22 de juny, 2005

Odi a Espanya

Algunes reaccions al manifest dels Taxidermistes em ratifiquen que entre les millors aportacions de Josep Lluís Carod-Rovira a l’independentisme català hi ha la reformulació discursiva de la identitat nacional, des d’un discurs inclusiu i no agressiu. És obvi que no ha estat la primera persona que ho ha fet, però sí que és el dirigent polític que millor i amb més èxit ho ha plantejat des de l’independentisme, i aquest és el seu mèrit. No ens enganyem: en els darrers trenta anys, gran part de l’independentisme extraparlamentari ha tingut un discurs constant d’odi a Espanya o, si més no, d’al·lèrgia a tot allò espanyol. L’odi és un bon combustible per a aconseguir persones dogmàtiques que no es facin preguntes i obeeixin consignes, i en aquest sentit, imaginar Espanya i els espanyols com a agents opressors ajudava a diferenciar el “nosaltres” del “ells”.

Però l’odi, vingui d’on vingui, és sempre un nefast i perillós company de viatge. Per això és tan positiu que en la conferència de l’Auditori, Carod reprengués aquella reformulació del discurs nacional basant-se en quatre idees: (1) El passat no dóna patent de catalanitat; (2) l’homogeneïtat identitària territorial està superada; (3) la identitat catalana no exclou els qui se senten espanyols; i (4) a Catalunya és possible construir un futur per a tothom. Algú pot pensar que aquestes afirmacions no contenen cap novetat; però no és cert. No tan sols s’oposen frontalment a una acceptada doctrina juvenil de carrer apresa en eslògans els anys d’adolescència –“canya contra Espanya!”–, sinó que alhora s’oposen al creixent discurs nacional en tot el món occidental que recela de la immigració i de la pluralitat cultural.

La primera idea expressa que la catalanitat no ve ni del naixement ni de la conversió: «Ser català no pot ser una herència rebuda del passat, sinó una elecció lliure, l’expressió d’una voluntat de ser. De ser també, en molts casos. Perquè ningú cal que deixi de ser, que renunciï als seus orígens, que renegui d’allò que ja era abans, per ser també català». La força d’aquest missatge és l’explicitació que la catalanitat no ve dels cognoms ni, tampoc, de la ideologia, bandejant així la tendència a limitar les patents de catalanitat als qui hi tenen dret per sang o als qui abracen incondicionalment les tesis nacionalistes.

Segonament hi ha la idea que les identitats homogènies basades en un sol territori ja són història. Si bé abans es podia fer l’equivalència entre una identitat i un territori, diu Carod, avui «en un mateix territori poden conviure-hi moltes identitats», comptant «amb una identificació comuna». La catalanitat essencialista, incòmoda quan sonen les notes d’Estopa, es supera per un nou model més imprecís però, justament per això, molt més sòlid en temps de canvis. I d’aquesta manera pot afirmar que el projecte independentista «no és antiespanyol; no anem contra Espanya».

L’enllaç amb la tercera idea és doncs automàtic: «No som antiespanyols. El que alguns no som és espanyols. Però sabem que hi ha molts catalans que sí que en són, també –catalans i espanyols alhora–; i hi tenen tot el dret, si així ho volen. I és amb ells i amb tots els nous catalans, de totes les procedències, que volem fer d’aquest país un exemple de convivència entre persones d’identitats diverses i, fins i tot, simultànies». La identitat catalana no és per tant ni subsidiària de l’espanyola ni oposada a ella. Es tracta, simplement, de dues identitats que poden ser complementàries o exclusives, depenent de cada persona.

I és d’aquí d’on es desprèn la quarta idea, la possibilitat de construir entre tots els qui habitem Catalunya un projecte de país en clau de futur, perquè «tan se val el passat, que és diferent. El que importa és el present i el futur, que aquests sí que els compartim i els tenim en comú». I quin futur proposa construir? Doncs decidir si volem treballar per ser un «país capdavanter i avançar a Europa» o bé si «ens quedem aturats en els estàndards espanyols i, com a simple província, ens resignem a ser perifèria de la perifèria». Proposa bandejar, en definitiva, la tendència a la mediocritat del qui no és l’últim responsable d’un mateix, i treballar junts amb ambició positiva per fer una aportació original al món.

Les societats contemporànies són cada cop més complexes i els models clàssics d’identitat nacional ja no serveixen. Les conseqüències agressives o simplement excloents de la visió essencialista i immutable de la catalanitat, són tan rebutjables com l’integrisme que a Salamanca envia gent al paredón, els cartells de kale borroka contra els qui pensen diferent o l’autoodi dels catalans que parlen de democràcia però demanen tancs al carrer. I tot i així, és cert que a casa nostra, com en la majoria de societats en transformació, hi segueix havent una tendència a l’exclusió de l’altre, del qui no és dels nostres.

És en aquest context, doncs, des d’una Catalunya demogràficament canviant, que cal reconèixer l’aportació de Carod i el seu entorn a civilitzar la base ideològica de l’independentisme català. I també hem de celebrar que hagi mantingut el discurs malgrat les envestides rebudes des dels essencialismes català i espanyol, i desitjar que, progressivament, el missatge vagi impregnant la mentalitat dels qui van ser adoctrinats en el recorrent odi a tot allò que sigui diferent. Perquè l’actitud defensiva d’on neix aquest odi als espanyols pot ser també l’avantsala d’una actitud xenòfoba latent davant la por als canvis que experimenten els nostres pobles i ciutats. Però això haurà de ser objecte d’un altre article.

Publicat al diari Avui (7 de juliol)