04 de novembre, 2004

Democràcia sense ciutadans

Fa 170 anys, Alexis de Tocqueville va dir que la xarxa associativa era l’element diferencial més important de la democràcia nord-americana. L’any passat, Theda Skocpol, professora de Harvard, indicava a Diminished Democracy que en el darrer terç de segle les associacions basades en socis individuals havien disminuït dràsticament als EUA. La contraposició d’aquestes dues imatges té molt a veure amb el resultat d’aquestes eleccions.

Les democràcies liberals parteixen del pressupòsit que els ciutadans són prou madurs com per deliberar conjuntament sobre quina és la millor manera d’organitzar la seva societat. Des d’aquesta visió, la política, els partits i els sistemes de govern estan sotmesos a aquesta deliberació. Contràriament, la visió aristocràtica mantenia que tan sols uns pocs, cultes i amb criteri, poden decidir què convé a la majoria.

Als Estats Units, que mai van tenir un sistema aristocràtic, les associacions basades en membres van ser un element essencial en l’organització democràtica, reproduïnt les rutines del govern representratiu i mantenint el procés de discussió sobre temes d’interès públic. Avui, en canvi, les associacions basades en membres disminueixen, mentre augmenten les organitzacions professionalitzades dirigides per experts. L’ideal de la nova política: respostes ràpides i concises. Cap deliberació

I és que, com explica Manuel Castells a L’era de la informació, la política al món occidental no es pot escapar dels mitjans de comunicació electrònics (sobretot televisió), que condicionen absolutament la recepció d’informació i la formació d’opinió. Resumir una idea en cinc segons, seguir els sondejos d’opinió, invertir en imatge, guanyar o perdre tota la credibilitat en un instant. Aquesta política mediàtica genera un cercle viciós, menystenint la militància política i els ciutadans que s’associen. Com la publicitat, vol convèncer més que encertar.

Més enllà del triomf en vots de Bush, doncs, és interessant aturar-se a pensar perquè les formacions que fan servir la por (al terrorisme), la demagògia (d’acusar l’adversari d’antipatriòtic) o la mentida (sobre les armes de destrucció massives) mantenen el suport electoral aguantant la credibilitat.

Si sumem la mediatització de la política i l’afebliment de les xarxes associatives on els membres participen (és a dir, decideixen), ¿quin espai queda perquè els ciutadans puguem informar-nos, debatre i decidir quin model preferim? De la mateixa manera que les noves organitzacions no lucratives no tenen base associativa, sinó tan sols voluntaris dirigits per professionals remunerats, la nova política cada cop necessita menys els ciutadans.

Bush ha guanyat en vots perquè és qui ha donat les respostes que buscaven la majoria dels votants. Davant la por al terrorisme, seguretat i coratge. Davant els problemes socials, orgull patriòtic. La qüestió no és, doncs, com és que ha guanyat Bush. La qüestió és si hi ha hagut un veritable procés deliberatiu al darrera.

La nova política mediàtica és el resultat d’una societat on el titular té més pes que la política que el genera, on els ciutadans són números d’enquestes. Reconstruir la base democràtica, si es volgués, requeriria no només temps, sinó també modificar el funcionament de la política i dels sistemes de govern.

01 de novembre, 2004

Tothom amb Kerry. O no?

El New York Times, el Washington Post i molts altres han anunciat als seus editorials que donen suport a John Kerry. Estrelles de rock han fet concerts a favor del senador demòcrata. De Hollywood al món universitari, tothom fa proclames perquè Bush no sigui reelegit. Fins i tot, l’activisme dels voluntaris demòcrates, persones de tots els perfils que s’impliquen per aconseguir una major mobilització electoral, ha estat més gran que mai.

Els promiscus polítics abandonen Nader. Els realistes que promovien una actuació internacional basada en la supremacia nord-americana, condemnen la guerra de Bush a Irak per irresponsable. Les armes de destrucció massiva no han aparegut i es comença a veure que Bush va mentir tant o més que Clinton, amb una diferència substancial en les conseqüències.

Què succeeix, doncs? Com és que Kerry no es dóna ja per guanyador? Per què tot apunta que tindrà l’ai al cor fins més enllà de la jornada electoral? Potser cal recordar que després de quatre anys d’actuació prepotent de la majoria absoluta del PP, amb intervenció il·legal en la invasió d’Irak, manifestacions al carrer i atemptat a Atocha inclosos, el PSOE només el va avantatjar per menys de cinc punts.

Els partits de centre i de centre-esquerra a tot el món occidental, i els Estats Units no són una excepció, es troben amb la paradoxa de tenir uns oponents que actuen grollerament però que enamoren una part importantíssima de l’electorat. Les propostes demòcrates, laboristes o socialdemòcrates són massa a llarg termini i no donen resposta ràpida a un electorat empès a jugar amb la llei de l’oferta i la demanda.

En el nostre món acomodat, qüestions com la seguretat, la immigració o l’atur troben resposta més fàcil en els qui proposen mà dura, més policia, més control fronterer i expulsió d’il.legals, que no pas en els qui parlen d’educació, serveis socials, multilateralisme i cooperació. És per això que, malgrat tenir la presidència a la punta dels dits, Kerry haurà de patir fins el darrer moment i més enllà. La política mediàtica i de consum ràpid que s’ha instal.lat a les nostres societats és gairebé incompatible amb l’aplicació de solucions a llarg termini. Per això, més que per Florida, Bush pot tornar a guanyar.