22 de setembre, 2004

Per si volguéssim fer-nos grans

L’Onze de setembre, que per a molts és la darrera alenada d’estiu, també marca per als qui estem més o menys sensibilitzats una data de compartir valors d’identitat o de reivindicar el retorn d’una capacitat d’autogovern perduda. Però en tant que un d’aquests darrers, tinc la sensació des de petit que l’Onze és el marc d’un cert comportament adolescent del catalanisme, amb el Fossar i Casanovas com a vàlvules d’escapament. Potser analitzar aquestes vàlvules ens permetria veure aquesta nostra adolescència no superada.

El Fossar de les Moreres n’és un bon exemple. Els discursos del Fossar són una competició de puresa nacional, que als anys vuitanta acabava amb patriotes repartint cops de cadena i de casc per convèncer els altres patriotes. Els protagonistes principals no són partits, que també hi van a enhaltir els ànims, sinó més aviat organitzacions políticament marginals amb una visió excloent –i, per tant, distorsionada– de la realitat.

Avui, aquells puristes de la pàtria i els adolescents seduïts per la simplicitat de les seves propostes ens deleiten amb explicacions sobre l’històric origen botifler dels mossos d’esquadra, que justificaria la seva eliminació, i sobre traïcions diverses.

He de confessar que els anys m’han allunyat d’aquella curiosa i nihilista manera de celebrar l’Onze. L’excitació adolescent d’imaginar-se un país ideal on les contradiccions desapareixen hauria de deixar pas, en persones normals, a la comprensió que per a transformar primer cal comprendre. No n’estic segur, però, que tothom hagi superat l’etapa adolescent. O potser sóc jo que no entenc res. Qui sap.

L’eterna adolescència té molts avantatges, però el major de tots és el de no assumir les pròpies responsabilitats. Per això es permeten grans escenes èpiques que després són focs d’artifici, declaracions que mai no s’executaran. Els grups marginals es poden permetre aquesta èpica que condueix a l’antisistema. Però se la pot permetre el catalanisme que es vol majoritari?

Deixeu-me esmentar alguns exemples. Un primer és la divisió territorial. Per què ningú ha explicat encara què justifica que la nova divisió en vegueries porti a la perpetuació de les províncies espanyoles? Qualsevol decisió distinta a la província única hauria de ser explicada, a no ser que els vint anys que CiU, ERC i ICV s’han lamentat de l’existència de les províncies no fos més que comèdia i resultés que, a diferència del que va succeir als anys 30, avui ningú s’atreveix a dissoldre-les.

Un segon exemple és la qüestió de la unitat lingüística. Com és possible que sent CiU decisiva a Espanya en dues legislatures, sent-ho en aquesta ERC, i estant el PSC al govern espanyol durant onze anys i ara de nou, el govern de Zapatero encara sigui comprensiu amb la divisió entre català i valencià? La carta de Moratinos a Prodi va ser l’exemple perfecte de la poca sensibilitat amb canviar l’status quo, a més d’una proclama intolerable que oficialitza la segregació davant les institucions europees.

I justament, un tercer exemple és la qüestió de la política internacional, o de la seva absència. Tinc la sensació, potser errònia, que el catalanisme ha entrat en una competició absurda que l’ha dut a equivocar-se d’enemic en el debat sobre la Constitució europea. A qui volem dir ‘no’, als espanyols o a la resta d’europeus? La presència del català a Europa, que és el principal argument del ‘no’, és responsabilitat exclusiva d’Espanya. I un president del govern espanyol va ser votat per un partit independentista a canvi de solventar-ho. Que era broma, tot allò?

Per si volguéssim fer-nos grans, nacionalment parlant, potser hauríem de recordar que els grans són responsables de les seves accions. Que si es diuen independentistes, no accepten presència de divisions territorials espanyoles dins del territori. Que si es diuen catalanistes, fan alguna cosa més que queixar-se per impedir la consolidació progressiva del trencament de la unitat de la llengua. I que si volen ser internacionalment respectats, fan accions amb repercussió real, més que no pas limitar-se a un vot netejaconsciències amb el risc real no tan sols de perdre el respecte dels polítics i líders d’opinió europeus, que menysprearan un vot negatiu poc raonat; sinó també de perdre davant del ‘sí’ del PSC i d’importants quadres històrics i actuals de CiU.

Per si volguéssim fer-nos grans, nacionalment parlant, potser hauríem de recordar que tenir la clau i ser decisius es demostra mostrant la possibilitat de fer caure un govern, cosa que ni CiU ni ERC mai s’han atrevit a fer creïble. Encara avui, el govern espanyol no pot aprovar pressupostos sense els vots de CiU i ERC, i això té una substancial influència política. Algú s’hi ha fixat en com han estat les negociacions polítiques de veritat a l’hora de bastir la Unió Europea?

En fi, jo em sento molt més còmode escoltant l’equilibrat tàndem de Llach i Serrat en un acte emotiu i obert a tothom que no pas patint l’onanisme patriòtic d’aquells purs que cada cop em fan més bassarda, marginals que estan aprenent a quins llocs han d’anar per amplificar la seva insignificància i transformar-la en conflicte públic, cridant, insultant, boicotejant qualsevol cosa que s’aparti de la seva idea de puresa.

Però més que la intolerància creixent dels marginals polítics, el que em preocupa és que el fons del seu comportament, que és cridar impotentment com si no hi hagués cap altre via de tenir incidència política, amara cada cop més el comportament del catalanisme polític. Potser per això m’agrada la festa reivindicativa i desacomplexada de la Comissió Onze de Setembre, m’agrada el missatge del Barça de Laporta, m’agraden les proclames desenfadades d’en Joel Joan i l’independentisme raonat de l’Hèctor López Bofill. Perquè són expressions que fugen de l’onanisme, que es comprometen, que van més enllà de fer cua de supermercat davant l’estatua de Casanovas –i tan oblidat que queda l’heroi Moragas! El dia que el catalanisme polític es faci gran, possiblement a Espanya i a Europa el tractaran com a adult. De moment, el seu comportament està sent d’adolescent, incoherent i capritxós, sense cap fil lògic i, el pitjor de tot, estèril.

Article inèdit