01 d’octubre, 2005

Des de la desorientació

L’evolució política dels dos darrers anys ha anat generant una desorientació considerable a molta gent. Alguns no van entendre el pacte d’ERC amb el PSC. D’altres, van haver de resistir, primer des de la convicció, després des del dubte, les envestides de CiU contra ERC. Fins i tot, el món catalanista del PSC ha tingut preocupació davant la força creixent del PSOE. I els qui volíem canvis a tots nivells, els qui anhelàvem –i anhelem– un salt en l’autogovern que ens dugui a la Unió Europa, no hem entès els pals de cec de moltes decisions que semblava que responien a l’estratègia de la improvisació.

L’aprovació de la proposta de nou Estatut, però, representa un punt d’inflexió. De ben cert que té mancances, en especial mantenir-se dins el model constitucional pactat amb els franquistes. Però té la gran virtut d’haver generat, per primer cop des del 79, un consens nacional de la classe política catalana per a augmentar l’autogovern. En això, s’ha de reconèixer que l’estratègia inicial d’ERC ha donat fruits. És impagable que Manuela de Madre i el PSC defensin el fet nacional català a Madrid. Però també ho és que CiU es recuperi de la frustració i actuï amb ambició nacional i que Esquerra es posi les piles i superi l’amateurisme.

Crec doncs que hem d’arxivar decisions discutibles en l’acció de govern, posicions polítiques incomprensibles i lleialtats constitucionals, i posar el comptador a zero. Hem de donar una segona oportunitat de credibilitat a una classe política que porta dos anys potser més desorientada que nosaltres. I en especial, crec que hem de fer tot el possible per forçar que el nou Estatut s’aprovi sense cap retallada. En definitiva, la gran aportació de la generació que ens dóna aquest nou Estatut haurà estat situar-nos millor per poder accedir a la majoria d’edat nacional a Europa, una majoria d’edat que no és la federada Baden-Württemberg, sinó la interdependent Dinamarca.

Publicat a tribunacatalana.org