26 d’octubre, 2004

La culminació de la democràcia

És del tot comprensible l’orgull que molts nord-americans senten per la seva democràcia. Mentre Europa encara estava empastifada d’absolutismes, la independència dels Estats Units va comportar el primer govern republicà federal basat en els principis de llibertat i igualtat, amb una constitució aprovada dos anys abans que França foragités la monarquia.

A l’exquisit equilibri entre el poder dels Estats i el poder del govern federal, s’hi suma com a característica especial del seu model la figura de la presidència, que és alhora cap d’Estat i cap de govern, com un monarca anglès del xviii passat per les urnes.

En la base de tot aquest equilibri hi ha una visió múrria sobre les temptacions del poder. A diferència del model francès en què l’Estat és un pare bo que tot ho ha de controlar, el model nord-americà, hereu de l’anglès, es mostra escèptic i prefereix que el poder estigui ben repartit per tal que ningú no en tingui massa i acabi aixafant els ciutadans.

El model no ha funcionat pas malament. En dos segles, mentre Europa ha tingut totes les formes possibles d’opressió –de la monarquia absoluta al nazisme que va guanyar eleccions–, els Estats Units s’han mantingut amb la mateixa Constitució, que amb els anys ha anat canviant lleugerament mitjançant amendments (“esmenes”), moltes de les quals per garantir els drets individuals dels ciutadans davant el poder.

Però la presidència de George W. Bush ha fet que quedi en evidència la manca de salut de la democràcia nord-americana. La seva gestió prepotent i les lleis restrictives dels drets civils s’han sumat a la sensació general d’estafa que va haver-hi quan el Tribunal Suprem, sospitós de parcialitat, va donar-li la presidència en interpretar que havia guanyat a Florida.

És inquietant que l’expresident Jimmy Carter, que s’ha dedicat a garantir eleccions justes arreu, digui ara que no creu que es donin les condicions per a unes eleccions netes a Florida, d’on el germà de George, Jeb Bush, és governador. Fins i tot el The Economist o el Financial Times expressen la seva preocupació. La democràcia mai es culmina del tot, ha d’estar en permanent revisió. I possiblement, en la vida política nord-americana la tendència a l’acumulació de poder ha arribat molt més lluny del que els pares fundadors haguessin tolerat.