15 de maig, 2004

El darrer esforç de Sísif per l’Espanya imaginada

Tinc la sensació que el nou escenari polític es viu de manera diferent a Catalunya i a Espanya. Mentre que el catalanisme albira una solemne “segona transició” que haurà d’assentar el reconeixement nacional català, a Espanya en canvi això es veu com part de les moltes demandes territorials a solventar. N’és una mostra l’article sincer i honest del meu amic granadí Ignacio Molina dilluns passat. Per això voldria intentar, amb la mateixa sinceritat i honestedat, fer notar el sentiment generacional que potser Espanya té la darrera oportunitat respecte Catalunya.

A diferència del que passa a Andalusia, a Catalunya hi ha força persones que no ens sentim nacionalment espanyoles, incloses moltes amb lligams familiars, culturals i afectius amb terres d’Espanya, i com més joves, més desacomplexades. I a això s’hi afegeix que avui una amplíssima majoria de la ciutadania catalana no tingui cap dubte que Catalunya és una nació.

Aquest sentiment de pertinença a una comunitat nacional diferenciada determina l’agenda política del catalanisme i fa residual el regionalisme. La practica totalitat del món polític català assumeix la condició de nació per a Catalunya, així com la incomoditat del seu encaix actual a Espanya i la necessitat de solventar-ho d’una manera o d’una altra.

En què es diferencia, això, de les reivindicacions que s’estenen a les regions espanyoles? Essencialment, en què el debat català de l’Estatut i el finançament és més sobre acomodació nacional que sobre repartiment de competències. I per això, fins i tot el president Maragall és conscient que si amb el nou marc no es resol satisfactòriament aquesta necessitat d’acomodació, l’opció per separar-nos d’Espanya, que ell no comparteix, prendrà cada cop més volada.

Possiblement, Espanya no percep aquesta possibilitat com a real perquè s’ha acostumat a la Catalunya comprensiva, al PSC acceptant la LOAPA, a CiU homologant el PP i fins i tot a ERC donant suport al PSOE. A la idea, en fi, que Catalunya és una comunidad més i que per evitar greuges comparatius se l’ha de tractar com a tal. Per a Espanya, com diu Molina, el problema centre-perifèria no és reduïble a la bilateralitat amb Catalunya i Euskadi. Però en la premisa hi ha l’error, perquè Catalunya no es sent ni vol ser perifèria de res, malgrat que la política estatal impedeixi encara avui que pugui tenir trens i aeroports que la connectin adequadament al món.

Però el canvi generacional del país, el pes creixent d’ERC, el perfil dels quadres emergents de CiU i fins i tot el posicionament d’intel.lectuals de l’entorn socialista, van consolidant la tendència a la separació en el marc europeu com la solució a prendre si l’encaix amb Espanya no es solventa ara amb garanties. No és optar per la solució més fàcil. A més de les pedagògiques exposicions governamentals, els politòlegs i constitucionalistes catalans han estat els qui durant anys han teoritzat el federalisme i la plurinacionalitat, davant la indiferència o el rebuig dels acadèmics espanyols. A Canadà, en canvi, ho fan els anglòfons, sincerament preocupats per mantenir democràticament la federació amb el Quebec.

Però aquest esforç d’intel.lectuals, acadèmics i polítics catalans, que emulant el mite de Sísif empenyen muntanya amunt una i altra vegada propostes d’una Espanya imaginada que mai no arriba, s’està esgotant amb el recanvi generacional. Ja no és sostenible que l’autogovern depengui del canvi d’humor cíclic de les dues Espanyes machadianes. Per això, si hem de seguir junts volem garanties constitucionals per al nostre autogovern, que van molt més enllà de la reforma del Senat: competències i finançament legalment blindats, representació al Constitucional, plurilingüisme estatal, diferenciació entre nacions i regions –com passa a Gran Bretanya, amb seleccions esportives incloses–, presència a Europa amb oficialitat real del català –al nivell del maltès–, infraestructures, símbols, etcètera.

La generació dels qui hem nascut a partir dels 70 sabem que, a diferència de l’any 31 o del 78, avui la democràcia espanyola ja no té marxa enrera, ni l’Europa dels vint-i-cinc tampoc. I aquest doble panorama, en una Unió Europea democràtica on la majoria dels nous membres són més petits que Catalunya, obre totes les possibilitats. Perquè mentre el centralisme només es pot imposar des de la força, en democràcia qualsevol opció de futur d’una comunitat autogovernada és viable si aconsegueix el suport d’una majoria.

La dinàmica catalana de la queixa ha estat conseqüència de la dinàmica espanyola de la imposició, i com que volem desterrar l’una, hem d’evitar l’altra. A més, ens urgeix definir el nostre projecte de país, participant en l’Europa dels ciutadans i en un món creixentment interdependent, dels quals aspirem a ser protagonistes fent-hi aportacions pròpies. Per això, no podem invertir cent anys més en debatre el ser o no ser espanyol.

En aquesta legislatura, doncs, li toca a la societat espanyola demostrar-nos amb fets que és possible l’Espanya respectuosa imaginada per tants catalans. Però si no és així, sense retrets, els joves Sísifs no dedicarem els nostres esforços a tornar a pujar la muntanya. Els lligams històrics, culturals, familiars i afectius amb Espanya es mantindran. Però optarem, simplement, perquè aquest futur comú es basteixi en peu d’igualtat dins del projecte europeu, que té un component que els Estats infravaloren. Aquest component es diu democràcia, i ens recorda als ciutadans, com deia el poeta, que “serem allò que vulguem ser”.

Publicat al diari Avui