de 1907, amb una certa visió maçònica de la dimensió espiritual, la seva adaptació a la França de 1912 -els Éclaireurs de France- va adoptar la laïcitat com a tret d'identitat, que després es va transmetre als països de l'anomenada francofonia. El rerefons espiritual obert va alertar el Vaticà, que va intentar frenar l'augment exponencial d'un escoltisme que en pocs anys s'estenia pels cinc continents -i que avui és pròxim als 40 milions de membres- fins al 1920, any en què l'Església va canviar de política creant la primera associació d'escoltisme catòlic: els Scouts de France. Des d'aleshores, la política del Vaticà va ser mirar de controlar l'escoltisme mitjançant les associacions confessionals, lligades als bisbats.

La contraposició viscuda a l'escoltisme francès -uniconfessionalitat versus laïcitat- és el que ha acabat arrelant als països d'influència francòfona, inclosa Catalunya; però no a la gran majoria del moviment a escala mundial. Possiblement, una raó és que el concepte francès de laïcitat no és fàcil d'adaptar a altres idiomes i cultures. Què volien dir doncs els fundadors d'Escoltes Catalans amb laïcitat? Segons la declaració de principis que van aprovar, laïcitat resumia quatre elements: 1. educar en una vivència de llibertat personal i col·lectiva, 2. deslligada de tota doctrina o pràctica religiosa, 3. no lligada a cap ideologia o disciplina de partit i 4. des del rebuig a qualsevol teoria o acció polítiques que vulnerin els drets de l'home.

Així doncs, el concepte laïcitat en l'escoltisme català es va entendre més enllà de la dualitat religió sí o no. L'eix fonamental vaser educar en la convivència en llibertat, que significa també la vivència de la responsabilitat. Des del respecte, doncs, no des de la restricció. Com explica Raül Adroher, «sentir-se lliures personalment és la clau del nostre model. Ningú no ha de sentir-se 'oprimit' dins l'associació. Ningú no ha de fer que un altre pugui sentir-se discriminat en el seu camí personal. Ningú no ha de sentir-se exclòs per la seva opció personal. Mentre respecti les mateixes regles per a tots».

La notícia de la llei francesa per prohibir l'ús del vel o hidjab -i altres símbols religiosos- a les escoles i administracions públiques ens permet contraposar amb més claredat el seu model de laïcitat amb el que fonamenta l'escoltisme laic català. França ha optat per la idea que la llibertat es pot imposar, des d'una superioritat que no permet el debat. La prohibició francesa, per ser precisos, resoldrà l'estètica del vel a les seves escoles posant en greu perill la tan necessària escolarització de les nenes que el duen. Aquesta prohibició, doncs, lluny d'ajudar les noies islàmiques a tenir criteri propi i revisar uns costums imposats, les condemnarà a viure encaixonades entre el fonamentalisme i l'antireligiositat. És un model de laïcitat, aquest, que no té res a veure amb la vivència de la llibertat. Entendre la laïcitat com a simple absència de religió és tan erroni com entendre-la com a imposició d'una suposada veritat superior. Els valors no es poden fer servir per adaptar-los al nostre gust, i el valor de la llibertat -inclosa la llibertat de creença- és massa important per ser fàcilment manipulat.

Avui correm el risc de polarització entre institucions religioses amb dirigents de discurs extremista -tant els fonamentalistes islàmics com els bisbes que criminalitzen els condons o culpen la llibertat sexual de la violència domèstica-, d'una banda, i d'una altra, uns suposats defensors de la llibertat que actuen amb una intolerància similar a aquella a la qual s'oposen. Com la història ha demostrat, però, mentre la vivència de la llibertat des de la responsabilitat crea ciutadania crítica i oberta, la imposició genera més fonamentalisme i intolerància com a resposta. El model català de laïcitat no pot ser el de la polarització. Per nosaltres, la laïcitat com a base de les institucions educatives és compartir el dret de tots a la llibertat -inclòs el dels qui discrepen de la seva religió d'origen-, acceptar tothom sense discriminacions, i que ningú imposi ni mites, ni creences ni opinions. Òbviament, en unes societats cada cop més multiculturals, aquesta visió és molt més difícil d'aplicar que no pas la simple solució de la restricció. Però l'esforç paga la pena.

Publicat al diari El Punt (amb Josep M. Rodés)

12 de març, 2004

La força

Chicago, EUA. 12/03/2004 – Totes les dades apunten que la masacre de Madrid va ser comesa per un grup de la xarxa Al Qaida, malgrat l’intent del govern espanyol d’amagar-ho fins després de les eleccions per evitar que es parli de la guerra d’Iraq. En qualsevol cas, la massacre mostra que el terrorisme, que és la manera com anomenem les accions amb atemptats indiscriminats contra la població civil, és de molt difícil control. Potser és un bon moment per recordar que Bush estava reanimant la “guerra de les galaxies” quan els avions es van estavellar contra les torres bessones. Mentre ell creia poder construir un país protegit per una urna de vidre, va descobrir que no hi ha seguretat absoluta basada en la força. El govern espanyol del PP ha volgut fer una política similar. Es la política que millor ven: nosaltres som Estat, nosaltres tenim poder. Però les coses són més complicades, tant amb el terrorisme sorgit de conflictes nacionals com amb el nou terrorisme d’arrel fonamentalista religiosa que actua en xarxa. Sinó, que els ho preguntin als britànics, que van haver de patir atemptats sagnants de l’IRA a Londres abans de seure a dialogar amb els líders polítics de totes les bandes. La massacre de Madrid mostra que l’actuació de la força té, com a mínim, les mateixes possibilitats de fracassar que l’actuació del diàleg o del multilateralisme. Més enllà de les manipulacions, de la demagògia, de la por i de l’intent d’allunyar el problema, doncs, avui crec que podem aprendre que actituds com la de Carod son tan arriscades com necessàries. No existeixen les urnes de vidre. El món és massa gran i petit alhora com per imaginar-se que només amb la força es podrà vèncer el terrorisme, vingui d’on vingui. I que tindrem protecció assegurada. El problema es que l’actitud demagògica d’Aznar i de Bush és tan popular, que no és gens fàcil atrevir-se a oposar-s’hi.

Publicat a tribunacatalana.org

10 de febrer, 2004

Carod ha de tornar

Ja fa temps que persones que vam néixer al final del franquisme volem fer entendre que n’estem farts d’haver de combregar amb les renúncies i pors de la transició. Unes pors que les generacions que ens precedeixen no han parat de transmetre’ns i que el govern del PP ha actualitzat: la por del record de la guerra –“mireu com van acabar les esquerres!”–, la por provinent de la repressió franquista –“compte, que qui te la força l’exerceix!”–, la por a un nou 23-F –“vigileu de no reclamar massa!”...

Pensava en tot això des de la distància de ser a Chicago, astorat per la rapidesa dels aconteixements que han fet saltar el conseller en cap del Govern i pel linxament que ha sofert. Val a dir que, després de les eleccions, jo esperava un tripartit constituent amb CiU, el PSC i ERC –que no un bipartit paral.litzant dels dos grans. Pero ERC va prendre el risc d’optar pel PSC. I així com molta gent es va il.lusionar, també n’hi va haver molta que es va decebre i indignar, amb ERC i amb Carod.

L’experiment no era senzill: un conseller en cap independentista amb un president federalista i CiU a l’oposició. I més amb les primeres deslleialtats de Maragall: Zapatero al balcó, la imposició de Majó pactada amb Piqué, els intents d’esgarrapar competències... Però tot i ser un equilibri molt difícil, el Govern te 74 diputats al darrera. Per això, vaig esperar a veure la seva gestió per poder valorar-la.

Aleshores apareix la portada de l'ABC i l’artilleria política i mediàtica espanyola. Amb l’excusa, el primer cap de Govern independentista en mig segle, artífex del creixement d’ERC i pedra angular del pacte, tot just dura un mes. No és estrany? Potser és senyal que mai s'havia donat cap panorama tan inquietant per als unitaristes espanyols: els és més perillós el diàleg transversal català que el frontisme basc.

Com reconeixia Carod, actuar a esquenes del president va ser deslleial; però pertocava a Maragall valorar-ho i decidir si li mantenia la confiança. I si el president decidia malament, només calia que algun dels grups que li donen suport li retirés. Ara bé, quan va saltar la crisi, ni Maragall el va cessar ni els grups van retirar el suport al Govern. Per què, doncs, Carod-Rovira ja no és conseller en cap?

Carod no és conseller en cap perquè Catalunya no s’ha “portat bé”. Piqué, Rajoy i Aznar ja havien vingut a advertir-ho: ERC no ha d’estar a cap Govern. I si Carod fos conseller en cap amb Mas, aquesta o una altra informació s’hauria filtrat igualment el 15 de març. I és que l’unitarisme espanyol, amb un Ibarretxe ja en té prou. A Catalunya vol trobar-hi “seny”, “sentit comú”, “prudència”, la música calmada del bipartidisme. El que tots els unitaristes espanyols hi han trobat des que la Constitució va dir que de nació, només una, i Catalunya, assenyada, va votar “sí”. Pero els qui aspirem a viure en un país major d’edat, pensàvem que teníem el dret a valorar per nosaltres mateixos l’acció política dels nostres governants. I que amb els nostres vots els confirmavem o els substituïem. O no era això, l’autogovern?

No sé a vostès, però a mi no m'agrada que sigui el Govern espanyol, Rajoy, Bono, Ibarra, el PSOE, l'ABC o els serveis d'espionatge d'Aznar –que, per cert, paguem amb el nostre dèficit fiscal– els que diguin qui pot governar i qui no a casa nostra. I si la configuració del Congrés espanyol serà important, molt més ho és abans neutralitzar l’embestida que ha patit qui garanteix l’agenda política constituent aquesta legislatura. Crec, doncs, prioritari que la Generalitat recuperi la legitimitat nacional, la força, l’estabilitat i la dignitat. I per fer-ho, Carod ha de tornar. Els qui s’hi oposen volent frenar l’ERC emergent ho saben molt bé, i potser algú de dins encara no ho ha entès.

L’hemeroteca ens recorda que el Carod que avui molts demonitzen i caricaturitzen com a vanitós incompetent és el mateix a qui fa tan sols dos mesos Mas i Duran oferien la conselleria en cap i la meitat de consellers. O el mateix que va possibilitar que acabessin els 23 anys de travessa del desert socialista –que podria haver seguit, vista la pèrdua d’escons. Tan dolent, doncs, no deu ser. O és que potser a casa nostra s’estan aprofitant els arguments d’Aznar, de Bono i de l’ABC per fer pagar a Carod el pacte tripartit, o la fi del bipartidisme, o el pes “excessiu” d’ERC dins el Govern?

Josep Lluis Carod-Rovira es sotmet de nou a les urnes per recuperar la legitimitat que l’ofensiva mediàtica i política li ha volgut manllevar. I crec que a més de seguir mereixent la confiança, vist el panorama, la seva tornada és imprescindible. No és qüestió, per tant, de cap plebiscit, ni de lideratges messiànics ni de xecs en blanc. Es tracta que Carod torni al Govern perquè el PSC aprengui a governar en coalició i per garantir que s’impulsin ja, amb la màxima ambició i la més extensa complicitat, el nou Estatut i el nou model de finançament. I perquè d'aquí quatre anys puguem decidir nosaltres, els catalans i catalanes, l’encert o error de la tria d'ERC, la qualitat de la seva gestió politica i el sostre que volem per al nostre autogovern. Enlloc de permetre la humiliació que sigui l’Espanya autoritària de sempre qui decideixi per nosaltres.

Publicat al diari Avui

19 de gener, 2004

Escoltisme: tradició o innovació?

Fins el 2 de febrer es pot visitar al Museu d’Història de Catalunya l’exposició “La força d’una utopia jove. 75 anys d’escoltisme català”, que al llarg de l’any recorrerà les principals ciutats del nostre país. Es tracta d’una exposició impulsada per la Federació Catalana d’Escoltisme i Guiatge i les dues associacions que la conformen: la laica Escoltes Catalans (EC) i la catòlica Minyons Escoltes Guies Sant Jordi de Catalunya (MEGSJC), per tal de donar a conèixer què ha estat i què és avui l’escoltisme català.

Les dues associacions són el resultat de l’evolució del tronc comú impulsat des de l’excursionisme per Josep M. Batista i Roca a finals dels anys 20, adaptant lliurement –que no copiant– el model de l’anglès Robert Baden-Powell. Avui, el moviment escolta mundial, tot i el potencial impressionant que ha demostrat arreu, pateix encara d’uns tòpics que li pesen com una llosa. L’uniforme, el barret, els pantalons curts, les banderes, la formació... elements que en la seva època tenien un sentit però que avui l’han perdut del tot.

Tant Escoltes Catalans com Minyons Escoltes Guies Sant Jordi de Catalunya van impulsar, al llarg dels anys 70 i 80, una sèrie de canvis que els han situat a l’avantguarda de l’escoltisme mundial. No només l’herència de la interacció amb els moviments de renovació pedagògica i la coeducació, sinó el ple protagonisme dels joves i el fet que, avui, a la majoria d’agrupaments escoltes catalans el fulard és l’únic tret extern d’identificació. Recentment, al Caire, el responsable d’imatge de l’Organització Mundial del Moviment Escolta m’ho confirmava. Em feia notar que la capacitat que havia tingut l’escoltisme català d’evolucionar tant en imatge com en continguts, sent alhora del tot actiu en els els diversos àmbits de la societat civil catalana, era un exemple per als molts països on l’escoltisme encara restava pres de l’uniforme, de la formació i, en definitiva, de la tradició malentesa.

Pensava en tot això llegint l’article “Un nou escoltisme per a una nova societat” (Avui, 10/1/04), de l’amic Oriol Illa, i mirant la magnífica il.lustració de Xavier Porrata que l’acompanya. Efectivament, aquell dibuix d’un noi amb pantalons curts, barret, camisa i bandera, reprodueix la imatge tradicional de l’escoltisme de la “Patrulla dels Castors” que a Catalunya ja gairebé havíem aconseguit superar. Avui cap noi o noia d’un agrupament escolta de les dues associacions esmentades no s’hi sentirà identificat. Per què? Doncs perquè ha quedat superat per la seva evolució.

Ara bé, el proces de renovació de les dues associacions no va ser un camí de roses. Els guardians de les essències es queixaven que abandonar l’uniforme, els badges i la resta de trets tradicionals de l’escoltisme era una traïció. I així, el 1987 quatre agrupaments (dos d’EC i dos de MEGSJC) es van escindir per promoure un escoltisme “fidel a la tradició de Baden-Powell”. El camí dels agrupaments tradicionalistes escindits va acabar, el passat 2002, amb la seva fusió amb l’entitat autonòmica catalana dels Scouts de España, i el resultat ha estat la nova associació Acció Escolta de Catalunya (AEC). Avui, AEC és una de les setze entitats autonòmiques (comptant Melilla) d’ASDE-Scouts de España i, com molt bé deia l’article esmentat, es basa en un «discurs que roman fidel al mètode de Baden-Powell».

Fins aquí, res a dir. Igual que EC i MEGSJC van fer l’esforç d’evolucionar i per això són capdavanters, AEC té el dret a voler mantenir les essències. Però hi ha una cosa que no es pot fer: reescriure la història.

Diu l’article d’Oriol Illa que «la primera experiència d’escoltisme genuïnament catalana» van ser els Jovestels, promoguts pel CADCI el 1912. I cita el CADCI fins a sis cops. Com que d’història en parlen els historiadors, tant el catedràtic Albert Balcells com el museògraf Albert Cubeles, ambdós co-comissaris de l’exposició “75 anys d’escoltisme català”, hi han deixat ben clar que els Jovestels mai van ser un intent de fer escoltisme, sinó un precedent seu en l’associacionisme educatiu. Però no només això. També deixen clar que els Jovestels, de compromís nacional i social, eren l’antítesi dels conservadors Exploradores de España, l’associació oficialista fundada pel militar espanyol Teodoro Iradier que, amb el temps, es va anomenar ASDE-Scouts de España.

Personalment, penso que seria una excel.lent notícia que Acció Escolta de Catalunya vulgués renunciar al seu passat d’Exploradores de España i tingués els Jovestels com a referent. Però per a això hauria de fer tres coses. La primera, atrevir-se a superar els uniformes, badges i formacions i optar per una actualització profunda de veritat. La segona, canviar la pluriconfessionalitat que la defineix i que recullen els seus estatuts per la laïcitat que caracteritzava els Jovestels. I la tercera, deixar de ser una de les setze associacions autonòmiques d’ASDE-Scouts de España. Perquè com es pot veure a l’exposició, el periodista Llorenç Jou ja ho deia a “El Poble Català” (28/1/1913) defensant els Jovestels davant dels Exploradores: «El jovent cap a la muntanya, cap a les carreteres, però sense marcar el pas ni anar darrere les banderes. Ensenyeu-los-hi a estimar la terra i a créixer forts i bons durant la setmana i el diumenge a fora sense posar-se la bandera espanyola a tall de lligacama».

Publicat al diari Avui