07 de gener, 2005

La lluna del president Maragall

El que més m’impressiona del lehendakari Ibarretxe no són les seves conviccions i la fermesa amb què les defensa, sinó la profunda honestedat democràtica de les seves accions i decisions. Qui s’hagi molestat a escoltar-lo alguna vegada, inclòs en el seu darrer missatge de cap d’any, ho ha de poder veure. Ibarretxe, el desconegut i discret vicelehendakari d’Ardanza, ha resultat ser el perfil ideal per desfer el complexíssim puzle basc, un puzle impossible de quadrar deixant tothom satisfet.

La força d’Ibarretxe és la força de la convicció democràtica. És cert que, com en tot discurs nacionalista, parla de la història, del poble, dels drets. Però el fonament del seu discurs és essencialment democràtic. Ibarretxe exigeix el dret dels membres d’una comunitat política, d’una nació, a decidir el seu futur lliurement.

És molt difícil definir què és una nació. Hi ha arguments per a tots els gustos i al final, davant el dubte, sempre guanya la visió de mantenir l’statu quo dels Estats. Ara bé, en una situació democràtica, el sistema de partits mostra amb força claredat si una comunitat política es vol diferenciar d’una altra. A mi m’és igual que la llengua basca sigui anterior a l’indoeuropeu, però no puc donar l’esquena a la realitat d’un País Basc on durant els vint-i-cinc anys de democràcia les opcions nacionalistes basques sempre han tingut el vot majoritari.

A Catalunya en sabem molt, de parlar de la història. Jo he arribat a sentir justificar els pactes amb el PP per la tradició pactista catalana medieval de què parla Vicens Vives. I tot i que al president Maragall la referència històrica li agrada especialment, la història és un relat, amb moltes interpretacions possibles. I el que és més important: la història és el que ens ha fet com som, però no és el que determina com haurem de ser. Això, Ibarretxe ho ha entès, i per això el seu és un pla possibilista.

Com possibilista intenta ser el procés que intenten fer Maragall i Zapatero, que és d’admirar: la primera aposta de la història seriosa i amb possibilitats en pro d’una Espanya plurinacional. Però Maragall s’equivoca quan insinua que el projecte aprovat pel Parlament Basc demana la lluna i que el nostre no la demanarà. De fet, paradoxalment el Pla Ibarretxe és un projecte que vol fer realitat la lògica dels Estats plurinacionals. Ibarretxe no demana ni la lluna ni la independència –tot i que moltes comunitats polítiques europees l’han assolit en els darrers deu anys.

Potser comença a ser hora de denunciar que les tesis del multiculturalisme plurinacional no han donat resposta satisfactòria a les demandes de reconeixement de les minories nacionals. L’acomodació de les anomenades nacions sense Estat segueix sent del tot insatisfactòria. Només cal pensar en Quebec, Irlanda del Nord, el Kurdistan o el mateix Euskadi. Amb el temps, he acabat sent racionalment partidari de les tesis que mantenen que la proliferació d’independències no solventa res, i que tota minoria sempre acaba albergant una altra minoria. Que els límits nacionals són arbitraris per definició, i que darrera de tot relat històric sempre hi ha una sang injusta en el fons del temps. També en el nostre passat. Però, disculpin-me, és també la raó la que em mostra que el que fa inviable l’acomodació de minories nacionals és la inflexibilitat dels Estats a reconèixer que no són una unitat nacional, amb els elements simbòlics que es deriven, i a cedir capacitat real de decisió, tant en competències no compartides com en especial a nivell supraestatal.

Aquesta inflexibilitat és la que sempre se’n recorda dels defensors de l’statu quo i mai dels qui el volen canviar. S’acusa els sobiranistes quebequesos de voler un país independent amb només el 51% de la població a favor. Però no és igual d’injust que voler un Quebec canadenc només amb un 51% de la població que hi opta? Aquesta absurditat és la que es repeteix fins la sacietat quan es parla d’Euskadi. I és una obsessió que no permet veure que Ibarretxe, justament, s’està esforçant a fer un projecte per a tots, i no per a uns quants, com pertoca a la responsabilitat d’un governant.

El lehendakari Ibarretxe no demana la lluna. De fet, no demana res. Simplement, exerceix el dret democràtic de fer les propostes de canvi amb què es va presentar a les eleccions, amb la força i la legitimitat que li donen els vots i el seu indubtable compromís democràtic. I prou de fer trampa amb els sis vots de l’antiga Batasuna: si no compten, no ho fan ni a favor ni en contra, i en absència d’aquests sis vots, Ibarretxe segueix tenint la majoria que va guanyar a les urnes.

Jo tampoc vull que els meus governants demanin la lluna, ni que siguin els nacionalistes espanyols els qui assenyalin què és la lluna i què no. ¿Qui pot afirmar que el projecte polític de lliure integració d’Ibarretxe o el d’independència de Carod són més lluna que els models d’Espanya de Rajoy o de Zapatero? Tots són absolutament possibles. En democràcia, president, els impossibles neixen de les renúncies. I si el nostre Estatut hagués de ser fill de les renúncies potser millor, tant per tant, quedar-nos amb les de la Transició i esperar que arribi una generació amb menys pors i complexos i més coratge i lucidesa.

Article inèdit