01 de novembre, 2004

Tothom amb Kerry. O no?

El New York Times, el Washington Post i molts altres han anunciat als seus editorials que donen suport a John Kerry. Estrelles de rock han fet concerts a favor del senador demòcrata. De Hollywood al món universitari, tothom fa proclames perquè Bush no sigui reelegit. Fins i tot, l’activisme dels voluntaris demòcrates, persones de tots els perfils que s’impliquen per aconseguir una major mobilització electoral, ha estat més gran que mai.

Els promiscus polítics abandonen Nader. Els realistes que promovien una actuació internacional basada en la supremacia nord-americana, condemnen la guerra de Bush a Irak per irresponsable. Les armes de destrucció massiva no han aparegut i es comença a veure que Bush va mentir tant o més que Clinton, amb una diferència substancial en les conseqüències.

Què succeeix, doncs? Com és que Kerry no es dóna ja per guanyador? Per què tot apunta que tindrà l’ai al cor fins més enllà de la jornada electoral? Potser cal recordar que després de quatre anys d’actuació prepotent de la majoria absoluta del PP, amb intervenció il·legal en la invasió d’Irak, manifestacions al carrer i atemptat a Atocha inclosos, el PSOE només el va avantatjar per menys de cinc punts.

Els partits de centre i de centre-esquerra a tot el món occidental, i els Estats Units no són una excepció, es troben amb la paradoxa de tenir uns oponents que actuen grollerament però que enamoren una part importantíssima de l’electorat. Les propostes demòcrates, laboristes o socialdemòcrates són massa a llarg termini i no donen resposta ràpida a un electorat empès a jugar amb la llei de l’oferta i la demanda.

En el nostre món acomodat, qüestions com la seguretat, la immigració o l’atur troben resposta més fàcil en els qui proposen mà dura, més policia, més control fronterer i expulsió d’il.legals, que no pas en els qui parlen d’educació, serveis socials, multilateralisme i cooperació. És per això que, malgrat tenir la presidència a la punta dels dits, Kerry haurà de patir fins el darrer moment i més enllà. La política mediàtica i de consum ràpid que s’ha instal.lat a les nostres societats és gairebé incompatible amb l’aplicació de solucions a llarg termini. Per això, més que per Florida, Bush pot tornar a guanyar.