17 de desembre, 2004

Herències i vigència de Batista i Roca

«En Josep M. Batista i Roca, amb la seva gran modèstia, considerava que la seva persona i la seva actuació per Catalunya no eren res especial i que ell no era ningú per ser recordat ni escoltat per la posteritat». Aquestes paraules, de qui en va ser deixeble a Cambridge i successor en la seva càtedra, Geoffrey Walker, potser expliquen perquè avui la figura de Batista i Roca és encara arraconada al nostre país. ¿Però tenia raó, en la seva modèstia?

Els àmbits en què Batista i Roca va fer un gran servei al país van ser molts: de l’acadèmic a l’associatiu, del polític al de projecció internacional de Catalunya. La seva tenacitat, la seva lucidesa i la seva lleialtat van donar molts resultats que avui són part de la normalitat del nostre país. És la grandesa de saber impulsar iniciatives sense que ningú no sigui imprescindible, que creixin amb naturalitat més enllà de qui les va fer néixer. Dos aniversaris ben diferents ens hi poden fer pensar aquesta setmana. D’una banda, els dies 14 i 15 fa trenta anys que les associacions no-confessionals d’escoltisme i guiatge es fusionaven creant la laica Escoltes Catalans. D’una altra, del 17 al 19 es celebra al prestigiós Eton College d’Anglaterra la 50a Conferència Anual de l’Anglo-Catalan Society.

Justament, la primera vegada que vaig sentir parlar de Batista i Roca va ser de la boca de l’aleshores presidenta d’Escoltes Catalans, Rosa M. Pujol, a finals dels 80. Ens deia, rebelant-se contra el vergonyós ultratge públic del record de Batista que encara bategava, que el millor homenatge que li podíem retre era fer bé la nostra tasca com a escoltes. Tot i que l’escoltisme català durant el franquisme i el postfranquisme no va fer el reconeixement que Batista i Roca es mereixia, el temps ha passat i ha posat les coses una mica més al seu lloc. Fa un any i mig, a Barcelona, la Sala Oval del Palau Nacional de Montjuïc s’omplia per commemorar els 75 anys de l’escoltisme català que havia fundat Batista i Roca, amb les màximes autoritats del país i de l’escoltisme i guiatge mundials. En feia 25 que Batista havia mort. Ningú podia dubtar ja del servei al país que l’escoltisme català ha fet en tots aquests anys.

Però l’escoltisme, com el pensament de Batista i Roca, sempre ha estat molest. Inclòs per a les institucions polítiques, que mai l’han pogut ni controlar ni comprar. I encara avui ho és. Saludablement molest, afegiria. Ben bé com aquelles paraules profètiques de Batista, plenament vigents, quan deia que cal preparar el futur amb l’experiència del passat, acusant el cofoisme que regnava a Catalunya fins 1923: «Tots cofois proclamàvem constantment les excel·lències de ser català: érem els més eixerits, la nostra cultura era superior, posseíem els polítics més vius i els financers més experts, la Mancomunitat era més sòlida que l'Imperi Britànic. Posàvem banderes a tots els balcons. Cantàvem cançonetes a diari. Ballàvem sardanes per tots els carrers i places».

La Mancomunitat va caure, i la Generalitat republicana també. Batista i Roca, a l’exili anglès, va veure com després de la segona guerra mundial els aliats feien la vista grossa amb el franquisme i el reconeixien. Des d’aleshores, la seva tasca es va centrar a fomentar la causa catalana als fòrums internacionals. A banda, des de la seva docència a Cambridge, l’any 1954 va crear l’Anglo-Catalan Society, el veritable cor de la presència catalana al món cultural britànic, que promou l’estudi del català a les universitats britàniques. Enguany, per exemple, vint-i-quatre estudiants de la Universitat de Cambridge cursen llengua i literatura catalanes.

Tants anys després, aquest cap de setmana més de cent acadèmics de la catalanística anglòfona es reuniran en la 50a Conferència Anual de l’Anglo-Catalan Society. Mentre la política oficial fa el ridícul amb notificacions i desmentiments internacionals sobre quina llengua es parla a València, aquests acadèmics vetllen discretament més enllà de casa nostra pel rigor científic sobre el català.

Són dues petites herències de Batista i Roca, les que commemorem aquesta setmana. I n’hi ha moltíssimes més. L’etnologia, el PEN Club, la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya, el Consell Nacional Català... Discretament, en totes elles Batista i Roca hi va deixar el seu exemple i el seu missatge. El seu exemple d’emprenedor crític, de promotor de l’esforç de millora i autosuperació, com correspon a un bon excursionista. I el seu missatge, que des d’un independentisme desacomplexat es va avançar als seus temps donant-nos la clau per repensar el catalanisme avui. Com aquest fragment d'un escrit que va fer a Londres l'any 1941:

«El nou concepte de nacionalitat ha de donar, com a suplement de l’amor al país propi, l’interès per tots els altres. És cert que cada país té el dret de ser lliure, però aquest dret ha de ser condicionat per la consciència de la responsabilitat de cadascun envers la comunitat europea i per la necessitat de donar una forma pràctica als deures envers la comunitat internacional».

El catalanisme europeista i cosmopolita, que defuig tant l’autoodi com l’autocomplaença. Certament, la millor herència de Batista i Roca és la seva vigència.

Publicat al diari El Punt