05 de maig, 2004

La Filosofia, encara

En Josep M. Terricabras m’ha fet arribar els documents de les Jornades sobre Didàctica de la Filosofia que organitza la Càtedra Ferrater i Mora de la Universitat de Girona, a inicis de maig, per reflexionar sobre els mètodes d’ensenyar Filosofia a la secundària. La iniciativa és excel.lent, perquè massa sovint al nostre ensenyament la Filosofia acaba esdevenint un passeig sense sentit per la història dels pensadors, memoritzant noms, títols i dates, enlloc de reviure el procés intel.lectual de què van ser protagonistes.

Més enllà de l’ensenyament secundari, però, seria positiu que també els estudis universitaris de Filosofia al nostre país reflexionessin sobre quina està sent la seva funció. El debat encara obert sobre les modificacions de cicles universitaris, conseqüència del procés de convergència europea, és una molt bona ocasió. I més si el nou govern espanyol oblida l’obsessió que tenia l’anterior tant de controlar tots els continguts com de mantenir el model de quatre anys per al títol de graduat, un més que la majoria de països europeus.

Els estudis universitaris de Filosofia haurien de sortir de l’atzucac permanent que els arracona en la seva utilitat social, que no és més que la convicció implícita que els estudis de Filosofia serveixen essencialment per a formar professors de secundària. I això és un gran error. Primerament, per una qüestió estrictament numèrica: el sistema educatiu no pot absorbir tots els graduats en Filosofia que generen les universitats catalanes. Però a més, és un error perquè condueix a la frustració a les persones que estudien Filosofia i que no hi veuen cap altra sortida que la docència.

De què ha de servir, doncs, estudiar Filosofia a la universitat? Si l’objectiu fos formar professorat, obviament hauria de servir per familiaritzar els estudiants amb les futures matèries que hauran d’impartir. Ara bé, i si l’objectiu no fos aquest? I si concloguéssim que la formació de docents és només una petita part de la seva funció?

Aleshores, potser descobriríem una utilitat desconeguda dels estudis universitaris de Filosofia. En una societat on el mercat de treball cada cop més demana persones polivalents, amb capacitat d’adaptar-se, d’aprendre, de gestionar la complexitat, de clarificar objectius i de pensar a llarg termini, la formació filosòfica i en humanitats pot ser força útil. El món anglosaxó és un bon exemple, on graduats en filosofia i humanitats són contractats per a gestió i estratègia en bancs, empreses i administracions.

A casa nostra, els estudis universitaris de quatre anys són en molts casos condemnes per a persones joves que hi han anat a parar sense pensar-s’ho gaire, joves que amb sort en acabar treballaran d’una altra cosa que no sigui ni Dret, ni Biologia ni Història, si no és que ho deixen pel camí. Davant de la prou coneguda evidència, ¿per què costa tant que les universitats s’atreveixin a fer front a aquesta realitat i aprofitin el procés europeu per fer cicles de tres anys més generalistes, que ensenyin a la gent a pensar, a expressar-se, a aprendre a aprendre?

Uns estudis de Filosofia de tres anys, més interdisciplinaris, radicalment reenfocats en els seus objectius, fins i tot que superin el mur de “lletres i ciències”, serien una excel.lent eina per a futurs professionals de camps ben diversos. Uns estudis on les lliçons pretesament magistrals deixessin pas a la lectura directa dels textos, on s’ensenyi a pensar més que no pas a escoltar.

En aquest model, un cop graduats, els qui vulguessin formació especialitzada la trobarien al cicle de postgrau, i els qui optessin per la formació acadèmica tindrien els estudis de doctorat. De fet, el país necessita persones amb la base que uns bons estudis de Filosofia podrien aportar, igual com necessita de bons docents de Filosofia a les escoles, i com necessita també de bons acadèmics. Però quan es pretén fer tot d’una, el resultat acostuma a ser que tot queda a mitges.

Publicat al diari Avui