20 d’abril, 2005

La síndrome Manu Chao

Quan voltes pel món dient que ets de Barcelona, una de les constants de la gent que ronda els vint-i-tants és envejar que visquis a la ciutat de Manu Chao. Al Brasil, als Estats Units, arreu d’Europa..., moltes persones m’han demanat si he anat a un dels idealitzats petits concerts que Manu fa pels bars del Raval barceloní.

I tot i que també m’agrada, em sap greu el seu distanciament amb res que tingui a veure amb el català. Malgrat que viu a Barcelona des de fa temps, un trobador de les causes perdudes com Manu Chao, que en la seva música integra francès, espanyol, portuguès o anglès, no ha fet servir en cap cançó ni una paraula en català.

Crec que no som gaire conscients d’això que en podríem dir la síndrome Manu Chao. Certament, per a molts de nosaltres és evident que el català –com a punta de l’iceberg de les nostres aspiracions nacionals– està constantment frenat: una ullada tranquil·la als mitjans de comunicació existents ho demostra. Però en canvi, tristament, per a molta gent que viu al nostre país el català –i allò que significa– ha estat i és encara percebut com a incòmode, sinó moralment imposat.

Potser el convenciment que teníem raó ens ha dut a un activisme, si bé benintencionat, també una mica mancat de relacions públiques. Sent autocrítics, l’associacionisme catalanista ha estat, en general, entre mestretites anquilosat i adolescent simplificador. No és estrany: va ser el resultat de gent molt gran que es va esforçar a aguantar una flama mitificada, o bé d’adolescents convençuts que tot té una solució senzilla.

A més, amb la recuperació de l’autogovern es va aplicar el pas del «fer país» al «fer política», que volia dir que el país es canviava des de les institucions. I això tampoc no va ser una bona solució. Encara avui, el president Pujol segueix predicant que els polítics són molt més importants que la societat civil, una visió que podríem esquematitzar com el següent: a) els polítics lideren el país; b) les associacions fan allò que el poder polític no pot; i c) la resta segueix els dos anteriors.

Però degut a aquest esquema, Manu Chao i moltíssima altra gent segueix cantant i fent la seva vida ignorant del tot un debat polític situat als llimbs, allà on només els iniciats poden arribar. Si fa no fa, el que també pot passar amb l’Estatut: primer, els partits decideixen què és l’important; després, si les coses van malament, demanaran a les associacions que es mobilitzin. I si malgrat això res no rutlla... es trobaran amb la gent del carrer mirant-los amb cara desinteressada.

La síndrome Manu Chao té elements comuns amb la realitat política d’altres països, on la distància de la ciutadania amb partits i institucions no para d’augmentar. Però en el nostre cas, amb una pobra tradició democràtica i amb els partits tendint a envair-ho tot, s’hi suma la necessitat urgent de renovar el catalanisme associatiu, que ha de reformular la seva estratègia social –Òmnium ho està començant a fer– i també exercir amb energia tant la màxima independència de les institucions i dels partits com el dret –i deure!– a tenir-hi una relació sanament crítica.

Perquè al nostre país, cal afegir, avui la proximitat a un partit acaba generant l’efecte d’una marca al foc que un ja no es pot treure. Paradoxalment, els partits anhelen persones amb idees crítiques que els aportin frescor, però quan s’hi acosten les marquen i ja només esperen que els regalin les orelles. D’exemples en sobren.

Fa un parell d’anys va aparèixer un discurs que semblava donar un tomb al panorama. Es tractava de fer un catalanisme modern, agradable i inclusiu. Dibuixava una política tolerant i no sectària, en què la discusió i la discrepància fossin vies per a avançar. I un món associatiu sa i desacomplexat, que no alliçonés la societat sinó que en formés part. La idea apuntava, de fet, un canvi d’etapa discursiva, motiu en gran part de la il·lusió de l’inici de legislatura.

On ha anat a parar, tot allò? Per què molts pensen que tan sols va ser un miratge? Possiblement, per creure que canviant les institucions tot s’arreglava, quan era més complex. La nostra vida política pateix d’una molt precària tradició democràtica –que tolera els esgotadors protagonismes i picabaralles d’uns partits obcecats en el curt termini–; però també pateix d’una indefinició del projecte de país, indefinició que ens mediocritza progressivament i mina la nostra cohesió.

I és aquest projecte de país el que hauria de centrar la nostra atenció. El nou Estatut i sistema de finançament són tan sols eines, que han de servir perquè totes les persones que viuen a Catalunya es sentin part d’una mateixa comunitat, i visquin com a propi un projecte inclusiu, atraient i protagonista al món. Des d’una política en què els partits respectin les institucions, enlloc d’utilitzar-les, i on els mitjans serveixin per analitzar críticament l’actuació pública, i no per ser-ne comparsa.

La síndrome Manu Chao, el desinterès per l’agenda política, no es canvia tan sols des del Govern; per això, la fórmula en què tot gira al voltant dels partits és caduca. El nostre país té un potencial molt gran i ha de madurar per saber fer-ne un bon ús. Enlloc de ser espectadors, doncs, hauríem d’aprofitar l’ocasió i debatre entre tots un projecte de país amb la mateixa ambició que té un infant quan neix: la de poder assolir tot el seu potencial. No hi ha cap raó per conformar-nos amb menys.

Publicat al diari Avui
(versió final)

04 d’abril, 2005

Pactisme

Ja fa massa temps que es diu que la política catalana és essencialment “pactista”, un eufemisme que es refereix a la discutible capacitat de sempre acabar fent el que el poder polític espanyol o l’estatus quo que sigui vulgui. És especialment irritant quan per justificar aquest “pactisme” es parla d’història i es cita Vicens i Vives.

Doncs bé, no. El pactisme de què parla Vicens i Vives, que temps enrera va ser definitori de la nostra nació, és justament el contrari. És el que a Gran Bretanya constitueix la base de la vida política i social: el pacte entre governants i governats, en què es genera un sistema d’equilibris que evita el poder absolut a cap banda. Aquest pactisme era el que a casa nostra, a l’edat mitjana, evitava que la corona imposés la seva voluntat actuant despòticament. El pactisme era, doncs, el contrari de l’autoritarisme espanyol: un pacte intern de la societat catalana, conseqüència de la força de les posicions de cadascun i de la solidesa de les conviccions. Res més lluny del que avui es predica, sinònim de docilitat, de baixar el cap, de fer bondat.

Ha arribat per tant l’hora de dir que això no és pactisme. Pactisme és el que fa Ibarretxe, que li diu a Espanya que si no vol la independència d’Euskadi ha de canviar les regles del joc. A casa nostra, ara que és temps d’acords estructurals i de pactes constitutius, no estaria de més que els nostres polítics i governants recordin que el pactisme de veritat és el que manté el cap alt i les conviccions fermes, evitant la divisió interna. La tremolor de cames no és pactisme, és vassallatge.

Publicat a tribunacatalana.org