10 de maig, 2004

El que és escandalós és la pràctica real

La denúncia de l’informe apòcrif sobre mitjans de comunicació i l’escàndol que ha generat ens hauria de fer pujar els colors com a país. Però no tant per l’existència del document, sinó més aviat per la hipocresia que s’amaga darrera del debat. A Catalunya, avui, no hi ha cap partit parlamentari que pugui anar amb el cap alt en relació a la seva política amb els mitjans de comunicació. Cap. Només cal recordar l’espectacle patètic a la CCRTV, on el Parlament, que se suposa que ha de garantir la seva independència, va nomenar els responsables de premsa dels partits com a nous membres del Consell d’Administració.

El que ens hauria de fer pujar els colors és que, independentment de l’informe, el cert és que s’ha establert un cercle viciós que és perjudicial per a tothom i del qual tothom n’és responsable. Des de diaris prestigiosos pidolant subscripcions desproporcionades amb línies editorials que canvien d’acord amb el vent, fins a sectarisme propagandístic a televisions públiques locals. Governs, partits i mitjans ja s’han acostumat al joc, i tots hi juguen. Amb diners públics, cal afegir.

I finalment, el que ens hauria de fer pujar els colors és que la normalitat d’aquest cercle viciós, el com n’és d’habitual, provoqui que cada cop més les actuacions siguin desvergonyides. Com quan el president es vantava d’haver passar el nomenament del director de la CCRTV pel Consell d’Administració, quan la seva composició era provisional, un dels seus membres diputat, i la meitat d’ells absents. No és, però, una pràctica imputable només a l’actual Govern. El Consell de l’Audiovisual de Catalunya recorda molt bé com cada cop que feia un informe el Govern maleïa el dia que van acordar crear-lo.

Potser comença a ser hora que algú trenqui aquest cercle viciós, i demani una transparència absoluta dels fons públics i les concessions cap als mitjans. Si és veritat que volem fer de Catalunya una societat més democràtica, ens és imprescindible que els mitjans de comunicació actuin amb independència, i per a això cal generar un sistema que ho garanteixi. Aquest és un país acostumat a les trucades i als favors. Com succeeix amb el sistema de selectivitat a la universitat –que impossibilita cap mena d’influència externa–, només podrà trencar aquests mals hàbits un sistema que es blindi mitjançant la transparència i el control independent de la gestió d’ajuts i concessions públics.

El que ens hi juguem és molt important. Sense uns mitjans independents i crítics, avui, la democràcia esdevé una farsa. És cert que la influència de les grans corporacions també és un perill, com s’ha vist a Itàlia i com s’està visquent als Estats Units, amb la censura de la distribució del film de Michael Moore Fahrenheit 9/11. Però justament per això, només unes institucions públiques que hagin adquirit l’hàbit de reclamar als mitjans rigorositat, més que no pas complicitat, seran capaces de posar-hi fre.

Jo crec en l’honestedat del secretari de Comunicació del Govern i en el seu intent per trencar aquest cercle viciós. I és per això que les indignacions que estan apareguent em recorden aquella escena memorable de la pel.lícula Casablanca, quan l’oficial Renault tanca el Rick’s Café i en Rick li demana el perquè. “Estic escandalitzat!, he descobert que aquí s’hi juga!”, exclama. I és aleshores quan arriba el croupier amb unes fitxes i li diu a l’oficial: “Els seus guanys, senyor”. El que és escandalós és la pràctica real.

Publicat al diari Avui (secció de Política)