18 de desembre, 2004

“Ditxós qui mor per la fe o la pàtria”

Quan era adolescent, tenia molt respecte pels versos d’un besavi meu escriptor de la Renaixença: «Ditxós qui mor per la Fe o la Pàtria / son bell record serà sempre viu». La fe i la pàtria, Déu i la Nació, són unes icones màgiques que proveeixen respostes senzilles a les preguntes complexes que el món ens posa al davant cada dia. I en l’adolescència, el món se’t presenta sense dubtes, clar i evident: els bons i els dolents, els problemes i les solucions.

Mentre que en la meva adolescència dedicava gran part del temps lliure a la militància independentista juvenil, als divuit vaig prendre la meva primera responsabilitat a Escoltes Catalans. Allò que és vist com un moviment d’excursions, cançons, jocs i focs de camp, a mi em va obrir un nou univers ideològic. El dubte responsable com a actitud intel·lectual, i la llibertat com a condició de possibilitat del dubte, eren el fonament d’aquell meu nou univers. Una llibertat que comportava obligacions.

En tant que associació laica, Escoltes Catalans no acceptava que cap idea o creença individual fos imposada als altres, i defensava alhora que cadascú tingués les pròpies i aprengués a compartir-les. La seva declaració de principis ho defineix com “educar en una vivència de llibertat personal i col·lectiva, deslligada de tota doctrina o pràctica religiosa, no lligada a cap ideologia o disciplina de partit i des del rebuig a qualsevol teoria o acció polítiques que vulnerin els drets de l'home”. Una laïcitat tan distant dels posseïdors de la veritat revelada com dels menjacapellans, doncs.

Igualment, el compromís nacional era del tot clar, però sempre sotmès a revisió. Si bé es rebutjava la ridiculització de la pròpia identitat que fa caure en els braços de la que ostenta el poder, tampoc no s’acceptava l’adhesió sense reserves als eslògans patriòtics. Era una catalanitat desacomplexada, que encara avui fa d’EC l’única associació escolta sense cap lligam espanyol. Però alhora, una catalanitat conscient de la seva diversitat i també de l’obligació moral de treballar per la igualtat entre totes les persones i pobles del món.

A aquesta visió de la laïcitat i de la catalanitat s’hi sumava un element essencial: la democràcia. Fugint de l’estètica, tots els joves que conformàvem l’associació érem els responsables darrers de les decisions que hi preníem. Però al contrari de la meva experiència anterior, aquí no es tractava de vèncer argumentalment, ni d’obeir la consigna; sinó de deliberar, de convèncer generant complicitats. En una vivència de la llibertat, l’assumpció de responsabilitats ens comprometia a tots i a totes.

Com que és una associació amb mandats limitats, la meva responsabilitat a Escoltes Catalans va acabar fa temps, tot i que avui mantinc el meu suport a través de la Fundació Escolta Josep Carol. Però a mida que aquell dia a dia associatiu es va allunyant, m’adono cada cop més de la transcendència que aquella experiència va tenir i segueix tenint per formar entre la gent jove ciutadans autònoms, crítics, conscients i compromesos, un bon antídot per a tendències perilloses que avui creixen a les nostres societats.

La temptació del populisme, de la demagògia, del fonamentalisme o del messianisme és inevitable en tot col·lectiu. I Escoltes Catalans no n’ha estat una excepció. En la seva història, ha tingut instants de tendència al nacionalisme excloent o al laïcisme antireligiós i, dins dels processos de presa de decisió, a voltes s’ha caigut en la demagògia assembleària i en el messianisme maniqueu. Però la força dels seus principis, el referent de la idea de llibertat, ha superat fins avui cadascun d’aquests instants, en un procés d’aprenentatge que ha unit la visió crítica amb la responsabilitat sobre les pròpies idees i decisions.

Crec que la nostra societat no s’adona prou del luxe que el conjunt de l’associacionisme educatiu suposa. Però una lectura ràpida dels diaris ens hi ajuda. Al món àrab, la paràl·lisi econòmica dóna ales al fonamentalisme religiós. Al Japó es castiga els qui no volen cantar l’himne nacional a l’escola. A casa nostra, gent que fa una generació va ser emigrant avui blasma els qui imigren per “estrangers”. El Vaticà empra sense vergonya l’excusa de la sida per promoure l’abstinència. Els neocon americans duen a l’extrem la visió unilateralista de la sobirania nacional inventada per Europa. Els laïcistes francesos ataquen a cop de decret els costums islàmics, obrint més fissures enlloc de tancar-ne....

Des que tenim consciència que el món existeix, els humans hem intentat trobar explicacions a tots els interrogants. Moltes tendències naturals, sobretot la creença en quelcom transcendent i en l’imaginari col·lectiu, han ajudat a donar respostes a alguns d’aquests interrogants, proporcionant seguretat davant la desorientació. Però també ha proporcionat l’excusa per forçar la política a sotmetre’s al que déu o la nació, o més ben dit els seus interpretadors, prescrivien.

La història es repeteix amb nous actors. Però justament per això, contribucions com la d’Escoltes Catalans i la de les associacions que aquesta setmana fa trenta anys que la van fundar, haurien de ser motiu de reconeixement per tots aquells que seguim creient que només amb ciutadans autònoms, crítics i responsables es podrà afrontar el repte d’un món ple de preguntes complexes. Ciutadans que pensin més en perquè val la pena viure que no en perquè val la pena morir.

Publicat al diari Avui