15 de setembre, 2005

Quin Estatut per a què

Quan els qui aleshores tenien edat per a fer-ho cridaven “volem l’Estatut”, en l’inici del postfranquisme, ho feien perquè ‘Estatut’ significava autogovern. Una Generalitat restablerta sense Estatut hagués estat una diputació més, un ens local. En aquell moment, doncs, “volem l’Estatut” tenia un sentit molt clar: volem l’autogovern nacional. Avui, però, cada cop que veig les pancartes anònimes amb tipografia socialista que clamen “volem el nou Estatut”, o quan sento declaracions instant els polítics a aprovar-lo, em pregunto a què es refereixen exactament. Quin és “el” nou Estatut que es demana, si encara no hi ha cap proposta tancada?

Tot i que Esquerra feia dècades que demanava augmentar significativament l’autogovern, va ser Pasqual Maragall qui, com a candidat a la presidència del país, va enarborar la bandera de la reforma de l’Estatut. Un gest aquest que va agafar a tothom amb el pas canviat. En aquell moment, ni CiU, ni ERC ni el propi PSC hi estaven treballant.

Han passat pocs anys des d’aleshores, i ara tothom té pànic a un escenari sense nou Estatut. El Govern demana a tort i a dret a agents socials que li demanin el nou Estatut. Els socialistes, conversos, impulsen campanyes de carrer, com si fossin associacions de veïns. Esquerra lloa les meravelles del nou Estatut en un tríptic i repeteix que quan tingui 90 diputats tot serà diferent. (No diu, però, si quan tingui 90 diputats també regalarà un membre del Consell Consultiu, una Secretaria de la Mesa del Parlament, les competències en Relacions Institucionals dins del Govern o la direcció de la CCRTV que amb 23 li pertocaven). I els d’Iniciativa, agraïts, s’esforcen a aparèixer com els assenyats que volen l’Estatut... que encara ni ells no saben què és.

En tot aquest procés, però, crec que cal reconèixer la paternitat i honestedat del seu impulsor: el president Maragall. En efecte, discrepo dels qui diuen que Maragall és un impredictible que fa coses sense sentit. No és cert. Maragall té una agenda molt clara amb prioritats ben marcades, i tenaçment l’està fent avançar. Ras i curt: com ell ha dit moltes vegades, pretén unir Catalunya i Espanya des del sentiment. Ell creu que la suma de tradicions que es va donar entre el seu pare i la seva mare també és possible en la política, si es fa des de la franquesa i la cordialitat. I l’arribada de Zapatero li va donar l’empenta necessària per intentar dur-ho a terme.

No puc, doncs, retreure res al nostre president. La seva agenda és clara, respectable i transparent, i quan ell demana pancartes de “volem el nou Estatut” sap ben bé què està demanant: un Estatut que augmenti acceptablement l’autogovern i faci suportable el finançament, però que alhora segelli una entesa amb Espanya projectada cap al futur. Això malgrat que, possiblement, la seva pràctica com a president li ha donat prou arguments com per adonar-se’n que és Xavier Rubert de Ventós qui té raó, i no ell, perquè el projecte de l’Espanya plural és inviable degut, justament, als espanyols, que no el volen. Però el tren s’ha posat en marxa i ell ja no pot canviar de destinació.

Ara bé, els qui compartim les tesis independentistes raonables d’en Xavier Rubert, ¿quina raó tenim per fer-nos nostre aquest Estatut? Una que ens repeteixen insistentment és que l’oportunitat política és única i que seria una llàstima no aprofitar-la. Però ningú no ens parla de la hipoteca que comporta, quan els pròxims 25 anys ens haguem de sentir que ja ens vam autodeterminar amb el nou Estatut. Ningú no ens diu el motiu pel qual hem d’acceptar com a intocable la Constitució espanyola de 1978. Ni ningú no ens aclareix com és que el projecte de l’Espanya plural només té futur quan governa el PSOE, i encara sent optimistes.

Sóc del parer que amb això del nou Estatut s’ha generat una paranoia col·lectiva, fruit de tantes angoixes, titulars, estira i arronses i culebrot televisat, que fa que ja tothom tingui ganes que s’acabi i que passem pàgina. Però en canvi, segueixen oberts interrogants importants, i en voldria plantejar tres.

1. Si aquesta legislatura havia de ser constituent per a Catalunya, i els independentistes advocaven per un pacte que transformés Espanya en un Estat federal plurinacional, ¿per què accepten ara un nou Estatut constret per una Constitució feta des del pacte amb els franquistes?

2. Si els socialistes s’han passat 25 anys dient que el seu model era el de la Catalunya nacional dins l’Espanya federal, ¿per què ara que governa a Moncloa el president més sensible a les seves reivindicacions accepten que es limiti la reforma de la Constitució a quatre temes menors que, a més de no ser federalistes, perpetuen la perversa confusió entre nacions i regions?

3. Si tothom en aquest país sap que la Diputació de Barcelona actua en allò que no és de la seva competència gràcies als seus pressupostos desorbitats, i que el mateix fa el Govern espanyol en tot allò que no li competeix –en especial Cultura–, ¿per què els partits i les institucions del nostre país no han prioritzat com a tema únic de negociació un sistema de finançament definitiu, deixant l’Estatut per a més endavant, i posant tota la carn a la graella (investidura i aprovació de pressupostos inclosos)?

El president Maragall té un somni, i jo l’admiro per la seva capacitat de creure-hi. Somnia en una Espanya que ens comprèn i que ens estima, i en una Catalunya que un dia hi viurà còmodament i amb afecte. Tristament, jo cada dia tinc mil raons per adonar-me que aquest somni és del tot inviable, moltes d’elles provinents justament de l’equip de Zapatero. El que em costa d’entendre aleshores és perquè, més enllà dels qui tenen la lloable fe del president Maragall, la resta hauríem de voler un nou Estatut que prorrogui el model del postfranquisme.

Publicat al diari Avui (21 de setembre)

4 comentaris:

Josep Puigvert ha dit...

Maragall pensa que es pot extrapolar la estima entre els seus pares (no era l'avi, també, que es va casar amb una andalusa?) és perquè aquesta compenetració es fa ENTRE DOS IGUALS. Per això des de Madrid sempre es parla de "diàleg" entre Madrid i Euskal Herria o Catalunya, perquè saben que NO SERÀ MAI UN DIÀLEG PUR, ja que no es fa entre dos iguals. Espanya mai voldrà compendre ni integrar la realitat catalana ni la euskalduna perquè NO LI FA FALTA, perquè no la necessita per res. Sempre estem en el mateix punt: si no ens defensem nosaltres, si no ens estimem nosaltres, ningú no ho farà. La resta del Món ja té prou feina.

Andybel ha dit...

.-Hola Eduard Vallory.

.-Enhorabona per les teves reflexions sociológiques i polítiques, m´agraden molt.

.-Sóc un militar català al servei de l´exércit espanyol i després de gairebé vint anys de servei a unes de les instituciones més significatives de l´estat espanyol, estic prou decebut; els catalans mai serem compresos a l´altre costat de l´Ebre ni tampoc dels Pirineus.

.-Ells, els altres espanyols, ens fan diferents, si ells amb els seus prejudicis i la seva incomprensió mesquina.

.-T´ho diu un militar català de neixement al servei de l´exércit espanyol i fill de dos persones de fora de Catalunya.

.-Adéu i gràcies pels teus pensaments i reflexions.

Nacho Molina ha dit...

Hola Eduard,

Curiosamente, alguien me ha enviado tu articulo de hoy en Avui, y me resulta gracioso hacerte comentarios en tu blog.

Lo que dices es como siempre muy interesante y muy demoledor en muchos aspectos aunque, permíteme señalarlo, incluye alguna de las trampas habituales. La trampa es básicamente pensar que tus convecinos tienen una idea muy similar a la tuya o a la de Rubert de Ventós sobre lo que es Cataluña, pero sabes (y lo acaba de demostrar por ejemplo el Consell Consultiu) que esa presunta homogeneidad es más que dudosa... hay que acomodar a todos, y no solo a los mas audaces (y por supuesto no hay que acomodar sino perseguir a los ultra-audaces que trasgreden el Código Penal).

Por otro lado, también hay que acomodar al “rest of Spain” que, como demuestra el caso canadiense, no se trata sin mas un país de extravagantes castizos propensos a fastidiar la diferencia catalana sino un país normal de ciudadanos con dificultades (muy humanas) para procesar la diferencia (y aunque más de una vez despuntan los intolerantes con la diferencia, también es verdad que a veces despuntan por Cataluña 'diferentes' que hacen muy difícil ese procesamiento).

Además, si el nuevo Estatuto -cualquier nuevo Estatuto imaginable que pueda ser viable en el federalismo comparado- no se va nunca a considerar por significativas fuerzas políticas nacionalistas catalanas (básicamente las mismas que deseaban alterar el Estatut actual hace 5 años) como un marco estable de relación con España, entonces ¿que incentivo hay en el resto de España para arriesgarse de verdad a defender esa novedad? Dices que Rubert predica que los españoles no creen en la “España plural” pero de nuevo aquí se hace trampa... hay tantos nacionalistas españoles que no creen en el adjetivo “plural” como nacionalistas catalanes que no creen en el sustantivo que le precede. Por ambos lados, como no puede ser de otro modo para quien no cree en pueblos elegidos, hay culpas.

Tus tres interrogantes finales parten de una visión también simplista de la realidad compleja que hoy es España (aparte de que decir que la Constitución de 1978 es franquista queda muy llamativo pero me gustaría saber qué articulo especifico de los 176 lo es y también por qué los franquistas votaron en contra y los catalanes abrumadoramente a favor).

Las reformas constitucionales propuestas por Zapatero son solo 4 porque así se establecía en el programa electoral del PSOE y en el del PP ni siquiera contemplaba ninguna... entre ambos partidos sacaron el 80% de los votos (el 55% en Cataluña). Cambiar eso por un chantaje de investidura o presupuestario por parte de un puñado de diputados seria disparatadamente antidemocrático (a veces parece que solo vale el mandato mayoritario si viene de Euskadi o Catalunya). Lo mismo vale para la financiación... imagina que por 5 minutos fueses presidente de Extremadura o Galicia... ¿no defenderías exactamente lo mismo que hacen sus presidentes sobre financiación?... la única respuesta posible es que sí. Evidentemente. Y si ellos tienen la mas mínima sospecha de que el reconocimiento como nación de una comunidad autónoma comporta alterar la financiación, y salir ellos perdiendo, es absolutamente lógico que se opongan a ello. Tu también lo harías de haber nacido al otro lado del Ebro. El argumento, pues, no "viaja"... y no puede convencer. El PSOE de Andalucía o de Castilla La Mancha derrocaría en 5 minutos a Zapatero antes de que una necesidad parlamentaria impusiese un sistema de concierto (y haría bien).

España es un estado plurinacional, de acuerdo. Pero España es también una nación y no termina donde empieza Cataluña... mal que a algunos les pese, están en gran medida solapadas ambas naciones. Entendamos esa realidad que es sociológica (aun cuando muchos catalanes piensen que nada tienen que ver con España y haya también muchos españoles -yo no entre ellos- que no vean mas nación que España). Para quien siente a Cataluña como parte de su nación (España) le afectan las cosas de su nación tanto como al catalán que siente que su nación es estrictamente Cataluña. En los sentimientos nacionales de cada uno solo puede mandar cada uno, es verdad, pero el argumento vale para los dos lados. Lástima.

Por lo que respecta a la financiación, solo cuando alguien explique convincentemente por qué el sistema tributario ha de tener referencia territorial en base a CCAA, pero no en base a ciudades o barrios (cuotas maximas a pagar en San Cugat y menos dinero del actual para Cornellá), podría tomarse en serio lo del concierto territorial. Mientras tanto, sigo defendiendo un modelo basado en la riqueza o pobreza de las personas para tributar y un gasto basado en las necesidades (tributar por renta y gastar por población que decían los expertos catalanes de Hacienda Publica más brillantes hasta hace cuatro días y que es además una teorización que puede predicarse en cualquier parte del mundo). Soy tan anticuado que aun creo en la redistribución y en la búsqueda de modelos universales.

Bueno. Es verdad que todo esto es complicado. Pero ya ves que da mucho juego. Un enorme abrazo,

Nacho Molina

quique ha dit...

Mini-campanya:

Volem un blog de l’estatut, no rodes de premsa programades!

http://www.hostalmusical.com/comradio/index.php/252