17 de febrer, 2005

Entre la desorientació i l’esperança

La cinquena edició del Fòrum Social Mundial que s’ha celebrat aquest gener a Porto Alegre ha estat, per a mi, el primer contacte amb el món dels fòrums socials. No puc amagar que, a nivell personal, sempre he tingut una certa recança cap a l’autocoronació ètica d’uns fòrums on el factor assembleari s’imposa sobre el democràtic accountable. Però a la vegada, moltes persones i institucions cívicament i intel·lectual solvents han participat en diverses edicions del Fòrum i me n’han parlat, i és per això que enguany he volgut conèixer-lo de primera mà.

El Fòrum Social Mundial és una amalgama de línies ideològiques i col·lectius que tenen en comú dues coses: l’inconformisme davant les injustícies sòcio-econòmiques que es perpetuen arreu i la voluntat d’implementar canvis sòcio-polítics basats en els mínims comuns dels Drets Humans. Ara bé, la concreció de tot això varia de manera extrema. No només entre els omnipresents grups troskistes i la internacional socialista, sinó també des de grups en defensa dels pagesos als de la dona, de les minories nacionals o dels drets homosexuals. Els dos elements en comú, per tant, es difuminen quan es comença a parlar de solucions.

El sentit del Fòrum Social Mundial de Porto Alegre prové del seu naixement com a resposta al Fòrum Econòmic Mundial de Davos. Mentre el segon era l’espai de trobada d’una classe política i econòmica satisfeta amb l’estatus quo, el primer volia canalitzar el descontent creixent tant als països del tercer món com als sectors d’esquerres dels països occidentals. Vist el programa de Davos d’enguany, no es pot dir que Porto Alegre hagi estat inútil. En síntesi, el seu major èxit ha estat la seva capacitat, amb el temps, d’incidir en l’agenda política mundial a través de la coordinació d’iniciatives i de pensaments.

Però comencem pels punts dèbils. Crec que el Fòrum Social Mundial té dos grans problemes: el localisme i el segrest ideològic. El primer és conseqüència d’un excés de protagonisme dels grups locals en la seva definició. Moltes activitats estaven centrades en la situació del Brasil. De fet, la figura de Lula que abans d’arribar al poder era indiscutida ara era objecte de protesta pels grups que l’acusen de massa moderat, i ha estat Hugo Chávez qui li ha pres el relleu com a nova estrella. A la manifestació inaugural, la pugna entre els oficialistes del PT i els alternatius del Partit Socialisme i Llibertat (PSOL) va prendre molt protagonisme, com també el va prendre el boicot que van fer de la intervenció de Lula al Fòrum.

El segon punt dèbil, el segrest ideològic, és conseqüència de l’altíssim control que tenen sobretot els moviments troskistes sobre l’organització. Sembla que al Fòrum Social Europeu hi va haver el mateix problema. Uns moviments que no tenen un veritable suport social ampli copen gran part dels resorts de presa de decisió, en especial tenint en compte que, com tristament acostuma a passar en sistemes assemblearis d’abast gran, les decisions s’acaben prenent fora dels canals establerts. Això significa que sota l’aparença democràtica hi ha una realitat opaca en els processos de presa de decisió.

Ara bé, els punts forts són rellevants. El primer, la capacitat de canalitzar les moltes energies que busquen una millora de les condicions de vida dels habitants del planeta. Més enllà del cinisme en què s’han instal·lat els defensors de l’estatus quo arreu, les propostes que es poden sentir a Porto Alegre són avui el principal estandart de canvi global. Les grans iniciatives impulsades des del sistema de Nacions Unides i que han caigut en l’oblit governamental es recuperen a Porto Alegre i es rellancen amb tota la força. I no tan sols això. La internacional socialista, per exemple, troba en Porto Alegre paradoxalment el suport social per fer les necessàries reformes a llarg termini que el seu estudi Progrés Global recull.

D’entre les iniciatives no em puc estar de destacar la Campanya Mundial per una profunda reforma del sistema d’institucions internacionals, promoguda per la xarxa mundial UBUNTU que té seu i motor a Barcelona. Aquesta iniciativa (www.reformcampaign.net), que va ser presentada al Fòrum per un grup rellevant de personalitats i responsables associatius, representa un dels esforços més intel·ligents per ser efectius en les propostes i no quedar-se en la queixa.

Un segon punt fort és la capacitat de generar xarxa i sinergia. Moltes iniciatives han nascut de la trobada i interacció al Fòrum de persones i institucions amb inquietuts compartides. I malgrat el caos aparent del Fòrum, d’allà n’ha sortit molt més que protestes: n’han sortit propostes. Sense escapar-se, molts cops, del populisme i de la simplificació, és cert; però no gaire més del que es pot trobar en la defensa d’un estatus quo injust.

Quin serà el futur del Fòrum Social Mundial? És un interrogant. Només el temps dirà si la seva funció de trencar un consens socio-econòmic establert després de 1989 ha esgotat les seves possibilitats, o si bé pot evolucionar més enllà de les seves carències. Jo vaig marxar del Brasil amb un regust estrany. D’una banda, confirmant que l’alternativa a la democràcia representativa –també la de les associacions– no es troba en l’assemblearisme manipulador, que perverteix el sistema igual o més. Però d’una altra, contagiat de la sensació que la resignació no és l’única alternativa. Que davant de realitats d’injustícia flagrant, com la pròpia societat de Porto Alegre mostra, es poden fer coses. Entre la desorientació i l’esperança, doncs. Els meus companys d’experiència ja veterans, com la Mònica, en Jordi, la Gabriela, en Manel o en Carles, per dir-ne alguns, en van ser en gran part feliçment culpables.

Publicat a ONGC

1 comentari:

Anònim ha dit...

Good design!
My homepage | Please visit