20 d’octubre, 2004

A quina estratègia respon el ‘no’?

Tot i conèixer els arguments que des del catalanisme justifiquen un vot negatiu a la Constitució europea, segueixo escèptic sobre on ens porten. Com que em sembla que tots els escenaris estan encara oberts, voldria contribuir a debatre quina estratègia està tenint el catalanisme polític i en base a quins objectius, tant en aquest referèndum com en el conjunt de modificacions que afectaran el nostre marc constituent.

Hi ha un component de “ja n’hi ha prou”, en aquest ‘no’, que em sembla molt atractiu. En un país acostumat a baixar el cap quan el criden a l’ordre, és bo que es pugui articular una resposta pensant en què volem nosaltres més enllà del que volen els altres. I és evident que hi ha elements en la Constitució europea que són inadmisibles des de l’òptica catalana. Des del rol nul de les entitats subestatals amb capacitat legislativa fins al paper minoritari que es vol donar a la nostra llengua, setena en nombre de parlants a Europa, passant per la sacralització de les fronteres entre Estats.

Al seu torn, les raons del ‘sí’, a banda de les nascudes de la incapacitat de prendre decisions pròpies, posen l’ènfasi en el procés d’unió europea en les seves diferents etapes, i alerten del perill que la idea d’una unió política i social quedi aparcada per l’escepticisme mentre que la idea de mercat es generalitza i acaba marcant el ritme. Aquestes raons, juntament amb l’esperança històrica que el projecte europeu significa per a un panorama global mancat de referents polítics multilateralistes, no són alienes a molts catalanistes que avui, al nostre país, defensen el ‘no’.

Raons n’hi ha a favor i en contra, doncs. Ara bé, si qui acabés propugnant el ‘no’ fossin la primera força del Parlament i el segon i el tercer partits del Govern, és a dir, totes les forces sense dependència espanyola, les conseqüències serien molt importants. Voldria dir que el catalanisme polític hauria decidit fer un pols al ‘sí’ i a totes les persones i institucions que hi estan a favor a Catalunya i a Europa, assumint el risc real de perdre. És aquesta decisió la que em planteja dubtes importants de caràcter estratègic.

El problema d’aquest ‘no’ és que deixa clar què no volem, però no clarifica què volem. I Catalunya ha de decidir, d’una vegada, què vol ser quan sigui gran: o ser plenament espanyola, sense complexos, o ser un actor més a la Unió Europea, en peu d’igualtat amb els altres 25. La situació actual de mitges tintes no es pot allargar més.

Jo tinc la convicció que el nostre país ha d’esdevenir una unitat política diferenciada en el si de la Unió Europea, al mateix nivell que els actuals Estats. No tan sols, que també, per motius com el dret a autogovernar-nos, el permanent expoli fiscal i el menyspreu a la nostra llengua i cultura; sinó també perquè crec que la perpetuació de la nostra condició de “perifèria” està fent que el nostre país es mediocritzi cada cop més.

Qualsevol persona que hagi fet política, empresa o ciència, sap que fer-ho des de Catalunya és molt més costós que fer-ho des d’Espanya. Això du a què en els diversos àmbits es vagi creant una tendència al conformisme i als estàndards baixos, a l’orgull de ser referent autonòmic, a estar a tercera divisió convencent-nos, això sí, que som de primera. I les conseqüències d’aquest fet són devastadores en la majoria d’àmbits.

Justament aquesta convicció és la que em genera dubtes sobre on ens du el ‘no’. Un “ja n’hi ha prou” sense fons estratègic pot esdevenir no tan sols estèril, sinó fins i tot contraproduent. De fet, dubto molt que amb el nostre ‘no’ Europa percebi que no ens agrada la limitació de fronteres entre Estats, el no reconeixement de les unitats subestatals ni la ignorància de la nostra llengua. El ‘no’ es dirigeix a Espanya i al seu govern –actual i anterior–, que són els responsables de la no oficialitat de la nostra llengua, del nul rol del nostre govern en el procés polític europeu o de l’obsessió per les possibles secessions catalana i basca.

Ara bé, CiU i ERC no poden demanar que els ciutadans diguem ‘no’ si al seu torn ells no es comprometen a fer-ho amb contundència en el camp que toca, que és el parlamentari. Les dues forces han pactat investidures i pressupostos tenint la governabilitat espanyola com a estandard, quan González, Aznar i Zapatero han hagut de comptar amb els seus vots per poder governar. I mai ha estat creïble l’amenaça de votar un “ja n’hi ha prou”.

Aquest ‘no’ ciutadà podria acabar esdevenint el punt de rauxa que ens permetem un cop cada molt, per quan toqui discutir l’Estatut, el finançament, les competències exclusives i la Constitució, ja tornem a posar seny i a ser comprensius. Els primers pressupostos de l’Espanya plural han mostrat que, en l’essencial, la tendència no varia. Hem d’exigir, doncs, als partits catalanistes, a més de coratge, un ús hàbil de les seves forces: intel·ligència, planificació, coherència i credibilitat.

Si el ‘no’ a la Constitució europea que ens demanen fos una carta negociadora que precedís un ‘no’ contundent als pressupostos discriminatoris, a un Estatut light o a una reforma decorativa de la Constitució, tindria sentit. Però per tenir capacitat negociadora, el catalanisme polític hauria d’explicitar, primer de tot, quin horitzó persegueix. I després, establir amb claredat i ambició els mínims imprescindibles per donar el ‘sí’ en cada cas. El contrari a tot això, un ‘no’ innegociable que només servís per netejar consciències, seria tan estratègicament estèril com un ‘sí’ en forma de xec en blanc.

Publicat al diari Avui