25 de gener, 2005

Carod i ERC, un any després

Ha passat un any des que l’ABC publicava que Carod-Rovira, líder d’ERC i flamant conseller en cap, s’havia reunit amb ETA demanant-li que optés per la via democràtica. Avui, l’escenari basc és molt diferent: el Pla Ibarretxe avança i ETA dóna suport a la proposta de Batasuna de solucionar el conflicte per la via de l’acord entre partits. I a tot això, Zapatero ofereix diàleg. Una actitud, aquesta, que alguna cosa té a veure amb les accions de Carod aleshores. Però en canvi, ni ell ni ERC són ja el mateix.

Carod va sortir del Govern i el panorama polític català va canviar. Amb el temps, s’ha confirmat que Aznar va tenir informació de la trobada abans que fos publicada, i s’ha fet evident que la notícia era un instrument per tombar l’emergent líder independentista que havia allunyat Catalunya del frontisme basc. Però ni això, ni el resultat espectacular a les eleccions espanyoles que va ratificar la seva actuació, han tornat a Carod la confiança social de què gaudia.

El Carod lúcid que convencia catalans d’origen i d’adscripció, amb un missatge inclusiu que atreia no-nacionalistes, mostrant desenfadadament que en política tot es pot fer possible, ha passat a ser un Carod amb menys credibilitat, comptes pendents i missatge radicalitzat. I ERC tampoc no aixeca el vol, a més de crear una estratègicament discutible bicefàlia interna que és tricefàlia externa. El grup parlamentari a Madrid, sorgit del mig milió de vots de suport a l’acció de Carod, no passa d’emular allò que abans tant criticava. I si bé els consellers d’ERC i els seus equips fan feina, alguns més brillantment que d’altres, la sensació d’eufòria que hauria d’haver durat com a mínim vuit anys ja fa mesos que ha desaparegut.

On és el problema? Tot i que la crítica constructiva no estigui gaire de moda, no podem deixar d’intentar fer-ne. El país s’hi juga massa en aquests anys com perquè ens resignem a mirar-nos amb certa decepció que el paradís promès no existia, i ens consolem refugiant-nos a la militància de trinxera, sigui per la unitat de la llengua, sigui pels papers, sigui per les seleccions esportives, sigui per la Constitució europea.

La primera part del problema és que ERC va anar a les eleccions de 2003 sense ser un partit consolidat. Potser pensaven que el temps el consolidaria, però no ha estat així. I molts dels errors d’ERC en tot aquest temps es deuen, més que a la seva inexperiència, a la seva desunió. Tots els partits tenen sectors i faccions, però cap pateix el caïnitisme i la desconfiança interna que un observador atent pot veure a ERC. Sense aquesta desunió, potser els pactes de competències dins el Govern i la tria de persones s’haurien tancat millor. Sense aquesta desunió, potser Carod no hauria sortit mai del Govern, o bé hi hauria tornat a entrar després del març.

A això s’hi suma la segona part del problema. Si bé és cert que ERC deu el seu creixement en gran part al lideratge de Carod, potser aquest no és prou conscient de les limitacions dels lideratges unipersonals. I més quan ets objectiu a batre. Amb quin equip va entrar Carod de conseller en cap? Quin equip el va assessorar quan va decidir entrevistar-se amb ETA?, i després, quan la notícia va saltar a la llum? Quin equip el va sustentar quan la gran embestida va fer que la pròpia ERC acceptés la seva errònia i vergonyosa exclusió del Govern? I ara, amb quin equip va discutir el desafortunat comentari del boicot al Madrid olímpic? En quin equip, en definitiva, es sustenta per impulsar-se de nou a la Generalitat?

La força del Pla Ibarretxe no és només la fermesa i la profunda convicció democràtica del lehendakari. Poca gent recorda que Ibarretxe era el gris número dos d’un Ardanza que semblava insubstituïble. La força és el lideratge d’Ibarretxe, sí, però també la unió interna del PNB –que ha passat pels relleus d’Ardanza i d’Arzallus sense que trontollés el projecte–, la lleialtat, el treball en equip i, per sobre de tot, la claredat d’objectius. Perquè quan els objectius estan clars, es roman unit i l’estratègia s’adapta a cada circumstància.

En canvi, on és la claredat d’objectius del catalanisme polític? On és la de CiU?, on és la dels catalanistes del PSC?, on és la d’ERC? Com deia l’amic Hèctor Bofill en aquestes pàgines, no sembla que al nostre país hi hagi ni tan sols un pla B si el finançament o l’Estatut acaben frustrats: cap dels partits el té. Però la responsabilitat d’ERC va més enllà d’ella mateixa, donat que les urnes li van conferir la tan mostrada clau. I ara no es pot conformar a cultivar el mig milió de vots mentre augmenta la sensació que li van marcant gols, dels pressupostos espanyols a les competències en comunicació, amb un PSC que a Madrid no té força però a Catalunya en té molta.

Un any després, l’estratègia de desactivar el que representava ERC desgastant Carod segueix donant fruits. Més val adonar-se’n. I ja que no hi ha eleccions a la vista, potser seria el moment perquè ERC s’aturi un moment i revisi la seva inèrcia, que ha transformat el que eren objectius en ideals que es diuen en veu alta per semblar que encara hi són. La força electoral d’ERC surt de la promesa d’una nova manera de fer política, és cert, però també d’una voluntat generacional més àmplia de no haver-nos d’empassar els gripaus que es van empassar les que ens precedeixen.

Malgrat el que es digui i el que es desitgi, ni Carod ni el projecte d’independentisme racional i de política humanitzada que ERC representava estan acabats. Ara bé, si no volen estancar-se i caure, hauran de fer canvis. Tallar d’una vegada per totes el desgovern que generen, des del propi partit, les deslleialtats dels afamats de cadires. Fugir de la temptació populista i del resistencialisme. Establir objectius concretables de mig i llarg termini –la independència està esdevenint més eslògan netejaconsciències que no pas projecte. Organitzar el partit no per satisfer sectors, sinó per assolir amb èxit els objectius marcats. Polir la relació partit-Govern, amb respecte per les institucions. I treballar en equip, amb estratègia, transversalitat nacional i planificació. La política és passió, però també és responsabilitat. Que no s’ofegui la il·lusió en un magma de grisor.

Publicat al diari Avui
(versió final)