22 de juny, 2005

Odi a Espanya

Algunes reaccions al manifest dels Taxidermistes em ratifiquen que entre les millors aportacions de Josep Lluís Carod-Rovira a l’independentisme català hi ha la reformulació discursiva de la identitat nacional, des d’un discurs inclusiu i no agressiu. És obvi que no ha estat la primera persona que ho ha fet, però sí que és el dirigent polític que millor i amb més èxit ho ha plantejat des de l’independentisme, i aquest és el seu mèrit. No ens enganyem: en els darrers trenta anys, gran part de l’independentisme extraparlamentari ha tingut un discurs constant d’odi a Espanya o, si més no, d’al·lèrgia a tot allò espanyol. L’odi és un bon combustible per a aconseguir persones dogmàtiques que no es facin preguntes i obeeixin consignes, i en aquest sentit, imaginar Espanya i els espanyols com a agents opressors ajudava a diferenciar el “nosaltres” del “ells”.

Però l’odi, vingui d’on vingui, és sempre un nefast i perillós company de viatge. Per això és tan positiu que en la conferència de l’Auditori, Carod reprengués aquella reformulació del discurs nacional basant-se en quatre idees: (1) El passat no dóna patent de catalanitat; (2) l’homogeneïtat identitària territorial està superada; (3) la identitat catalana no exclou els qui se senten espanyols; i (4) a Catalunya és possible construir un futur per a tothom. Algú pot pensar que aquestes afirmacions no contenen cap novetat; però no és cert. No tan sols s’oposen frontalment a una acceptada doctrina juvenil de carrer apresa en eslògans els anys d’adolescència –“canya contra Espanya!”–, sinó que alhora s’oposen al creixent discurs nacional en tot el món occidental que recela de la immigració i de la pluralitat cultural.

La primera idea expressa que la catalanitat no ve ni del naixement ni de la conversió: «Ser català no pot ser una herència rebuda del passat, sinó una elecció lliure, l’expressió d’una voluntat de ser. De ser també, en molts casos. Perquè ningú cal que deixi de ser, que renunciï als seus orígens, que renegui d’allò que ja era abans, per ser també català». La força d’aquest missatge és l’explicitació que la catalanitat no ve dels cognoms ni, tampoc, de la ideologia, bandejant així la tendència a limitar les patents de catalanitat als qui hi tenen dret per sang o als qui abracen incondicionalment les tesis nacionalistes.

Segonament hi ha la idea que les identitats homogènies basades en un sol territori ja són història. Si bé abans es podia fer l’equivalència entre una identitat i un territori, diu Carod, avui «en un mateix territori poden conviure-hi moltes identitats», comptant «amb una identificació comuna». La catalanitat essencialista, incòmoda quan sonen les notes d’Estopa, es supera per un nou model més imprecís però, justament per això, molt més sòlid en temps de canvis. I d’aquesta manera pot afirmar que el projecte independentista «no és antiespanyol; no anem contra Espanya».

L’enllaç amb la tercera idea és doncs automàtic: «No som antiespanyols. El que alguns no som és espanyols. Però sabem que hi ha molts catalans que sí que en són, també –catalans i espanyols alhora–; i hi tenen tot el dret, si així ho volen. I és amb ells i amb tots els nous catalans, de totes les procedències, que volem fer d’aquest país un exemple de convivència entre persones d’identitats diverses i, fins i tot, simultànies». La identitat catalana no és per tant ni subsidiària de l’espanyola ni oposada a ella. Es tracta, simplement, de dues identitats que poden ser complementàries o exclusives, depenent de cada persona.

I és d’aquí d’on es desprèn la quarta idea, la possibilitat de construir entre tots els qui habitem Catalunya un projecte de país en clau de futur, perquè «tan se val el passat, que és diferent. El que importa és el present i el futur, que aquests sí que els compartim i els tenim en comú». I quin futur proposa construir? Doncs decidir si volem treballar per ser un «país capdavanter i avançar a Europa» o bé si «ens quedem aturats en els estàndards espanyols i, com a simple província, ens resignem a ser perifèria de la perifèria». Proposa bandejar, en definitiva, la tendència a la mediocritat del qui no és l’últim responsable d’un mateix, i treballar junts amb ambició positiva per fer una aportació original al món.

Les societats contemporànies són cada cop més complexes i els models clàssics d’identitat nacional ja no serveixen. Les conseqüències agressives o simplement excloents de la visió essencialista i immutable de la catalanitat, són tan rebutjables com l’integrisme que a Salamanca envia gent al paredón, els cartells de kale borroka contra els qui pensen diferent o l’autoodi dels catalans que parlen de democràcia però demanen tancs al carrer. I tot i així, és cert que a casa nostra, com en la majoria de societats en transformació, hi segueix havent una tendència a l’exclusió de l’altre, del qui no és dels nostres.

És en aquest context, doncs, des d’una Catalunya demogràficament canviant, que cal reconèixer l’aportació de Carod i el seu entorn a civilitzar la base ideològica de l’independentisme català. I també hem de celebrar que hagi mantingut el discurs malgrat les envestides rebudes des dels essencialismes català i espanyol, i desitjar que, progressivament, el missatge vagi impregnant la mentalitat dels qui van ser adoctrinats en el recorrent odi a tot allò que sigui diferent. Perquè l’actitud defensiva d’on neix aquest odi als espanyols pot ser també l’avantsala d’una actitud xenòfoba latent davant la por als canvis que experimenten els nostres pobles i ciutats. Però això haurà de ser objecte d’un altre article.

Publicat al diari Avui (7 de juliol)

7 comentaris:

Anònim ha dit...

Benvolgut,

Després de llegir el teu article a l'Avui, permetem que et faci arribar la meva tristesa per l'aire de rendició que l'impregna.

I també pel recel que expresses cap a la gent que ha sacrificat molts anys de la seva vida a lluitar contra Espanya, amb odi si cal, perquè sense odi no hi ha hagut moviment d'alliberament nacional que hagi pogut resistir l'opressió.

És una pena que seguim anant amb el lliri a la ma. El teu article obvia i sembla oblidar que tenim enfront nostre un Estat poderosíssim que pretén la nostra extinció com a cultura i com a poble.

Aportacions novedoses de Carod?
Si us plau: llegeix-te els llibres i els reculls de discursos de Jordi Pujol i ja hi trobaràs tota aquesta línia argumental.

No m'estranya que cada dia estiguem més acorralats si els intel·lectuals com vosaltres -que haurieu d'estar ferms com una roca en defensa d'uns principis irrenunciables per a qualsevol nació civilitzada (autodeterminació, sobirania, llengua...) feu uns plantejaments d'una tebior que el poder espanyol i els catalans venuts es deuen trencar de riure i satisfacció quan els llegeixen.

No et facis fantasies, Vallory: volen acabar amb nosaltres. No hi ha camins intermedis.

Disculpa que parli com a anònim. Vivim en un país en què els que no acceptem posar-nos de genolls hem de tèmer més el càstig dels del nostre bàndol que han pactat amb l'enemic, que no pas del propi enemic. Els posem en evidència. I no ho perdonen. Va passar el 1977 i torna a passar ara.

Anònim ha dit...

Diu l'article: "(Carod) no és la primera persona que ho ha fet, però sí la que millor i amb més èxit ho ha plantejat DES DE L'INDEPENDENTISME". Amic anonymous, Pujol no és independentista.

Fera Ferotge ha dit...

1) D'acord que l'allau immigratòria, no només espanyola, fa impossible concebre la Catalunya d'ara endavant com l'haviem concebut fins ara mateix, i, també que, per aquest motiu, les identitats homogènies basades en un sol territori s'han acabat.
2) Gens d'acord amb altres coses. Per exemple:
- "... els models clàssics d'identitat nacional ja no serveixen". Les identitats nacionals no són un motiu ornamental, sinó que tenen un objectiu: la defensa mutua en un món darwinià on es lluita millor en grup que sol. I si a algu li sembla que això ja es aigua passada que miri a Asia, Sudamerica, o Africa, i es convencerà del contrari. Si no fos perque per viure cal lluitar, a sant de que existirien les nacions, i les identitats que les fan possibles. Amb els clubs de tenis n'hi hauia prou. El que sigui substitueixi les actuals estats-nacio, necessitara també un principi unificador, quelcom pel que la gent estigui disposada a lluitar, quelcom de mes que els uneixi que els carnavals de Carlinhos Brown. La societat que no tingui un principi unificador prou fort, un pel que els seus membres creguin que cal lluitar, no té futur, perque senzillament despareixerà al primer xoc.
- "Les conseqüències agressives o simplement excloents de la visió essencialista i immutable de la catalanitat, són tan rebutjables com l'integrisme ..." Els nacionalismes excloents no son necessariament agressius, i molt menys els inclusius son pacifics. Exemples a dojo: el nacionalisme espanyol es tant incloent com agressiu i afusellador. El judaisme, que podriem considerar nacionalisme, ha estat exclusiu, es dificil fer-se jueu, i no havia agredit mai ningu.
- "... El que alguns no som és espanyols. Però sabem que hi ha molts catalans que sí que en són, també -catalans i espanyols alhora-; i hi tenen tot el dret, si així ho volen." Siguem una mica seriets i deixem-nos de bon rottlo. El qui diu que és català i rés més no utilitza la paraula "catala" en el mateix sentit que el que diu que es "espanyol a fuer de catalan". Com sempre cal posar-nos en el pitjor per a que les coses tinguin sentit: en cas de conflicte, nomes un com el d'ara amb el acord financer amb l'Estat, els qui diem que som catalans i res mes estem a favor de Catalunya sense embuts. No crec que es pugui dir el mateix del que diuen que son "tan catalanes como españoles". No es un problema de com contestas a una pregunta, per demes estupida, d'una enquesta, sino què faria en cas de conflicte cadascun. Y el resultat seria que uns son catalans i defensarien Catalunya, i els altres espanyols i res mes i defensarien Espanya. Es compren que el Sr. Carod vulgui arreplegar tants vots com pugui utilitzant si cal mitges veritats, perque una vegada emesos tots els vots son iguals, pero en un article que preten fer pensar la gent, com em semble que es el de voste, caldria ser menys frivol que els venedors d'il.lusions.
- "... decidir si volem treballar per ser un "país capdavanter i avançar a Europa" o bé si "ens quedem aturats en els estàndards espanyols i, com a simple província, ens resignem a ser perifèria de la perifèria". En què quedem? Volem ser independents o volem ser un pais capdavanter? Per ser independents el primer que cal el la voluntat de ser-ho, no el petit interes de quedar-nos els calerons. Té el senyor Carod aquesta voluntat? A la vista de tots els trucs dialectics que fa servir per no caminar clarament en aquesta direccio, la xerrameca es una altra cosa, no crec que la tingui. Per un altra costat, que passa? Que si podem ser un pais capdavanter com autonomia espanyola, llavors ja estem be com espanyols? Perque aixo tambe fora perfectametn possible. Espanya no te un estigma que arruini tot el que toca. Al millor, des del punt de vista estrictament "interessat" fora millor tenir un tracte honrat per ambdues parts amb Espanya, amb CiU fent de representant del PP a Catalunya, com aquests UPN catalana que de tant en tant diuen que en Duran i Lleida prepara, i llestos. Ben usada, la potencia d'un pais de 50 millons d'habitants pot ser molt util. D'un altra costat la independencia no garanteix ser un pais capdavanter. Nomes ens cal mirar Andorra, que per cert es un parent nostre on podem veure-hi molts dels nostres defectes. Lo dicho: si realment VOLEM ser independents, som-hi, pero si es nomes una amenaça per treure algun caleró de mes, la integracio lleial i sense embuts a Espanya es millor, i per descomptat molt millor que aquesta situacio actual de "mira que voy, eh? pero dame dos durillos i me quedo", en que el Sr. Carod s'ha espaiclitzat que es francament innoble.
Sincerament veig el discurs del Sr. Carod i dels seus apologetes una mica massa trampós. D'aqui hi pot sortir una molt improbable independencia, una mes que probable autonomia millorada pero poc, i el mes segur es que en qualsevol cas res de bo. Tambe es possible que amb aquesta historia el Sr. Carod aplegui un grapat de vots, com ja va fer l'ultima vegada, i arribi mes amunt en la politica, pero francament jo m'esperava objectius mes elevats.

Anònim ha dit...

Ser català és una cosa que es porta a dins, que es demostra dia a dia sense necesitat de treure la bandera en processó.
L'odi, la provocació i la "fanfarroneria" pseudointel·lectual duen a la violència, verbal i física, i ens demostren que mai deixarem de ser animals darwinians per molta frase ben construida i documentada que fem servir.

Amic Eduard, endavant amb la manera de portar les idees a terme sense invocar a l'odi ni a la violència.

Anònim ha dit...

...mira que parlar-ne tu, Vallory, de patents de catalanitat...

Anònim ha dit...

Nice site!
[url=http://xwttvqdd.com/kplf/atsd.html]My homepage[/url] | [url=http://abmwbjot.com/otqg/whux.html]Cool site[/url]

Anònim ha dit...

Good design!
http://xwttvqdd.com/kplf/atsd.html | http://olcgkopz.com/vsxy/avpq.html