22 d’octubre, 2004

La normalitat de Mary Cheney

Com en moltes altres coses, respecte l’homosexualitat als Estats Units hi ha els dos extrems: l’avantguarda dels drets i la reraguarda de la marginació. Però en una campanya electoral essencialment bipartidista i profundament mediàtica, aquests dos extrems obliguen els candidats a anar molt en compte a no perdre més electorat per una banda del que guanyen per l’altra.

La reraguarda religiosa, ras i curt, nega que l’homosexualitat o la llibertat d’opció sexual siguin naturals. De fet, en alguns Estats fins i tot es promouen teràpies de correcció de les desviacions. És per això que la recent decisió de l’Estat de Massachusetts –d’on Kerry és senador– de legalitzar els matrimonis homosexuals va generar un autèntic daltabaix entre els conservadors nord-americans. Fins al punt que, en un país en què el govern federal no posa en dubte les competències dels Estats, aquest cop Bush ha promogut una esmena constitucional per a prohibir-los.

Pel contrari, moltes organitzacions porten anys i anys reclamant el dret a viure amb normalitat la pròpia opció sexual, que vol dir que l’opció sexual sigui tan rellevant com que t’agradi o no el futbol. L’èxit de la seva tasca ha arribat fins al punt que el vicepresident de Bush, Dick Cheney, ha reconegut amb tota naturalitat que la seva filla Mary no és heterosexual, mostrant el seu respecte i afecte cap a ella.

En el tercer debat entre Bush i Kerry la setmana passada, justament, aquest va ser un dels temes polèmics. Des del públic li van preguntar a Kerry si pensava que un homosexual neixia o es feia. I Kerry va respondre: “Crec que si vostè parlés amb la filla de Dick Cheney, que és lesbiana, li diria que ella és tal com va néixer”.

Tot i que Cheney va denunciar el cop baix de Kerry, els demòcrates van replicar que ja és hora que el món republicà deixi de jugar amb un tema que segueix marginant, encara avui, un tant per cent important de la població nord-americana. El fet és que els republicans, que tornen a candidatar Cheney a la vicepresidència, no poden obviar que aquest no considera en absolut la seva filla ni una malalta ni de segona classe pel fet de ser lesbiana. I això és un simptoma de què, malgrat tot, alguna cosa està canviant.