28 d’octubre, 2005

Somnis amb menta

M'entristeix quan un nebot meu de Girona fa comentaris despectius dels “moros”. Els tòpics islamofòbics sobre els qui parlen àrab o amazig, bullint darrera el políticament correcte, afloren sense complexos en un llenguatge intergeneracional ple de por, en què coincideixen els més grans, espantats per les transformacions de la identitat, i els joves atemorits per un futur incert, prenent la immigració com a cap de turc.

Els moviments migratoris en el marc de la globalització no s’aturaran, però no hi ha hagut cap època de canvi en la història sense resistència i conflicte. I mentre la por i el rebuig a l’altre encén focs, l’aportació discreta però constant dels teixidors de ponts és la peça clau per superar les pors i generar les bases per construir projectes de futur comuns.

Hi pensava aquest estiu, a Jordània, en un magnífic concert dels Cheb Balowski a un parc públic d’Amman. Allà on ara ha colpejat Al-Qaida, la música i la vitalitat del grup de Barcelona, les lletres en català, àrab, espanyol, francès i anglès, la poesia visual de la dansa i, per sobre de tot, l’empatia que generava, va posar-se a la butxaca un públic que aparentment ens és molt llunyà.

I no ho era. Per una estona, els joves i grans que omplien les grades, famílies que passejaven i s’hi van quedar, noies discretes, nois atrevits, i fins i tot una parella homosexual amb ganes de no amagar-se, oblidaven tota la resta i es donaven a la dansa i a la festa, sorpresos que un grup barceloní fes una música que els era tan pròxima. Orgullosos que l’àrab sonés tan bé en aquelles cançons fetes des de tan lluny.

La música fusió que identifica els Cheb Balowski és, simplement, la música que els agrada. I d’aquí neix la seva poesia i la seva festa, la seva sensualitat i la seva alegria, la seva crítica i el seu compromís. Ja el seu primer disc tenia dues cançons per donar la benvinguda en àrab als nouvinguts. Quan fa quatre anys els vaig descobrir, a la festa major de Santa Eulàlia (l’Hospitalet), era enmig d’un públic del barri amb marroquins, algerians i alguns sahrauís, tots emocionats perquè aquella festa major era, per primer cop, també seva.

Diu el diputat català Mohammed Chaïb que Catalunya tindrà en breu 400.000 ciutadans musulmans, i que ja no podem donar-hi l’esquena amb pors i tòpics. No podem continuar la tradició oral que identifica magrebins i àrabs amb problemes i perill. No podem parlar de la nostra il·lustració i, acte seguit, carregar-nos els nostres valors mantenint uns creients de segona, els musulmans, condemnats a resar en garatges, mentre els creients de primera, cristians, tenen totes les facilitats.

Els teòlegs aficionats que intenten convèncer-nos que islam i democràcia són incompatibles atien la flama de la incomprensió i posen la convivència en perill. La nostra societat ha tingut una important influència del món àrab, començant per la invenció del zero. I avui, ¿quin coneixement tenim del món àrab? Qui està promovent que sociòlegs, politòlegs, periodistes i empresaris aprenguin llengua i cultura àrabs i teixeixin vincles d’entesa des de la comprensió?

No ens ho estem prenent seriosament. Oscil·lem del paternalisme cosmopolita al recel eurocentrista, i no apostem prou per institucions estratègiques com l’Institut Europeu de la Mediterrània. Així com en salut hem après que és millor prevenir que curar, només ens recordem de l’islam quan hi ha conflictes socials als barris o atacs terroristes a les ciutats.

És cert que el discurs políticament correcte sobre la immigració, en especial sobre la immigració musulmana, no és suficient. Però la descaradura de treure tots els tòpics i buidar el pap de la por fent-nos els milhomes no és l'alternativa. És urgent reformular els fonaments de la nostra societat i repensar què entenem per “ciutadania”, sense caure en l’hipocresia francesa. I alhora és essencial, en un Estat de dret, establir garanties que impedeixin que les mesures fruit de l’obsessió per la seguretat no generin abusos i més inseguretat.

Diu la constitució de la UNESCO que, «donat que les guerres neixen en la ment de les persones, és en la ment de les persones on s’han de bastir els baluards de la pau». Cheb Balowski, un grup de músics i una ballarina que van començar quan encara no arribaven als vint anys, ha omplert places, carrers i tres discs del seu missatge de convivència durant cinc anys. Ha estat una pluja fina que ha arribat a la ment de molta gent a través del sentiment.

El setembre passat els Cheb van dir amb emoció un adéu provisional als escenaris, que potser serà definitiu. Cada un d’ells obrirà nous camins i seguirà l’aventura de créixer. I darrera quedaran els seus discs i el record dels seus concerts. Però molt més important que això, quedarà també la seva contribució, des de l’art, a bastir una societat més inclusiva i un món més agradable, a través dels seus somnis amb menta.

Publicat al diari Avui (23 de novembre)

02 d’octubre, 2005

Enderrocar muralles

Deixant de banda les crisis de cada moment, en un país de curta memòria com el nostre cal celebrar l’exposició “Abajo las murallas!!!”, que s'ha pogut veure fins el 16 d’octubre al barceloní Museu d’Història de la Ciutat. Combinant la recerca i la didàctica, l’exposició ens transportava cent cinquanta anys enrere, quan l’Estat reprimia militarment una Barcelona creixent que intentava enderrocar les asfixiants muralles medievals. El nom de la mostra surt d’un pamflet escrit el 1840 per Pere Felip Monlau, on deia que si Barcelona volia aspirar a ser com París o Londres havia d’enderrocar les muralles i pensar amb ambició el seu futur.

Veure que fa tan sols quinze dècades l’exèrcit espanyol bombardejava Barcelona des de la Ciutadella per sufocar els qui volien tirar a terra unes muralles obsoletes, recorda que Catalunya ha viscut tota la modernitat sota l’opressió deliberada de les diferents forces espanyoles que han governat l’Estat. Potser és per això que els pocs moments democràtics en què la política catalana ha tingut alguna força ha optat pel possibilisme conformista. Ho va fer un Macià que havia guanyat les eleccions del 31, els catalanistes de la Transició després de la gran manifestació del 77, i ha estat també la línia dels qui han dit que fora de la Constitució no hi ha nou Estatut possible.

Ara bé, els dos estatuts anteriors es van fer com a conseqüència d’un nou marc. El regional del 32, un cop creada la República espanyola; i l’autonòmic del 79, després d’aprovar la Constitució espanyola pactada amb els franquistes. En canvi, el nou Estatut es basa en les mateixes regles del joc de fa un quart de segle, sense haver modificat la Constitució i negant el dret al concert econòmic amb un fal·laç argument historicista. I així i tot encara genera rebuig espanyol!

Per molt positiu que sigui el consens estatutari generat a Catalunya, per tant, no s’ha de magnificar el futur nou Estatut posant-lo al nivell dels dos anteriors. El del 32 va ser, simplement, el primer i tímid reconeixement modern del dret a l’autogovern català. Quin autogovern tindríem ara si la força de les armes no ens l’hagués furtat durant quaranta anys? Justament per això, l’Estatut del 79 va ser simplement l’enllaç actualitzat amb aquell dret arrabassat, tot i que posteriorment diluït amb l’eclosió homogeneïtzadora de comunitats autònomes, equiparant fins avui regions i nacions. La proposta de nou Estatut que s’ha aprovat és, doncs, una posada al dia del del 79, o potser el que hauríem d’haver tingut aleshores.

I és que cal dir-ho ben clar: la Transició espanyola no va ser modèlica. Com s’ha vist a Sud-àfrica o a Xile, la veritable reconciliació no es pot fer sense penediment dels agressors ni sense compensació als damnificats. Un penediment sincer i una compensació raonable són les bases per iniciar una etapa democràtica. No tan sols és obvi que això, a l’Estat espanyol, no es va donar, sinó que pel contrari es van mantenir els funcionaris, jutges i militars actius en el franquisme, el que ha estat clau a l’hora de laminar competències catalanes o amenaçar des de les casernes –amb el rei al capdavant–, més o menys subtilment, qualsevol vel·leïtat contra l’Espanya imposada.

Amb aquesta proposta unitària de nou Estatut la classe política catalana està fent un bon servei al país, i ens n’hem de congratular. L’ampli consens assolit compensa l’ambició limitada, i ara la nostra societat ha d’estar unida sense fissures per aconseguir-ne una aprovació íntegra al Congrés espanyol. Però no ho oblidem: en aquest procés es segueix acceptant, legalment i mentalment, que la sobirania resideix en el poder polític espanyol i no pas en el català. I és la capacitat de decidir, enlloc de demanar, el que competeix a una nació.

Des de la publicació del pamflet Abajo las murallas!!!, el 1840, van haver-hi dos intents d’enderrocar les muralles començant per la Ciutadella. Els dos van ser militarment reprimits. No va ser fins el 1854 quan, amb més habilitat, van començar a enderrocar les muralles sense tocar la fortificació. Se’n van sortir, i la Ciutadella no va durar gaire més. Vull pensar que aquesta ha estat l’estratègia dels nostres polítics amb el nou Estatut, fent equilibri entre la necessària unitat política i l’ambició futura d’enderrocar les muralles ideològiques i legals fundades en un passat d’opressió i menyspreu democràtic.

És per això que, certament. si s’aconsegueix l’aprovació d’aquest Estatut una generació política molt àmplia haurà culminat amb dignitat la seva tasca. El nou Estatut permetria provar parcialment la viabilitat de l’Espanya plural somniada per catalans iberistes i per espanyols progressistes. Però hauríem de vetllar perquè no esdevingui un anestesiant per a la nova generació política que haurà de dibuixar el demà, sinó més aviat un avanç en la línia de sortida cap al tan necessari futur de normalitat nacional al que no podem renunciar.

(Article inèdit)

01 d’octubre, 2005

Des de la desorientació

L’evolució política dels dos darrers anys ha anat generant una desorientació considerable a molta gent. Alguns no van entendre el pacte d’ERC amb el PSC. D’altres, van haver de resistir, primer des de la convicció, després des del dubte, les envestides de CiU contra ERC. Fins i tot, el món catalanista del PSC ha tingut preocupació davant la força creixent del PSOE. I els qui volíem canvis a tots nivells, els qui anhelàvem –i anhelem– un salt en l’autogovern que ens dugui a la Unió Europa, no hem entès els pals de cec de moltes decisions que semblava que responien a l’estratègia de la improvisació.

L’aprovació de la proposta de nou Estatut, però, representa un punt d’inflexió. De ben cert que té mancances, en especial mantenir-se dins el model constitucional pactat amb els franquistes. Però té la gran virtut d’haver generat, per primer cop des del 79, un consens nacional de la classe política catalana per a augmentar l’autogovern. En això, s’ha de reconèixer que l’estratègia inicial d’ERC ha donat fruits. És impagable que Manuela de Madre i el PSC defensin el fet nacional català a Madrid. Però també ho és que CiU es recuperi de la frustració i actuï amb ambició nacional i que Esquerra es posi les piles i superi l’amateurisme.

Crec doncs que hem d’arxivar decisions discutibles en l’acció de govern, posicions polítiques incomprensibles i lleialtats constitucionals, i posar el comptador a zero. Hem de donar una segona oportunitat de credibilitat a una classe política que porta dos anys potser més desorientada que nosaltres. I en especial, crec que hem de fer tot el possible per forçar que el nou Estatut s’aprovi sense cap retallada. En definitiva, la gran aportació de la generació que ens dóna aquest nou Estatut haurà estat situar-nos millor per poder accedir a la majoria d’edat nacional a Europa, una majoria d’edat que no és la federada Baden-Württemberg, sinó la interdependent Dinamarca.

Publicat a tribunacatalana.org