17 de març, 2004

Laïcitat: de respecte a restricció?

Aquest desembre farà trenta anys que les tres institucions d'escoltisme i de guiatge pluriconfessionals i aconfessionals s'unificaven creant Escoltes Catalans. La nova associació, per primer cop a Catalunya, es definia com a «laica», amb una clara influència de l'escoltisme laic francès. I és que tot i que l'escoltisme va néixer a l'Anglaterra de 1907, amb una certa visió maçònica de la dimensió espiritual, la seva adaptació a la França de 1912 -els Éclaireurs de France- va adoptar la laïcitat com a tret d'identitat, que després es va transmetre als països de l'anomenada francofonia. El rerefons espiritual obert va alertar el Vaticà, que va intentar frenar l'augment exponencial d'un escoltisme que en pocs anys s'estenia pels cinc continents -i que avui és pròxim als 40 milions de membres- fins al 1920, any en què l'Església va canviar de política creant la primera associació d'escoltisme catòlic: els Scouts de France. Des d'aleshores, la política del Vaticà va ser mirar de controlar l'escoltisme mitjançant les associacions confessionals, lligades als bisbats.

La contraposició viscuda a l'escoltisme francès -uniconfessionalitat versus laïcitat- és el que ha acabat arrelant als països d'influència francòfona, inclosa Catalunya; però no a la gran majoria del moviment a escala mundial. Possiblement, una raó és que el concepte francès de laïcitat no és fàcil d'adaptar a altres idiomes i cultures. Què volien dir doncs els fundadors d'Escoltes Catalans amb laïcitat? Segons la declaració de principis que van aprovar, laïcitat resumia quatre elements: 1. educar en una vivència de llibertat personal i col·lectiva, 2. deslligada de tota doctrina o pràctica religiosa, 3. no lligada a cap ideologia o disciplina de partit i 4. des del rebuig a qualsevol teoria o acció polítiques que vulnerin els drets de l'home.

Així doncs, el concepte laïcitat en l'escoltisme català es va entendre més enllà de la dualitat religió sí o no. L'eix fonamental vaser educar en la convivència en llibertat, que significa també la vivència de la responsabilitat. Des del respecte, doncs, no des de la restricció. Com explica Raül Adroher, «sentir-se lliures personalment és la clau del nostre model. Ningú no ha de sentir-se 'oprimit' dins l'associació. Ningú no ha de fer que un altre pugui sentir-se discriminat en el seu camí personal. Ningú no ha de sentir-se exclòs per la seva opció personal. Mentre respecti les mateixes regles per a tots».

La notícia de la llei francesa per prohibir l'ús del vel o hidjab -i altres símbols religiosos- a les escoles i administracions públiques ens permet contraposar amb més claredat el seu model de laïcitat amb el que fonamenta l'escoltisme laic català. França ha optat per la idea que la llibertat es pot imposar, des d'una superioritat que no permet el debat. La prohibició francesa, per ser precisos, resoldrà l'estètica del vel a les seves escoles posant en greu perill la tan necessària escolarització de les nenes que el duen. Aquesta prohibició, doncs, lluny d'ajudar les noies islàmiques a tenir criteri propi i revisar uns costums imposats, les condemnarà a viure encaixonades entre el fonamentalisme i l'antireligiositat. És un model de laïcitat, aquest, que no té res a veure amb la vivència de la llibertat. Entendre la laïcitat com a simple absència de religió és tan erroni com entendre-la com a imposició d'una suposada veritat superior. Els valors no es poden fer servir per adaptar-los al nostre gust, i el valor de la llibertat -inclosa la llibertat de creença- és massa important per ser fàcilment manipulat.

Avui correm el risc de polarització entre institucions religioses amb dirigents de discurs extremista -tant els fonamentalistes islàmics com els bisbes que criminalitzen els condons o culpen la llibertat sexual de la violència domèstica-, d'una banda, i d'una altra, uns suposats defensors de la llibertat que actuen amb una intolerància similar a aquella a la qual s'oposen. Com la història ha demostrat, però, mentre la vivència de la llibertat des de la responsabilitat crea ciutadania crítica i oberta, la imposició genera més fonamentalisme i intolerància com a resposta. El model català de laïcitat no pot ser el de la polarització. Per nosaltres, la laïcitat com a base de les institucions educatives és compartir el dret de tots a la llibertat -inclòs el dels qui discrepen de la seva religió d'origen-, acceptar tothom sense discriminacions, i que ningú imposi ni mites, ni creences ni opinions. Òbviament, en unes societats cada cop més multiculturals, aquesta visió és molt més difícil d'aplicar que no pas la simple solució de la restricció. Però l'esforç paga la pena.

Publicat al diari El Punt (amb Josep M. Rodés)