15 de setembre, 2005

Quin Estatut per a què

Quan els qui aleshores tenien edat per a fer-ho cridaven “volem l’Estatut”, en l’inici del postfranquisme, ho feien perquè ‘Estatut’ significava autogovern. Una Generalitat restablerta sense Estatut hagués estat una diputació més, un ens local. En aquell moment, doncs, “volem l’Estatut” tenia un sentit molt clar: volem l’autogovern nacional. Avui, però, cada cop que veig les pancartes anònimes amb tipografia socialista que clamen “volem el nou Estatut”, o quan sento declaracions instant els polítics a aprovar-lo, em pregunto a què es refereixen exactament. Quin és “el” nou Estatut que es demana, si encara no hi ha cap proposta tancada?

Tot i que Esquerra feia dècades que demanava augmentar significativament l’autogovern, va ser Pasqual Maragall qui, com a candidat a la presidència del país, va enarborar la bandera de la reforma de l’Estatut. Un gest aquest que va agafar a tothom amb el pas canviat. En aquell moment, ni CiU, ni ERC ni el propi PSC hi estaven treballant.

Han passat pocs anys des d’aleshores, i ara tothom té pànic a un escenari sense nou Estatut. El Govern demana a tort i a dret a agents socials que li demanin el nou Estatut. Els socialistes, conversos, impulsen campanyes de carrer, com si fossin associacions de veïns. Esquerra lloa les meravelles del nou Estatut en un tríptic i repeteix que quan tingui 90 diputats tot serà diferent. (No diu, però, si quan tingui 90 diputats també regalarà un membre del Consell Consultiu, una Secretaria de la Mesa del Parlament, les competències en Relacions Institucionals dins del Govern o la direcció de la CCRTV que amb 23 li pertocaven). I els d’Iniciativa, agraïts, s’esforcen a aparèixer com els assenyats que volen l’Estatut... que encara ni ells no saben què és.

En tot aquest procés, però, crec que cal reconèixer la paternitat i honestedat del seu impulsor: el president Maragall. En efecte, discrepo dels qui diuen que Maragall és un impredictible que fa coses sense sentit. No és cert. Maragall té una agenda molt clara amb prioritats ben marcades, i tenaçment l’està fent avançar. Ras i curt: com ell ha dit moltes vegades, pretén unir Catalunya i Espanya des del sentiment. Ell creu que la suma de tradicions que es va donar entre el seu pare i la seva mare també és possible en la política, si es fa des de la franquesa i la cordialitat. I l’arribada de Zapatero li va donar l’empenta necessària per intentar dur-ho a terme.

No puc, doncs, retreure res al nostre president. La seva agenda és clara, respectable i transparent, i quan ell demana pancartes de “volem el nou Estatut” sap ben bé què està demanant: un Estatut que augmenti acceptablement l’autogovern i faci suportable el finançament, però que alhora segelli una entesa amb Espanya projectada cap al futur. Això malgrat que, possiblement, la seva pràctica com a president li ha donat prou arguments com per adonar-se’n que és Xavier Rubert de Ventós qui té raó, i no ell, perquè el projecte de l’Espanya plural és inviable degut, justament, als espanyols, que no el volen. Però el tren s’ha posat en marxa i ell ja no pot canviar de destinació.

Ara bé, els qui compartim les tesis independentistes raonables d’en Xavier Rubert, ¿quina raó tenim per fer-nos nostre aquest Estatut? Una que ens repeteixen insistentment és que l’oportunitat política és única i que seria una llàstima no aprofitar-la. Però ningú no ens parla de la hipoteca que comporta, quan els pròxims 25 anys ens haguem de sentir que ja ens vam autodeterminar amb el nou Estatut. Ningú no ens diu el motiu pel qual hem d’acceptar com a intocable la Constitució espanyola de 1978. Ni ningú no ens aclareix com és que el projecte de l’Espanya plural només té futur quan governa el PSOE, i encara sent optimistes.

Sóc del parer que amb això del nou Estatut s’ha generat una paranoia col·lectiva, fruit de tantes angoixes, titulars, estira i arronses i culebrot televisat, que fa que ja tothom tingui ganes que s’acabi i que passem pàgina. Però en canvi, segueixen oberts interrogants importants, i en voldria plantejar tres.

1. Si aquesta legislatura havia de ser constituent per a Catalunya, i els independentistes advocaven per un pacte que transformés Espanya en un Estat federal plurinacional, ¿per què accepten ara un nou Estatut constret per una Constitució feta des del pacte amb els franquistes?

2. Si els socialistes s’han passat 25 anys dient que el seu model era el de la Catalunya nacional dins l’Espanya federal, ¿per què ara que governa a Moncloa el president més sensible a les seves reivindicacions accepten que es limiti la reforma de la Constitució a quatre temes menors que, a més de no ser federalistes, perpetuen la perversa confusió entre nacions i regions?

3. Si tothom en aquest país sap que la Diputació de Barcelona actua en allò que no és de la seva competència gràcies als seus pressupostos desorbitats, i que el mateix fa el Govern espanyol en tot allò que no li competeix –en especial Cultura–, ¿per què els partits i les institucions del nostre país no han prioritzat com a tema únic de negociació un sistema de finançament definitiu, deixant l’Estatut per a més endavant, i posant tota la carn a la graella (investidura i aprovació de pressupostos inclosos)?

El president Maragall té un somni, i jo l’admiro per la seva capacitat de creure-hi. Somnia en una Espanya que ens comprèn i que ens estima, i en una Catalunya que un dia hi viurà còmodament i amb afecte. Tristament, jo cada dia tinc mil raons per adonar-me que aquest somni és del tot inviable, moltes d’elles provinents justament de l’equip de Zapatero. El que em costa d’entendre aleshores és perquè, més enllà dels qui tenen la lloable fe del president Maragall, la resta hauríem de voler un nou Estatut que prorrogui el model del postfranquisme.

Publicat al diari Avui (21 de setembre)