12 de juliol, 2005

Dissidència

El setembre de 2002, a Miravet, un líder polític català va advertir que començava a ser “un verdader perill per al sistema democràtic la posició d’Aznar d’anar criminalitzant tota dissidència i tota discrepància”, i criticava en especial que es cregués en possessió de la veritat quan “no hi ha ningú que tingui la veritat absoluta”. Només tres anys després, en un acte polític a Barcelona he hagut de sentir que davant el nou Estatut i sistema de finançament que estan pactant els partits, qualsevol posició que no sigui entusiasta, i en especial les que dubten del possibilisme o que fan una lectura decebuda o pessimista del resultat, són dissidència. I la dissidència, s’afegia, no es pot tolerar.

Aquest vol ser, doncs, un article en favor de la dissidència. Perquè estic disposat a acceptar que el nostre sigui un país que s’indigna i es resigna, fanfarró i acovardit; però no podria viure en un país que condemni la dissidència i la discrepància. Perquè seria un país anestesiat del qual no en podria sortir més que mediocritat. Busquem per tant un parell d’exemples que ens convidin a la dissidència.

Un exemple ens remunta a la prèdica d’un diputat de CiU allà a finals dels anys 90, en ple pacte amb el PP, quan intentava justificar la submissió als dictats de qui manés a Espanya apel·lant al “pactisme” de Vicens Vives a Notícia de Catalunya. Qualsevol que l’hagi llegit, però, sap que pactisme significa el pacte entre governants i governats en què es genera un sistema d’equilibris que evita el poder absolut a cap banda, clàssic de les edats mitjanes catalana i anglesa; res més lluny, doncs, del vassallatge basat en sotmetre’s a l’autoritat del que mana per ser tractat el millor possible.

El fals “pactisme” possibilista que CiU va dur a terme des del Govern va ser denunciat per molta gent, començant pels qui avui són a la Generalitat; però també, per molts ciutadans, organitzacions, periodistes i generadors d’opinió. Una denúncia que va dur a que, poc a poc, fins i tot els propis dirigents de CiU que rellevaven Pujol es presentessin a les eleccions donant per acabada la política del “peix al cove”. La dissidència va acabar institucionalitzada.

Un altre exemple és, sens dubte, el clam contra el dèficit fiscal. No seré jo qui repeteixi els arguments que fa tants anys que molta gent, amb paciència i insistència, han anat donant a conèixer. Però el motiu que avui donen els taxidermistes, segons el qual no hi ha dèficit perquè només hi ha una comunitat –l’espanyola–, no és tan lluny de la praxi del PSC en els darrers vint anys. El primer partit català en vots a les eleccions al Congrés espanyol ha tingut ministres entre 1982 i 1996, i mai fins el 2003 no es va moure per resoldre l’espoli econòmic que ha condicionat des de fa dècades la nostra competitivitat com a país i la nostra capacitat de fer polítiques socials.

Va ser tan greu el silenci imposat sobre l’espoli a què estem sotmesos que quan se’n va començar a parlar va resultar que ningú no es mobilitzava. Les acusacions d’insolidaris dels uns, les actituds possibilistes dels altres i la ignorància de la majoria de la població feien, i fan encara avui, que costi que la gent reaccioni davant el pitjor constrenyiment de la vida política catalana. I van ser dissidents, no ho oblidem, en especial dissidents acadèmics, els qui no van parar fins fer evident el gran escàndol.

I ara? Hem arribat a Catalunya a la fi de la història de què parlava Fukuyama, on ja no hi ha ideologies? Som ja en un punt on només és qüestió que algú ens reveli la veritat i la resta assentim agraïts? La tendència d’algunes accions polítiques sembla que així ho indiquin, entre elles l’autoanomenada Universitat Progressista d’Estiu, impulsada pels qui criticaven que CiU donava patents de catalanitat i que ara es dediquen a donar patents de progressisme i a confondre ciència amb ideologia. Però potser seria qüestió de fer algun recordatori.

Mirin, la passada campanya electoral molta gent va vibrar per diversos motius. Els uns vibraven perquè després de 23 anys de CiU, la coalició es presentava renovada, amb un discurs nacionalment més atrevit i amb voluntat de canvi d’etapa. Uns altres, vibraven perquè després de 23 anys el somni de poder dibuixar el model de país imaginat pels socialistes estava a l’abast. I finalment, n’hi havia que vibraven perquè un partit emergent, ERC, parlava d’acabar amb les renúncies de la transició, d’actuar desacomplexadament i de dir a Espanya amb veu alta i clara que o canviava el marc constitucional de veritat o no quedava cap altre camí que marxar.

Avui, però, ja molt poca gent vibra. No sé de qui és culpa, i no dic que el govern no governi, ni que l’oposició no s’esforci. Només dic que en la política catalana, com a vegades passa en la vida de parella, hi manca passió, hi manca convicció. Excepte, és clar, per als qui s’han instal·lat en el frontisme. I a més, aquesta manca de passió precedeix l’establiment d’un nou marc d’autogovern i d’un nou sistema de finançament per al pròxim quart de segle, que hauran de ser avalats en referèndum.

No sé si els continguts del nou Estatut són tan bons com ens diuen els seus valedors, o tan dolents com diuen els seus detractors. No sé si el sistema de finançament proposat resol realment el nostre dèficit o és un pedaç de més qualitat que els anteriors. Tot això no ho sé, i m’esforçaré per mirar de saber-ho. Però jo, que acabo de fer 34 anys i en fa vint que m’interesso activament per la política del meu país, sí que sé que això no és el canvi estructural que imaginàvem. No parlo ja de la independència: parlo de passar d’un Estat unitari a un Estat plurinacional. Un pas que no trobo quan em diuen que el nou Estatut s’ha d’acotar dins la Constitució aprovada fa gairebé tres dècades, quan encara hi havia partits il·legals i els franquistes i els militars dirigien el procés constituent.

Facin, doncs, els qui tenen la responsabilitat democràtica, la tasca que els correspon. I no escatimin esforços a explicar-la i a justificar-la. Però si us plau, no caiguin en l’error de negar la discrepància per amagar les pròpies debilitats. En una societat democràtica com la que volem, ens cal la dissidència. En especial, perquè si acostumem la gent a acceptar acríticament l’statu quo, descobrirem que l’statu quo més poderós és el que perpetua l’Espanya unitària.

Publicat al diari Avui (21 de juliol)