10 de febrer, 2004

Carod ha de tornar

Ja fa temps que persones que vam néixer al final del franquisme volem fer entendre que n’estem farts d’haver de combregar amb les renúncies i pors de la transició. Unes pors que les generacions que ens precedeixen no han parat de transmetre’ns i que el govern del PP ha actualitzat: la por del record de la guerra –“mireu com van acabar les esquerres!”–, la por provinent de la repressió franquista –“compte, que qui te la força l’exerceix!”–, la por a un nou 23-F –“vigileu de no reclamar massa!”...

Pensava en tot això des de la distància de ser a Chicago, astorat per la rapidesa dels aconteixements que han fet saltar el conseller en cap del Govern i pel linxament que ha sofert. Val a dir que, després de les eleccions, jo esperava un tripartit constituent amb CiU, el PSC i ERC –que no un bipartit paral.litzant dels dos grans. Pero ERC va prendre el risc d’optar pel PSC. I així com molta gent es va il.lusionar, també n’hi va haver molta que es va decebre i indignar, amb ERC i amb Carod.

L’experiment no era senzill: un conseller en cap independentista amb un president federalista i CiU a l’oposició. I més amb les primeres deslleialtats de Maragall: Zapatero al balcó, la imposició de Majó pactada amb Piqué, els intents d’esgarrapar competències... Però tot i ser un equilibri molt difícil, el Govern te 74 diputats al darrera. Per això, vaig esperar a veure la seva gestió per poder valorar-la.

Aleshores apareix la portada de l'ABC i l’artilleria política i mediàtica espanyola. Amb l’excusa, el primer cap de Govern independentista en mig segle, artífex del creixement d’ERC i pedra angular del pacte, tot just dura un mes. No és estrany? Potser és senyal que mai s'havia donat cap panorama tan inquietant per als unitaristes espanyols: els és més perillós el diàleg transversal català que el frontisme basc.

Com reconeixia Carod, actuar a esquenes del president va ser deslleial; però pertocava a Maragall valorar-ho i decidir si li mantenia la confiança. I si el president decidia malament, només calia que algun dels grups que li donen suport li retirés. Ara bé, quan va saltar la crisi, ni Maragall el va cessar ni els grups van retirar el suport al Govern. Per què, doncs, Carod-Rovira ja no és conseller en cap?

Carod no és conseller en cap perquè Catalunya no s’ha “portat bé”. Piqué, Rajoy i Aznar ja havien vingut a advertir-ho: ERC no ha d’estar a cap Govern. I si Carod fos conseller en cap amb Mas, aquesta o una altra informació s’hauria filtrat igualment el 15 de març. I és que l’unitarisme espanyol, amb un Ibarretxe ja en té prou. A Catalunya vol trobar-hi “seny”, “sentit comú”, “prudència”, la música calmada del bipartidisme. El que tots els unitaristes espanyols hi han trobat des que la Constitució va dir que de nació, només una, i Catalunya, assenyada, va votar “sí”. Pero els qui aspirem a viure en un país major d’edat, pensàvem que teníem el dret a valorar per nosaltres mateixos l’acció política dels nostres governants. I que amb els nostres vots els confirmavem o els substituïem. O no era això, l’autogovern?

No sé a vostès, però a mi no m'agrada que sigui el Govern espanyol, Rajoy, Bono, Ibarra, el PSOE, l'ABC o els serveis d'espionatge d'Aznar –que, per cert, paguem amb el nostre dèficit fiscal– els que diguin qui pot governar i qui no a casa nostra. I si la configuració del Congrés espanyol serà important, molt més ho és abans neutralitzar l’embestida que ha patit qui garanteix l’agenda política constituent aquesta legislatura. Crec, doncs, prioritari que la Generalitat recuperi la legitimitat nacional, la força, l’estabilitat i la dignitat. I per fer-ho, Carod ha de tornar. Els qui s’hi oposen volent frenar l’ERC emergent ho saben molt bé, i potser algú de dins encara no ho ha entès.

L’hemeroteca ens recorda que el Carod que avui molts demonitzen i caricaturitzen com a vanitós incompetent és el mateix a qui fa tan sols dos mesos Mas i Duran oferien la conselleria en cap i la meitat de consellers. O el mateix que va possibilitar que acabessin els 23 anys de travessa del desert socialista –que podria haver seguit, vista la pèrdua d’escons. Tan dolent, doncs, no deu ser. O és que potser a casa nostra s’estan aprofitant els arguments d’Aznar, de Bono i de l’ABC per fer pagar a Carod el pacte tripartit, o la fi del bipartidisme, o el pes “excessiu” d’ERC dins el Govern?

Josep Lluis Carod-Rovira es sotmet de nou a les urnes per recuperar la legitimitat que l’ofensiva mediàtica i política li ha volgut manllevar. I crec que a més de seguir mereixent la confiança, vist el panorama, la seva tornada és imprescindible. No és qüestió, per tant, de cap plebiscit, ni de lideratges messiànics ni de xecs en blanc. Es tracta que Carod torni al Govern perquè el PSC aprengui a governar en coalició i per garantir que s’impulsin ja, amb la màxima ambició i la més extensa complicitat, el nou Estatut i el nou model de finançament. I perquè d'aquí quatre anys puguem decidir nosaltres, els catalans i catalanes, l’encert o error de la tria d'ERC, la qualitat de la seva gestió politica i el sostre que volem per al nostre autogovern. Enlloc de permetre la humiliació que sigui l’Espanya autoritària de sempre qui decideixi per nosaltres.

Publicat al diari Avui