10 de setembre, 2004

Quan siguem grans

Igual com en la vida de les persones, hi ha també moments en la història dels països en què han de decidir què volen ser quan siguin grans. Els possibles projectes de vida d’un català de vint anys poden ser molts, més dels que sembla. Però a l’hora d’optar, els grans itineraris a prendre es redueixen a uns pocs. De la mateixa manera, al nostre país li toca decidir què vol ser quan sigui gran. La derrota de l’Onze de setembre, el tràfic d’esclaus, la revolució industrial, l’Exposició de 1888 i la Mancomunitat són itineraris passats que expliquen perquè som com som. La dictadura de Primo de Rivera, l’esperança de la República, les misèries que van dur a catalans a preferir Franco o les renúncies de la tan lloada transició són els records dels avis i dels pares. Els 23 anys de reconstrucció nacional pensant que som un país normal, la Crida, els Jocs Olímpics i el COC que va néixer mort són els nostres germans grans. Però, i nosaltres? Què volem ser, quan siguem grans? El catalanisme ha d’acabar d’una vegada amb la seva ambigüitat i fer una aposta decidida, sense anhelar una gran esperança blanca que no existeix. Comencem a pensar en clau que el nou Estatut serà el punt de sortida de la nostra majoria d’edat, i que en un parell de legislatures ja haurem d’haver optat per què volem ser de veritat. Perquè per primer cop en tres-cents anys tenim la possibilitat real de decidir-ho.

Publicat a tribunacatalana.org