15 de maig, 2004

El darrer esforç de Sísif per l’Espanya imaginada

Tinc la sensació que el nou escenari polític es viu de manera diferent a Catalunya i a Espanya. Mentre que el catalanisme albira una solemne “segona transició” que haurà d’assentar el reconeixement nacional català, a Espanya en canvi això es veu com part de les moltes demandes territorials a solventar. N’és una mostra l’article sincer i honest del meu amic granadí Ignacio Molina dilluns passat. Per això voldria intentar, amb la mateixa sinceritat i honestedat, fer notar el sentiment generacional que potser Espanya té la darrera oportunitat respecte Catalunya.

A diferència del que passa a Andalusia, a Catalunya hi ha força persones que no ens sentim nacionalment espanyoles, incloses moltes amb lligams familiars, culturals i afectius amb terres d’Espanya, i com més joves, més desacomplexades. I a això s’hi afegeix que avui una amplíssima majoria de la ciutadania catalana no tingui cap dubte que Catalunya és una nació.

Aquest sentiment de pertinença a una comunitat nacional diferenciada determina l’agenda política del catalanisme i fa residual el regionalisme. La practica totalitat del món polític català assumeix la condició de nació per a Catalunya, així com la incomoditat del seu encaix actual a Espanya i la necessitat de solventar-ho d’una manera o d’una altra.

En què es diferencia, això, de les reivindicacions que s’estenen a les regions espanyoles? Essencialment, en què el debat català de l’Estatut i el finançament és més sobre acomodació nacional que sobre repartiment de competències. I per això, fins i tot el president Maragall és conscient que si amb el nou marc no es resol satisfactòriament aquesta necessitat d’acomodació, l’opció per separar-nos d’Espanya, que ell no comparteix, prendrà cada cop més volada.

Possiblement, Espanya no percep aquesta possibilitat com a real perquè s’ha acostumat a la Catalunya comprensiva, al PSC acceptant la LOAPA, a CiU homologant el PP i fins i tot a ERC donant suport al PSOE. A la idea, en fi, que Catalunya és una comunidad més i que per evitar greuges comparatius se l’ha de tractar com a tal. Per a Espanya, com diu Molina, el problema centre-perifèria no és reduïble a la bilateralitat amb Catalunya i Euskadi. Però en la premisa hi ha l’error, perquè Catalunya no es sent ni vol ser perifèria de res, malgrat que la política estatal impedeixi encara avui que pugui tenir trens i aeroports que la connectin adequadament al món.

Però el canvi generacional del país, el pes creixent d’ERC, el perfil dels quadres emergents de CiU i fins i tot el posicionament d’intel.lectuals de l’entorn socialista, van consolidant la tendència a la separació en el marc europeu com la solució a prendre si l’encaix amb Espanya no es solventa ara amb garanties. No és optar per la solució més fàcil. A més de les pedagògiques exposicions governamentals, els politòlegs i constitucionalistes catalans han estat els qui durant anys han teoritzat el federalisme i la plurinacionalitat, davant la indiferència o el rebuig dels acadèmics espanyols. A Canadà, en canvi, ho fan els anglòfons, sincerament preocupats per mantenir democràticament la federació amb el Quebec.

Però aquest esforç d’intel.lectuals, acadèmics i polítics catalans, que emulant el mite de Sísif empenyen muntanya amunt una i altra vegada propostes d’una Espanya imaginada que mai no arriba, s’està esgotant amb el recanvi generacional. Ja no és sostenible que l’autogovern depengui del canvi d’humor cíclic de les dues Espanyes machadianes. Per això, si hem de seguir junts volem garanties constitucionals per al nostre autogovern, que van molt més enllà de la reforma del Senat: competències i finançament legalment blindats, representació al Constitucional, plurilingüisme estatal, diferenciació entre nacions i regions –com passa a Gran Bretanya, amb seleccions esportives incloses–, presència a Europa amb oficialitat real del català –al nivell del maltès–, infraestructures, símbols, etcètera.

La generació dels qui hem nascut a partir dels 70 sabem que, a diferència de l’any 31 o del 78, avui la democràcia espanyola ja no té marxa enrera, ni l’Europa dels vint-i-cinc tampoc. I aquest doble panorama, en una Unió Europea democràtica on la majoria dels nous membres són més petits que Catalunya, obre totes les possibilitats. Perquè mentre el centralisme només es pot imposar des de la força, en democràcia qualsevol opció de futur d’una comunitat autogovernada és viable si aconsegueix el suport d’una majoria.

La dinàmica catalana de la queixa ha estat conseqüència de la dinàmica espanyola de la imposició, i com que volem desterrar l’una, hem d’evitar l’altra. A més, ens urgeix definir el nostre projecte de país, participant en l’Europa dels ciutadans i en un món creixentment interdependent, dels quals aspirem a ser protagonistes fent-hi aportacions pròpies. Per això, no podem invertir cent anys més en debatre el ser o no ser espanyol.

En aquesta legislatura, doncs, li toca a la societat espanyola demostrar-nos amb fets que és possible l’Espanya respectuosa imaginada per tants catalans. Però si no és així, sense retrets, els joves Sísifs no dedicarem els nostres esforços a tornar a pujar la muntanya. Els lligams històrics, culturals, familiars i afectius amb Espanya es mantindran. Però optarem, simplement, perquè aquest futur comú es basteixi en peu d’igualtat dins del projecte europeu, que té un component que els Estats infravaloren. Aquest component es diu democràcia, i ens recorda als ciutadans, com deia el poeta, que “serem allò que vulguem ser”.

Publicat al diari Avui

10 de maig, 2004

El que és escandalós és la pràctica real

La denúncia de l’informe apòcrif sobre mitjans de comunicació i l’escàndol que ha generat ens hauria de fer pujar els colors com a país. Però no tant per l’existència del document, sinó més aviat per la hipocresia que s’amaga darrera del debat. A Catalunya, avui, no hi ha cap partit parlamentari que pugui anar amb el cap alt en relació a la seva política amb els mitjans de comunicació. Cap. Només cal recordar l’espectacle patètic a la CCRTV, on el Parlament, que se suposa que ha de garantir la seva independència, va nomenar els responsables de premsa dels partits com a nous membres del Consell d’Administració.

El que ens hauria de fer pujar els colors és que, independentment de l’informe, el cert és que s’ha establert un cercle viciós que és perjudicial per a tothom i del qual tothom n’és responsable. Des de diaris prestigiosos pidolant subscripcions desproporcionades amb línies editorials que canvien d’acord amb el vent, fins a sectarisme propagandístic a televisions públiques locals. Governs, partits i mitjans ja s’han acostumat al joc, i tots hi juguen. Amb diners públics, cal afegir.

I finalment, el que ens hauria de fer pujar els colors és que la normalitat d’aquest cercle viciós, el com n’és d’habitual, provoqui que cada cop més les actuacions siguin desvergonyides. Com quan el president es vantava d’haver passar el nomenament del director de la CCRTV pel Consell d’Administració, quan la seva composició era provisional, un dels seus membres diputat, i la meitat d’ells absents. No és, però, una pràctica imputable només a l’actual Govern. El Consell de l’Audiovisual de Catalunya recorda molt bé com cada cop que feia un informe el Govern maleïa el dia que van acordar crear-lo.

Potser comença a ser hora que algú trenqui aquest cercle viciós, i demani una transparència absoluta dels fons públics i les concessions cap als mitjans. Si és veritat que volem fer de Catalunya una societat més democràtica, ens és imprescindible que els mitjans de comunicació actuin amb independència, i per a això cal generar un sistema que ho garanteixi. Aquest és un país acostumat a les trucades i als favors. Com succeeix amb el sistema de selectivitat a la universitat –que impossibilita cap mena d’influència externa–, només podrà trencar aquests mals hàbits un sistema que es blindi mitjançant la transparència i el control independent de la gestió d’ajuts i concessions públics.

El que ens hi juguem és molt important. Sense uns mitjans independents i crítics, avui, la democràcia esdevé una farsa. És cert que la influència de les grans corporacions també és un perill, com s’ha vist a Itàlia i com s’està visquent als Estats Units, amb la censura de la distribució del film de Michael Moore Fahrenheit 9/11. Però justament per això, només unes institucions públiques que hagin adquirit l’hàbit de reclamar als mitjans rigorositat, més que no pas complicitat, seran capaces de posar-hi fre.

Jo crec en l’honestedat del secretari de Comunicació del Govern i en el seu intent per trencar aquest cercle viciós. I és per això que les indignacions que estan apareguent em recorden aquella escena memorable de la pel.lícula Casablanca, quan l’oficial Renault tanca el Rick’s Café i en Rick li demana el perquè. “Estic escandalitzat!, he descobert que aquí s’hi juga!”, exclama. I és aleshores quan arriba el croupier amb unes fitxes i li diu a l’oficial: “Els seus guanys, senyor”. El que és escandalós és la pràctica real.

Publicat al diari Avui (secció de Política)

05 de maig, 2004

La Filosofia, encara

En Josep M. Terricabras m’ha fet arribar els documents de les Jornades sobre Didàctica de la Filosofia que organitza la Càtedra Ferrater i Mora de la Universitat de Girona, a inicis de maig, per reflexionar sobre els mètodes d’ensenyar Filosofia a la secundària. La iniciativa és excel.lent, perquè massa sovint al nostre ensenyament la Filosofia acaba esdevenint un passeig sense sentit per la història dels pensadors, memoritzant noms, títols i dates, enlloc de reviure el procés intel.lectual de què van ser protagonistes.

Més enllà de l’ensenyament secundari, però, seria positiu que també els estudis universitaris de Filosofia al nostre país reflexionessin sobre quina està sent la seva funció. El debat encara obert sobre les modificacions de cicles universitaris, conseqüència del procés de convergència europea, és una molt bona ocasió. I més si el nou govern espanyol oblida l’obsessió que tenia l’anterior tant de controlar tots els continguts com de mantenir el model de quatre anys per al títol de graduat, un més que la majoria de països europeus.

Els estudis universitaris de Filosofia haurien de sortir de l’atzucac permanent que els arracona en la seva utilitat social, que no és més que la convicció implícita que els estudis de Filosofia serveixen essencialment per a formar professors de secundària. I això és un gran error. Primerament, per una qüestió estrictament numèrica: el sistema educatiu no pot absorbir tots els graduats en Filosofia que generen les universitats catalanes. Però a més, és un error perquè condueix a la frustració a les persones que estudien Filosofia i que no hi veuen cap altra sortida que la docència.

De què ha de servir, doncs, estudiar Filosofia a la universitat? Si l’objectiu fos formar professorat, obviament hauria de servir per familiaritzar els estudiants amb les futures matèries que hauran d’impartir. Ara bé, i si l’objectiu no fos aquest? I si concloguéssim que la formació de docents és només una petita part de la seva funció?

Aleshores, potser descobriríem una utilitat desconeguda dels estudis universitaris de Filosofia. En una societat on el mercat de treball cada cop més demana persones polivalents, amb capacitat d’adaptar-se, d’aprendre, de gestionar la complexitat, de clarificar objectius i de pensar a llarg termini, la formació filosòfica i en humanitats pot ser força útil. El món anglosaxó és un bon exemple, on graduats en filosofia i humanitats són contractats per a gestió i estratègia en bancs, empreses i administracions.

A casa nostra, els estudis universitaris de quatre anys són en molts casos condemnes per a persones joves que hi han anat a parar sense pensar-s’ho gaire, joves que amb sort en acabar treballaran d’una altra cosa que no sigui ni Dret, ni Biologia ni Història, si no és que ho deixen pel camí. Davant de la prou coneguda evidència, ¿per què costa tant que les universitats s’atreveixin a fer front a aquesta realitat i aprofitin el procés europeu per fer cicles de tres anys més generalistes, que ensenyin a la gent a pensar, a expressar-se, a aprendre a aprendre?

Uns estudis de Filosofia de tres anys, més interdisciplinaris, radicalment reenfocats en els seus objectius, fins i tot que superin el mur de “lletres i ciències”, serien una excel.lent eina per a futurs professionals de camps ben diversos. Uns estudis on les lliçons pretesament magistrals deixessin pas a la lectura directa dels textos, on s’ensenyi a pensar més que no pas a escoltar.

En aquest model, un cop graduats, els qui vulguessin formació especialitzada la trobarien al cicle de postgrau, i els qui optessin per la formació acadèmica tindrien els estudis de doctorat. De fet, el país necessita persones amb la base que uns bons estudis de Filosofia podrien aportar, igual com necessita de bons docents de Filosofia a les escoles, i com necessita també de bons acadèmics. Però quan es pretén fer tot d’una, el resultat acostuma a ser que tot queda a mitges.

Publicat al diari Avui