28 d’octubre, 2004

Creure's el multilateralisme

Europa anhela una victòria de Kerry perquè creu que serà respectuós amb el multilateralisme, malgrat pensar que la majoria de nord-americans són, per sistema, nacionalment egocentrics i contraris al multilateralisme. Però quina és la reacció dels Estats Units quan senten els clams europeus per al multilateralisme?

Amb la caiguda de la URSS, els EUA van quedar com l’única superpotencia mundial, davant d’una Europa descoordinada i encara avui amb tants barrets com caps. I aquesta Europa oblida que van ser els Estats Units els qui van salvar Europa del nazisme, els qui van impulsar les Nacions Unides o, més recentment, els qui van intervenir a Kosovo mentre aquí ens miràvem els uns als altres sense saber què fer. I si bé no van fer fora a Franco, tampoc cap país europeu va aixecar un dit per defensar la República ni, després, va col·laborar a batre el franquisme.

L’elector mitjà nord-americà no és ni un prepotent que només pensa en el seu país ni un naïf que espera que la pau baixi del cel. Si fa no fa, com l’elector mitjà de la majoria de països occidentals. Amb la diferència, potser, que saben el seu país té una capacitat d’actuació molt superior a la d’altres. I quan en altres temps Gran Bretanya, França, Espanya, Alemanya o Portugal la van tenir, no es van dedicar precisament a muntar estructures multilateralistes

El Chicago Council on Foreign Relations (www.ccfr.org) ha publicat enguany la seva enquesta periòdica sobre opinió pública i política exterior nord-americana, avançant-la dos anys (es fa cada quatre) per la “significant importància de les relacions exteriors en aquestes eleccions presidencials”. Les conclusions diuen que, contra el tòpic, els nord-americans són majoritàriament favorables a sistemes de governança mundial, a signar tractats multilaterals i complir-los, al Tribunal Penal Internacional, a basar l’acció militar en la legitimitat de les Nacions Unides i a eliminar el dret de veto del Consell de Seguretat.

Igual que els europeus? Potser. De moment, ni França ni Gran Bretanya han dit que volen renunciar al seu dret de veto, que tan útil va ser a Chirac. I de fet, a cap país d’Europa els electors decideixen el seu vot bàsicament per la política exterior del seu govern. Ni allà tampoc.