28 d’octubre, 2005

Somnis amb menta

M'entristeix quan un nebot meu de Girona fa comentaris despectius dels “moros”. Els tòpics islamofòbics sobre els qui parlen àrab o amazig, bullint darrera el políticament correcte, afloren sense complexos en un llenguatge intergeneracional ple de por, en què coincideixen els més grans, espantats per les transformacions de la identitat, i els joves atemorits per un futur incert, prenent la immigració com a cap de turc.

Els moviments migratoris en el marc de la globalització no s’aturaran, però no hi ha hagut cap època de canvi en la història sense resistència i conflicte. I mentre la por i el rebuig a l’altre encén focs, l’aportació discreta però constant dels teixidors de ponts és la peça clau per superar les pors i generar les bases per construir projectes de futur comuns.

Hi pensava aquest estiu, a Jordània, en un magnífic concert dels Cheb Balowski a un parc públic d’Amman. Allà on ara ha colpejat Al-Qaida, la música i la vitalitat del grup de Barcelona, les lletres en català, àrab, espanyol, francès i anglès, la poesia visual de la dansa i, per sobre de tot, l’empatia que generava, va posar-se a la butxaca un públic que aparentment ens és molt llunyà.

I no ho era. Per una estona, els joves i grans que omplien les grades, famílies que passejaven i s’hi van quedar, noies discretes, nois atrevits, i fins i tot una parella homosexual amb ganes de no amagar-se, oblidaven tota la resta i es donaven a la dansa i a la festa, sorpresos que un grup barceloní fes una música que els era tan pròxima. Orgullosos que l’àrab sonés tan bé en aquelles cançons fetes des de tan lluny.

La música fusió que identifica els Cheb Balowski és, simplement, la música que els agrada. I d’aquí neix la seva poesia i la seva festa, la seva sensualitat i la seva alegria, la seva crítica i el seu compromís. Ja el seu primer disc tenia dues cançons per donar la benvinguda en àrab als nouvinguts. Quan fa quatre anys els vaig descobrir, a la festa major de Santa Eulàlia (l’Hospitalet), era enmig d’un públic del barri amb marroquins, algerians i alguns sahrauís, tots emocionats perquè aquella festa major era, per primer cop, també seva.

Diu el diputat català Mohammed Chaïb que Catalunya tindrà en breu 400.000 ciutadans musulmans, i que ja no podem donar-hi l’esquena amb pors i tòpics. No podem continuar la tradició oral que identifica magrebins i àrabs amb problemes i perill. No podem parlar de la nostra il·lustració i, acte seguit, carregar-nos els nostres valors mantenint uns creients de segona, els musulmans, condemnats a resar en garatges, mentre els creients de primera, cristians, tenen totes les facilitats.

Els teòlegs aficionats que intenten convèncer-nos que islam i democràcia són incompatibles atien la flama de la incomprensió i posen la convivència en perill. La nostra societat ha tingut una important influència del món àrab, començant per la invenció del zero. I avui, ¿quin coneixement tenim del món àrab? Qui està promovent que sociòlegs, politòlegs, periodistes i empresaris aprenguin llengua i cultura àrabs i teixeixin vincles d’entesa des de la comprensió?

No ens ho estem prenent seriosament. Oscil·lem del paternalisme cosmopolita al recel eurocentrista, i no apostem prou per institucions estratègiques com l’Institut Europeu de la Mediterrània. Així com en salut hem après que és millor prevenir que curar, només ens recordem de l’islam quan hi ha conflictes socials als barris o atacs terroristes a les ciutats.

És cert que el discurs políticament correcte sobre la immigració, en especial sobre la immigració musulmana, no és suficient. Però la descaradura de treure tots els tòpics i buidar el pap de la por fent-nos els milhomes no és l'alternativa. És urgent reformular els fonaments de la nostra societat i repensar què entenem per “ciutadania”, sense caure en l’hipocresia francesa. I alhora és essencial, en un Estat de dret, establir garanties que impedeixin que les mesures fruit de l’obsessió per la seguretat no generin abusos i més inseguretat.

Diu la constitució de la UNESCO que, «donat que les guerres neixen en la ment de les persones, és en la ment de les persones on s’han de bastir els baluards de la pau». Cheb Balowski, un grup de músics i una ballarina que van començar quan encara no arribaven als vint anys, ha omplert places, carrers i tres discs del seu missatge de convivència durant cinc anys. Ha estat una pluja fina que ha arribat a la ment de molta gent a través del sentiment.

El setembre passat els Cheb van dir amb emoció un adéu provisional als escenaris, que potser serà definitiu. Cada un d’ells obrirà nous camins i seguirà l’aventura de créixer. I darrera quedaran els seus discs i el record dels seus concerts. Però molt més important que això, quedarà també la seva contribució, des de l’art, a bastir una societat més inclusiva i un món més agradable, a través dels seus somnis amb menta.

Publicat al diari Avui (23 de novembre)

4 comentaris:

Anònim ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Ram ha dit...

Alguns, entre ells voste, semblen creure que el multiculturalisme consisteix a anar a concerts exotics, restaurants etnics, i llunyans llocs de vacances. Pero per la majoria de la gent significa la degradacio dels seus barris i serveis socials, batibulls als carrers, acomiadaments perque sempre hi ha un "moro", perdo un "magribi", que ho fa millor de preu, ... Ja ho veu, no tot-hom es pot guanyar la vida fent estudis sobre la repercusio del escoltisme en la politica, on gairebe segur que no hi ha competencia magribina ni subsahariana. Si per mostra n'hi ha prou amb un boto, semble que als barris de la "banlieu" de Paris hi han cremat centenars de cotxes durant el Ramazan. Es l'altra cara de la multiculturalitat, la lletja, la que veu la majoria de blancs de classe baixa, racistes i estupits de naixement, oi? A veure si amb una mica d'enginyeria social i cursets de cultura de la pau i beneficis del multiculturalisme ho arreglem. Vinga! Som-hi!

Anònim ha dit...

"Pocs dubten que el terror d'origen islàmic té a veure amb el paper d'Occident a l'Iraq, l'Afganistan o Palestina. Menys esmentada, però segurament més decisiva, és la manera amb què Occident mira i valora l'islam. Hem de reconèixer que avui en dia existeix una qüestió islàmica, igual que als segles XVIII al XX hi va haver una qüestió jueva. El fons és el mateix: identificar civilització amb Occident i declarar que tot el que és jueu o bé islàmic són excrescències anacròniques incompatibles amb la modernitat. Igual que el jueu havia d'escollir entre ser jueu o ser modern, avui el musulmà ha de decidir entre ser demòcrata o islàmic".

"Si el preu de l'emancipació política del jueu era l'assimilació cultural i la integració social, el del musulmà contemporani és la ruptura amb les seves pròpies arrels. Aquesta manera de veure les coses ignora la contribució de la cultura musulmana a la civilització de la humanitat i suposa una tesi que fa desesperar els musulmans. És aquesta: que el terrorisme d'origen islàmic no té causes concretes que l'expliquin, sinó que procedeix de la seva mateixa essència. Facin el que facin no tenen lloc entre nosaltres si no és que deixen de ser ells mateixos. Aquesta difusa islamofòbia és el millor caldo de cultiu per a la persistència del terror".

(Extracte d'un article de Reyes Mate, professor de recerca del CSIC)

Per a pensar ha dit...

"Somos hombres de ideas científicas, con puntos de vista seculares, aficionados al cosmopolitismo. Nos gustan los restaurantes étnicos. Hoy un bengalí en Bricklane y mañana un paquistaní en el Raval. Formamos parte del club de los ciudadanos del mundo, gente sin manías, dispuesta a aceptarlo todo, con ganas de viajar, ver y conocer. Somos justos y los terroristas pagarán. No habrá rincón en el que puedan esconderse. La espada del hombre libre los alcanzará".

"Nada de todo esto, sin embargo, es una verdad a secas. Siempre habrá un terrorista suelto y siempre habrá uno de nosotros, un ciudadano democrático, secular, libre y progresista, amante de curry y del te a la menta, dispuesto a tomarse la justicia por su mano, a dar rienda suelta a la ira reprimida de su islamofobia".

"Es aquí donde los terroristas ganan, donde obtienen el éxito de separar a oriente de occidente. Su guerra no está en Iraq, Afganistán o Palestina. Su guerra está en las calles de Europa. Es aquí, al doblar la esquina, donde Al Qaeda ha colocado el campo de batalla del conflicto que marcará el siglo XXI".

"Después de un atentado como el de Londres, salimos a la calle pensando que son unos bastardos, todos ellos, sin distinciones, y cogemos un metro para demostrar que el terror no podrá con nosotros. Este orgullo nos ayudará a sentirnos mejor. Incluso demostrará a los terroristas que no pueden humillarnos y asustarnos como pretenden. No servirá de nada, sin embargo, mientras no dispongamos de un liderazgo político capaz de ver más allá de la fuerza y la asimilación, y mientras nuestra sociedad civil no sea capaz de integrar a los que ahora viven al margen de nosotros".

(Xavier Mas de Xaxàs, La Vanguardia, 8/7/05)