17 de maig, 2005

Al·lèrgia a la política

A l’entorn de les eleccions a Gran Bretanya no he pogut evitar constatar, per comparació, l’impressionant dèficit de cultura democràtica a casa nostra. Començant pels petits detalls: quan vaig anar a votar per al county council, ho vaig fer amb la tarja informativa que t’envien a casa, i ningú em va demanar cap mena d’identificació més que aquella tarja –aquí no existeix el carnet d’identitat. La confiança, doncs és la primera base d’una bona cultura política.

Coneixent les limitacions del model britànic, he de dir que en els dies previs vaig poder escoltar debats televisats en què Blair era espectacularment posat contra les cordes per haver mentit sobre Iraq. A tots els canals, inclosa la BBC. Mai cap laborista ni ningú va dir que la BBC fos tendenciosa en cap sentit, ni que fos irresponsable. Igualment, els diaris comparaven les promeses de conservadors i laboristes, i demanaven a experts que en diguessin la viabilitat. Si n’hi havia que no eren viables, ho deien sense embuts.

I no tan sols això. En la premsa escrita, fins i tot el prestigiós The Economist acabava dient que el vot a Blair era el menys dolent possible –un secret a crits. Ningú va acusar la revista de prolaborista. Com cap republicà, als Estats Units, no va acusar el New York Times, el Washington Post o el propi The Economist de demòcrates per demanar el vot per a Kerry als seus editorials. Simplement, les publicacions, des de la seva independència, explicaven la conclusió a què havien arribat.

Pel carrer, ha estat normal trobar a les cases petits cartells promovent el vot laborista, conservador o liberal. I adhesius als cotxes. I en canvi, mai he vist cap conflicte perquè algú expressi la seva ideologia. Ben al contrari: tenir idees pròpies és signe de distinció, i haver estat parlamentari és d’un altíssim prestigi. Quan els colleges de Cambridge discuteixen a qui tenir de responsable, la possible candidatura d’un antic parlamentari sempre és rebuda amb respecte, i ningú mai no demana de quin color era.

Hi ha molts altres elements, però deixeu-me dir el que trobo essencial: la rendició de comptes. Quan es donen abusos de poder, sempre s’acaben retent comptes. Perquè hi ha una cultura democràtica en què els ciutadans es saben responsables de les decisions públiques. Per això és molt difícil trobar parlamentaris o polítics mediocres, perquè de seguida els fan pujar els colors. I alhora, a ningú li cauen els anells per dimitir, perquè una dimissió no és el final de res, sinó l’esmena d’un error. Per això Blair pot tornar a nomenar ministre el recentment dimitit Blunkett.

Anem ara a casa nostra. Un lloc on la militància política és socialment mal vista, i on alguns d’entre els pocs que la practiquen, potser per sobreprotegir-se, acaben tendint al sectarisme. Un lloc on gran part de la societat civil no sap exercir la independència institucional, i oscil·la entre comparsa i oposició. Un lloc on tothom sap que hi ha diputats, i regidors, i alts càrrecs del Govern, absolutament incompetents i que només són allà per haver estat fidels a un dirigent, per haver fet de “soldats”; abans i ara. Un lloc on la premsa no pot fer la imprescindible funció d’anàlisi crítica de la política perquè, simplement, la seva independència no té credibilitat. Pensem en els canvis de director a La Vanguardia, o els editorials d’El Periódico, o els titulars d’El País. Pensem què se n’ha fet del debat del 3%.

Un lloc, casa nostra, on la classe política creu que garantir la pluralitat significa repartir-se la societat. I per això el consell d’administració de la CCRTV, els consells socials d’universitats o tot allò nomenat pel Parlament, acaba sent una farsa repartidora de càrrecs i agraïments. I per això les quotes minutades a TV3, tan humiliants i tan penoses.

Però encara és pitjor. Un lloc, el nostre, on la gent bona que es dedica a la política acaba empestada. Si una persona vàlida té un alt càrrec en una multinacional tothom l’admira. Però si agafa un càrrec polític, o bé s’hi queda tota la vida o sempre serà menystinguda i estigmatitzada. A Narcís Serra, una persona brillant, li neguen el mèrit per presidir Caixa Catalunya. D’Anna Birulés, abans aclamada com a gestora, no se’n pot dir ni el nom. A Josep Laporte li discutien ser candidat a l’IEC. I el mateix els passarà possiblement a Josep M. Vallès o a Enric Marín.

Com li ha passat, de fet, a Andreu Mas-Colell. Un dels acadèmics més mundialment prestigiosos que té el nostre país, impulsor des dels inicis de la UPF, en ser candidat a rector d’aquesta universitat només se n’ha parlat com a “exconseller de CiU”. Que provincians! I a això s’hi ha sumat, a més, el nefast sistema d’elecció directa de rectors, que pervertint demagògicament la lògica democràtica prima els candidats més populistes i de menys nivell acadèmic, és a dir, aquells que diuen a tot que sí i accepten no tocar el que provoca l’estancament. De res serveix que diverses universitats ja ho hagin patit: la societat ignora la universitat, i elles s’hi acomoden

Deia recentment Günter Grass que la gran amenaça avui és la impotència de la política, que deixa el ciutadà sense protecció a mercè del dictat de l’economia. Jo també ho pensava, fins que he descobert que el problema, a casa nostra, és infinitament més gran. És, simplement, que l’actual societat catalana té al·lèrgia a la política. Suposo que és conseqüència de la submissió a un Estat on han fracassat les revolucions liberals, de tantes generacions sense democràcia i de la por a tornar enrere. I això, que és un factor cultural, no sé pas com es solventa. Sí que sé, però, que no és inevitable, i una mirada fora de casa ens permet veure-ho.

Publicat al diari Avui
(versió final)

4 comentaris:

litoschka ha dit...

Absolutament d'acord que la rendició de comptes és una de les claus de qualsevol sistema democràtic; i em sembla que seria oportú apuntar que el sistema electoral de llistes obertes hi ajuda. Com ajuda també a fer net amb aquests paràsits polítics de què parles. Essent optimistes, podríem pensar que potser sí que els anglesos ens porten avantatge en cultura democràtica per una simple qüestió de veterania, però francament a mi em sembla que a Catalunya (i a Espanya també) s'ha entrat en un cercle viciós que farà que les coses no vagin pas a millor, sinó a pitjor. Que cada vegada la política s'allunya més de la gent i que els ciutadans cada vegada ens resignem més a patir i mantenir dirigents barruts i incompetents, d'aquells que a l'empresa privada no durarien ni una setmana al càrrec, o simplement ja ni hi arribarien. I que els polítics (amb honrosíssimes excepcions, segur)cada vegada dissimulen menys que el seu primer objectiu no és servir al país, sinó perpetuar-se en el càrrec. Això també ho pal·liaria el sistema de llistes obertes. Tu dius que "el problema és que l'actual societat catalana té al·lèrgia a la política". L'altre dia l'Alfons Quintà ho deia amb unes altres paraules: que s'observa a la societat catalana un conformisme propi de les societats en decadència. Jo visc a Berlín i, certament, cada vegada que torno a casa m'esgarrifo de veure com la gent combrega amb rodes de molí que a Alemanya faria sortir milers de persones al carrer a manifestar-se.

El que no he entés, però, (perquè no sé com funciona) és això de l'elecció directa de rectors a les universitats...

En fi, salut!

Anònim ha dit...

L'Eduard ja sap que fa temps que estic d'acord amb ell en la immensa majoria de les coses que diu. Crec que aquest article no és una excepció, i malgrat la prudència que el caracteritza, el que diu és molt clar i important. Ens comenta que no sap quina és la solució, però, habilment ens menteix. Sí que hi ha solució: qui ha de canviar això som els ciutadans. No ho diu obertament però ho insinua clarament. Senzillament hem de dir prou. No estem en un estat democràtic? Els partits polítics viuen de nosaltres, els cioutadans! Què vol dir això de deixar-nos prendre el pèl d'aquesta manera? Així hem de ser nosaltres els que diguem prou, que s'ha acabat aquesta comèdia. Ja n'hi ha prou de criticar i no fer res. No cal fer grans escenes, ni grans escarafalls. Només cal fer un gest. Quines són les properes eleccions, les municipals? I si posem en marxa una plataforma pro-reforma política, que exigeixi llistes obertes i neteja a fons, i promogui, des de ja, una abstenció activa? No votem perquè el que ens proposeu no ens agrada. Volem més democràcia, una democràcia de veritat. És cert que provocaria un daltabaix considerable, però no una trencadissa. I muntat amb temps, i bé, eliminant i preveient qualsevol lectura i possibilitat anti-democràtica, provocaria una reacció immediata dels partits. Però s'ha de ser clar en el missatge, i fer-los entendre que aquesta és la darrera oportunitat. I no s'hi valen "oh, és que...". Potser somio, però és que ja n'estic una mica fart.

Albert

ferrancab ha dit...

En dues paraules; gran article. Un article d'una claretat admirable. Crec que la situació té molt difícil solució. L'albert diu en el seu comentari que som els ciutadans els qui ho podem cambiar, sens dubte diria jo. Ara bé, el problema és que no tenim una cultura democràtica prou forta i que això no ens porta a triar els que considerem els nostres millors representants sinó a identificar-nos amb una determinada idea política, la que menys ens desagrada diríem. Els polítics no tenen cap sensació d'estar al servei dels ciutadans, som els ciutadans els que volunariament ens posem al servei cada quatre anys per triar, a l'estil del "Gran Hermano" qui abandona la casa. Tenim mala peça al teler i jo, honestament, no tinc ni la més mínima sospita de quina és la solució a aquest problema de consciència col·lectiva.

Anònim ha dit...

salut j'ai vu votre blog sur celui d un ami ke je ne vois plus il s aplle carles farras si tu le vois dit lui ke son ami athmane du senegal veus le voir toujours merci