02 d’octubre, 2005

Enderrocar muralles

Deixant de banda les crisis de cada moment, en un país de curta memòria com el nostre cal celebrar l’exposició “Abajo las murallas!!!”, que s'ha pogut veure fins el 16 d’octubre al barceloní Museu d’Història de la Ciutat. Combinant la recerca i la didàctica, l’exposició ens transportava cent cinquanta anys enrere, quan l’Estat reprimia militarment una Barcelona creixent que intentava enderrocar les asfixiants muralles medievals. El nom de la mostra surt d’un pamflet escrit el 1840 per Pere Felip Monlau, on deia que si Barcelona volia aspirar a ser com París o Londres havia d’enderrocar les muralles i pensar amb ambició el seu futur.

Veure que fa tan sols quinze dècades l’exèrcit espanyol bombardejava Barcelona des de la Ciutadella per sufocar els qui volien tirar a terra unes muralles obsoletes, recorda que Catalunya ha viscut tota la modernitat sota l’opressió deliberada de les diferents forces espanyoles que han governat l’Estat. Potser és per això que els pocs moments democràtics en què la política catalana ha tingut alguna força ha optat pel possibilisme conformista. Ho va fer un Macià que havia guanyat les eleccions del 31, els catalanistes de la Transició després de la gran manifestació del 77, i ha estat també la línia dels qui han dit que fora de la Constitució no hi ha nou Estatut possible.

Ara bé, els dos estatuts anteriors es van fer com a conseqüència d’un nou marc. El regional del 32, un cop creada la República espanyola; i l’autonòmic del 79, després d’aprovar la Constitució espanyola pactada amb els franquistes. En canvi, el nou Estatut es basa en les mateixes regles del joc de fa un quart de segle, sense haver modificat la Constitució i negant el dret al concert econòmic amb un fal·laç argument historicista. I així i tot encara genera rebuig espanyol!

Per molt positiu que sigui el consens estatutari generat a Catalunya, per tant, no s’ha de magnificar el futur nou Estatut posant-lo al nivell dels dos anteriors. El del 32 va ser, simplement, el primer i tímid reconeixement modern del dret a l’autogovern català. Quin autogovern tindríem ara si la força de les armes no ens l’hagués furtat durant quaranta anys? Justament per això, l’Estatut del 79 va ser simplement l’enllaç actualitzat amb aquell dret arrabassat, tot i que posteriorment diluït amb l’eclosió homogeneïtzadora de comunitats autònomes, equiparant fins avui regions i nacions. La proposta de nou Estatut que s’ha aprovat és, doncs, una posada al dia del del 79, o potser el que hauríem d’haver tingut aleshores.

I és que cal dir-ho ben clar: la Transició espanyola no va ser modèlica. Com s’ha vist a Sud-àfrica o a Xile, la veritable reconciliació no es pot fer sense penediment dels agressors ni sense compensació als damnificats. Un penediment sincer i una compensació raonable són les bases per iniciar una etapa democràtica. No tan sols és obvi que això, a l’Estat espanyol, no es va donar, sinó que pel contrari es van mantenir els funcionaris, jutges i militars actius en el franquisme, el que ha estat clau a l’hora de laminar competències catalanes o amenaçar des de les casernes –amb el rei al capdavant–, més o menys subtilment, qualsevol vel·leïtat contra l’Espanya imposada.

Amb aquesta proposta unitària de nou Estatut la classe política catalana està fent un bon servei al país, i ens n’hem de congratular. L’ampli consens assolit compensa l’ambició limitada, i ara la nostra societat ha d’estar unida sense fissures per aconseguir-ne una aprovació íntegra al Congrés espanyol. Però no ho oblidem: en aquest procés es segueix acceptant, legalment i mentalment, que la sobirania resideix en el poder polític espanyol i no pas en el català. I és la capacitat de decidir, enlloc de demanar, el que competeix a una nació.

Des de la publicació del pamflet Abajo las murallas!!!, el 1840, van haver-hi dos intents d’enderrocar les muralles començant per la Ciutadella. Els dos van ser militarment reprimits. No va ser fins el 1854 quan, amb més habilitat, van començar a enderrocar les muralles sense tocar la fortificació. Se’n van sortir, i la Ciutadella no va durar gaire més. Vull pensar que aquesta ha estat l’estratègia dels nostres polítics amb el nou Estatut, fent equilibri entre la necessària unitat política i l’ambició futura d’enderrocar les muralles ideològiques i legals fundades en un passat d’opressió i menyspreu democràtic.

És per això que, certament. si s’aconsegueix l’aprovació d’aquest Estatut una generació política molt àmplia haurà culminat amb dignitat la seva tasca. El nou Estatut permetria provar parcialment la viabilitat de l’Espanya plural somniada per catalans iberistes i per espanyols progressistes. Però hauríem de vetllar perquè no esdevingui un anestesiant per a la nova generació política que haurà de dibuixar el demà, sinó més aviat un avanç en la línia de sortida cap al tan necessari futur de normalitat nacional al que no podem renunciar.

(Article inèdit)

1 comentari:

Anònim ha dit...

Que diguin el que vulguin, però que surti als titulars de tots els diaris que el mandat del General Franco és il·legítim, i per tant culpable de tot. I si per això també s'han de condemnar totes les atrocitats revolucionàries de la República, doncs som-hi, tot tenint en compte que en bona mesura els feixistes no només ens les han recordades d'una manera exagerada, i encara ho fan (encara que sigui amb procediments tan surreals com que el Papa, digui tres paraules i mitja en català!).
El problema està en que la dreta cavernícola no ha tingut ni té cap escrúpol en fer el que li sembla encara que això impliqui enviar-ho tot a dida. Vull dir que si el senyor Aznar diu que Franco està a l'altura de Hitler o Stalin, i que se l'ha de jutjar com a criminal, aleshores potser començaré a creure que ha arribat la normalitat a l'Estat Espanyol. Però ho dubto. Només com un contrapunt indicador de la meva poca fé i més aviat nul·la esperança, mira com n'ha estat de difícil treure l'Echevarria del Barça, i comes van posar amb el tema del correllengua. Aquesta gent encara manen.