04 d’abril, 2005

Pactisme

Ja fa massa temps que es diu que la política catalana és essencialment “pactista”, un eufemisme que es refereix a la discutible capacitat de sempre acabar fent el que el poder polític espanyol o l’estatus quo que sigui vulgui. És especialment irritant quan per justificar aquest “pactisme” es parla d’història i es cita Vicens i Vives.

Doncs bé, no. El pactisme de què parla Vicens i Vives, que temps enrera va ser definitori de la nostra nació, és justament el contrari. És el que a Gran Bretanya constitueix la base de la vida política i social: el pacte entre governants i governats, en què es genera un sistema d’equilibris que evita el poder absolut a cap banda. Aquest pactisme era el que a casa nostra, a l’edat mitjana, evitava que la corona imposés la seva voluntat actuant despòticament. El pactisme era, doncs, el contrari de l’autoritarisme espanyol: un pacte intern de la societat catalana, conseqüència de la força de les posicions de cadascun i de la solidesa de les conviccions. Res més lluny del que avui es predica, sinònim de docilitat, de baixar el cap, de fer bondat.

Ha arribat per tant l’hora de dir que això no és pactisme. Pactisme és el que fa Ibarretxe, que li diu a Espanya que si no vol la independència d’Euskadi ha de canviar les regles del joc. A casa nostra, ara que és temps d’acords estructurals i de pactes constitutius, no estaria de més que els nostres polítics i governants recordin que el pactisme de veritat és el que manté el cap alt i les conviccions fermes, evitant la divisió interna. La tremolor de cames no és pactisme, és vassallatge.

Publicat a tribunacatalana.org