05 de febrer, 2006

Quatre raons per al no

En democràcia cal poder debatre sobre decisions polítiques més enllà de les postures dels partits. Per això, potser imprudentment, vull mirar d’argumentar les quatre raons per les quals crec que l’acord de reforma de l’Estatut tancat aquest gener per Zapatero i Mas, amb l’aval de Saura i Maragall, és un mal acord que no hauria de tirar endavant.

1. Perquè no resol cap dels problemes que el justifiquen. Els països del nostre entorn tenen com a prioritats polítiques equilibrar Estat del benestar i creixement econòmic, gestionar la immigració en un entorn multicultural i construir la Unió Europea com a subjecte i actor mundial. En el cas català, però, encarar-les demana resoldre abans tres problemes que són els que justifiquen la reforma estatutària:

El primer és el reconeixement nacional, per a establir si Catalunya és un país amb dret a ser i capacitat de decidir dins un Estat format per comunitats nacionals, o bé és una simple descentralització d’un Estat unitari –tal com ho entén el discurs de fons de l’Espanya autonòmica. I l’acord no afronta aquest problema, sinó que el posposa.

El segon és el canvi de model de finançament, per a garantir que haver nascut a Catalunya no comporti que tinguem pitjors serveis socials, ni més dificultats per al creixement econòmic, que els que ens correspondrien pels impostos que paguem. Però l’acord no canvia de model, només modifica l’actual i, per tant, manté el problema.

I el tercer és el blindatge de competències, per a impedir legalment que les institucions de l’Estat envaeixin el marc competencial de l’autogovern català –més enllà, doncs, d’ampliar competències, que com fins ara es podia fer via transferències. En canvi l’acord no garanteix en absolut el blindatge: el problema doncs també resta obert.

2. Perquè vol amagar el fracàs dels partits. Una reforma estatutària és un procés complex i costós, que a més de les majories al Parlament i al Congrés requereix un referèndum. Per això només es justifica pels tres grans objectius esmentats, tant quan els partits van iniciar el procés com quan van tancar l’acord del 30 de setembre.

Però els partits i els seus líders tenien apostes addicionals. El PSC s’hi jugava demostrar que l’Espanya plural era possible si ells governaven aquí i allà. CiU, la seva renovació superant el peix al cove. ERC que l’acord tripartit i el suport a Zapatero permetrien el salt a la plurinacionalitat. I ICV que tenia utilitat política.

Amb l’acord no tan sols no s’assoleixen els tres grans objectius que justifiquen la reforma, sinó que les formacions polítiques també han fracassat en les seves apostes. Per això hi ha tan interès en acceptar l’acord i pretendre que res no ha passat: si hi ha Estatut no hi ha fracàs i, per tant, líders i partits deixen d’assumir-ne els costos.

3. Perquè autoperpetua un discurs negatiu. La tradició intel·lectual catalana insisteix que “el país és així”: el seny, el pacte i la resignació. Però abans d’aquest acord molta gent havia optat per rebutjar els atacs i insults que hem rebut i dir desacomplexadament que Catalunya és una nació que mereix ser tractada com a tal. Em temo que és el propi discurs impossibilista el que actua com una profecia autocomplerta.

Desvirtuar frívolament el projecte del 30 de setembre no tan sols envia el missatge que vivim en una democràcia tutelada o que els polítics poden faltar a la seva paraula sense rendir comptes. Sinó també que l’estructuració política de Catalunya sempre serà insatisfactòria i que no val la pena defensar els mínims nacionals que ens marquem (contràriament a la pràctica espanyola).

4. Perquè hipoteca una generació. En la presentació de Debat Nacionalista, el juliol de 2003, Maragall deia que davant el descontent català només hi havia dues alternatives democràtiques: o Espanya esdevenia de veritat un Estat plurinacional, on Catalunya s’hi sentís reconeguda; o Catalunya optava per separar-se’n. El procés de reforma, deia, havia de possibilitar la primera per a evitar la segona.

És ja clar que l’acord no servirà per a això. Ni per al canvi de model de finançament. Ni per al blindatge competencial. El que conté l’acord es pot aconseguir amb un pacte d’investidura. Però fer-ho com a Estatut també hipoteca la legitimitat d’una o més generacions per a solucionar aquests tres problemes. Per a tota una generació, la nostra, el que podia ser política en majúscules esdevindrà simple administració del descontent.

Aquests dies, possibilistes i desanimats diuen que millor això que res, que és un salt endavant. Siguem seriosos: no és cert. Els resultats no justifiquen una reforma de l’Estatut. És per això que aquest mal acord no hauria de tirar endavant. Zapatero, que ha mentit, no ha estat millor que Felipe González. O sigui que ja hi haurà oportunitats similars per a reformar l’Estatut. Si ara sabem dir no.

Publicat al diari Avui (6 de febrer)

3 comentaris:

Joan Safont ha dit...

Benvolgut Eduard, he llegit amb molt d'interès aquest article publicat al diari Avui. Felicitats per la clarividència que expresses!

Soledat Balaguer ha dit...

Absolutament d'acord amb el teu article. Pels interessats, us invito cordialment a visitar el meu blog: http://soledatbalaguer.blogspot.com

sobre el mateix tema, curiosament.

Soledat Balaguer
Periodista

pelblocgros ha dit...

No estaran fent un error de càlcul? En Mas creu que en trauran molt de profit, d'aquesta foto... però potser serà ERC qui podrà recuperar la imatge de dignitat que CiU no té.

De tota manera, és penós que els nostres polítics es moguin purament per la imatge que volen donar i no els importi hipotecar una generació, com tu dius.