30 de març, 2006

Oportunitat perduda

L’estiu de 2004, un diputat socialista em deia il·lusionat que en aquesta legislatura Maragall i Zapatero podien solucionar l’encaix a Espanya de les dues principals comunitats nacionals diferenciades: Catalunya i el País Basc. La via, deia, era demostrar amb la reforma de l’Estatut català que l’Espanya plurinacional era possible, i abordar aleshores el conflicte basc a través d’un major reconeixement nacional d’Euskadi.

De fet, un any abans el candidat Maragall ja havia dit que davant el descontent català només hi havia dues alternatives democràtiques: o Espanya es transformava de veritat en un Estat plurinacional, on Catalunya s’hi sentís reconeguda; o Catalunya optava per separar-se’n i ser independent. Havia arribat doncs l’hora de demostrar amb fets i amb concrecions jurídiques que l’Espanya plurinacional era possible.

La diferència entre un Estat descentralitzat –federal o no– i un de plurinacional és que el segon reconeix la capacitat de decisió de comunitats amb identitat nacional diferenciada. Ferran Requejo ja ha explicat més d’un cop que l’aplicació d’aquesta plurinacionalitat requereix d’importants canvis constitucionals, en termes liberals de protecció i reconeixement de les minories nacionals i en termes democràtics de la seva participació en el sistema polític.

Però els diputats catalans, pressionats pels compromisos electorals, van iniciar una reforma d’Estatut deixant de banda la de la Constitució. La raó, deien, era que el PP no acceptaria la modificació constitucional. I malgrat això, es mantenia l’objectiu de reconèixer Catalunya com a nació en una Espanya com a Estat plurinacional, amb un sistema de finançament diferenciat i amb les competències protegides.

Justament aquest va ser l’èxit de l’acord de reforma aprovat pel Parlament: per primer cop, una proposta de mínims del 90% de diputats explicitava el caràcter nacional de Catalunya i la condició plurinacional d’Espanya. Intuïtivament, responia al que més endavant han mostrat les enquestes del CIS i del Centre d’Estudis d’Opinió: la majoria de catalans consideren Catalunya una nació, i gairebé la meitat vol que tingui estructures d’Estat –sigui federat o independent.

No cal ser un expert per a veure que la reforma de l’Estatut que finalment s’aprovarà al Congrés ja no respon a aquella lògica i no solucionarà el descontent català de què parlava Maragall. El reconeixement de la plurinacionalitat d’Espanya no ha estat possible ni amb les millors condicions. Que ningú s’enganyi doncs amb el final feliç: ERC ha fracassat i el PSOE ha guanyat, sí. Però més enllà dels partits, el descontent català seguirà amb més força que mai, i creixent.

Publicat a Canvi 16 (30 de març)

24 de març, 2006

Democràcia

S'ha donat a conèixer públicament a Londres l'informe Power to the People, que un grup d'experts ha estat elaborant en el darrer any i mig per tal de donar resposta al que es percep com signes de debilitació de la democràcia (aquí podeu llegir el resum executiu). Vist amb ulls d'un català la preocupació fa somriure: a la Gran Bretanya, els militars no discuteixen les decisions del govern democràtic, els mitjans de comunicació són crítics i solvents, al govern democràtic i al parlament no hi ha antics ministres de dictadures i hi ha un respecte escrupulós pel perfil professional de la funció pública. Però potser justament per això, es prenen seriosament la baixada progressiva de participació electoral i la militància en partits. De fet, aquesta és una de les conclusions: la crisi afecta el sistema clàssic de partits i la seva dinàmica, i no pas la consciència política dels ciutadans, com ja havia demostrat Pipa Norris en l'estudi Critical Citizens publicat fa uns anys. Potser algun dia els partits de casa nostra se n'adonaran, esperem que no sigui massa tard.

16 de març, 2006

De galls, penells i mitjans

De tant que l’amic Quico Homs parlava de gallines, he recordat quan de petit ens ensenyaven que si a un gall l’agafes pel cos i l’inclines a una banda i després a la banda contrària, veuràs que sempre manté el cap dret, amb un equilibri impassible al balanceig del cos.

És doncs paradoxal que hagi estat el gall l’animal representat als penells que giren cap allà on va el vent, al revés del que s’esdevé en l’animal: mentre el cap del gall mai no perd la seva orientació, el penell no té altra orientació que la del vent que bufa.

Si pensem en la funció dels mitjans de comunicació en una democràcia, possiblement arribarem a la conclusió que hauria de ser més pròxima a la dels galls, mantenint la seva orientació per molt que la política faci giragonses de tota mena, que no pas a la dels penells, canviant de línia segons els vents que bufin.

Tristament, com que vivim en una democràcia amb peus de fang, fundada sobre la legitimació d’una dictadura mai no jutjada i que mai no ha hagut de demanar perdó, els nostres mitjans de comunicació no són equiparables als de les democràcies de llarga tradició. L’episodi històric que recull el film “Good Night and Good Luck” ens sembla ciència ficció.

No és estrany. Dins els quaranta anys de censura i repressió franquista (30.000 desapareguts, segons el Consell d’Europa) hi ha l’època d’eclosió dels mitjans de comunicació de masses, i diverses generacions de periodistes, polítics i ciutadans del nostre país han crescut en la por, en el pensament dirigit, en la mirada acrítica i, com a molt, en el cinisme.

El debat sobre l’Estatut ha estat una ocasió magnífica per a comprovar la possibilitat d’aquesta funció crítica. En els darrers dos anys, els partits catalans han anat canviant d’arguments sense pudor, i han exigit als mitjans que s’adaptessin en cada moment a la nova realitat. Han demanat penells que no posessin en evidència les seves contradiccions.

Així, als qui elogiàvem que el president Maragall volgués reformar la Constitució i diferenciar nacions i regions, ens van dir filosocialistes. Als qui vam criticar que ERC acceptés reformar l’Estatut en base a la Constitució del 78, regalant la investidura a Zapatero, ens van dir dissidents. I als qui vam celebrar que abans del 30-S CiU es plantés dient que o es feia un Estatut de nivell o no es feia, ens van dir convergents.

No ha passat tant de temps com perquè ens n’haguem oblidat. I ara que els ziga-zagues dels partits han dut a un consens de reforma de l’Estatut que, objectivament, desvirtua l’acord aprovat pel Parlament, als qui ara discrepem se’ns acusa de fer el joc a Esquerra i de participar en una “guerra” dins el catalanisme. Tot i mantenir la mateixa postura que fa dos anys era maragalliana i fa sis mesos era convergent.

L’esquema de la democràcia és que els ciutadans tenen unes idees sobre com s’ha d’organitzar la societat i donen suport a les forces polítiques que són capaces de traduir-les en projectes polítics. I entre d’altres, la funció dels mitjans de comunicació és esdevenir l’espai públic de debat d’aquestes idees i analitzar quina és la coherència dels respectius projectes polítics.

En el cas de l’Estatut, les forces polítiques catalanes ens van explicar els objectius d’impulsar-ne la reforma i també els límits a negociar. Tot i així, a l’hora de la veritat el resultat de la negociació a Madrid ha estat que la majoria parlamentària espanyola no s’ha mogut ni un milímetre, mentre que la majoria parlamentària catalana ha desistit dels seus objectius i els ha canviat per uns quants rèdits.

Com indicava Jaume Sobrequés, els partits catalans han demostrat que la definició de nació que tots ells incloïen en les seves propostes, que el Parlament va aprovar i que Manuela de Madre va defensar al Comitè Federal del PSOE, era un simple objecte de regateig que ningú no es creia. I això malgrat que les enquestes recents mostren que la majoria de catalans consideren Catalunya una nació.

Què hem de fer ara, els mitjans i els ciutadans? Hem d’aplaudir acríticament? O hem d’analitzar si paga o no la pena un Estatut sense definició de nació ni nou finançament? Ens hem d’adaptar a les posicions dels partits, com fan els penells segons el vent? O bé hem de veure fins a quin punt s’han apartat de les idees que volíem que defensessin?

Segons el Centre d’Estudis d’Opinió del Govern, un 47,2% de la població vol que Catalunya tingui estructura d’Estat, sigui federat a Espanya (32,4) sigui independent en l’Europa unida (14,8). Els qui compartim aquesta idea política hem d’exigir als partits una actuació que la faci possible, premiant la coherència i castigant la incoherència en cada moment, inclús als referèndums. Potser això incomodarà al tacticisme, però de ben segur beneficiarà la nostra cultura democràtica.

Publicat al diari Avui (16 de març)

10 de març, 2006

Només hi ha una nació: la seva

Al llarg del procés de reforma de l’Estatut s’ha dit més d’una vegada que si bé el reconeixement nacional era important, encara ho era més el canvi de sistema de finançament. Segons l’acord del PSOE (PSC inclòs) amb CiU i ICV, però, ni es canviarà el sistema de finançament –més enllà d’algunes modificacions– ni es reconeixerà Catalunya com a nació. No hi ha dubte que l’acord de finançament és un fracàs estrepitós. Però alhora, s’ha relativitzat l’absència del terme ‘nació’ a l’articulat, afirmant que la referència de què pensa una part del Parlament al respecte és suficient.

És curiós que el relativisme i pragmatisme dels nostres negociadors no tingui en compte que la seva contrapart avança just en la direcció oposada. Per exemple, si fos qüestió d’estalviar reiteracions, a l’ambiciós
Proyecto Nacional de Reformas de España (2005) impulsat per Zapatero no caldria que la paraula ‘nacional’ hi sortís més de cent vegades, sempre referides a Espanya. I és que per al poder polític espanyol, la negociació de la reforma de l’Estatut ha estat una ocasió magnífica per a corregir les desviacions de pluralitat nacional que encara quedaven des del reestabliment de la Generalitat.

No és pas estrany. Tot bon polític responsable, en el seu lloc, faria el mateix: no és època per a permetre posar en dubte qui és la nació. De fet, el catedràtic de Harvard Alberto Alesina i Enrico Spolaore han exposat en el llibre The Size of Nations (MIT Press, 2003) que la dimensió òptima d’una nació es mesura per l’equilibri de guanys entre els beneficis de la mida del país i els costos de la seva heterogeneïtat. És a dir, que sigui prou gran com per a abaratir costos, però no massa divers com per a encarir-los.

En aquest esquema, deixen clar que són nacions similars a Catalunya les que responen millor a aquest equilibri, perquè tenen l’avantatge de pertànyer a un mercat més gran, l’Europeu, i al mateix temps poden desenvolupar una democràcia suficientment pròxima al ciutadà. Ara bé, Alesina i Spolaore diuen que el monopoli de l’ús de la força segueix sent l’element distintiu màxim d’un Estat, malgrat el procés de globalització. Per això, justament, no ha estat gens innocent donar veu als dirigents de l’exèrcit espanyol pel que fa al reconeixement nacional de Catalunya.

Siguem sincers: en aquest procés de negociació, els polítics espanyols han jugat amb molta més intel.ligència que els catalans. Han sabut fer xantatge emocional al PSC dient que Zapatero perillava, han sabut entabanar ERC amb discursos republicans, i han sabut jugar en el moment oportú amb la fam de CiU. I de reforç, han emprat Bono i Sevilla per a contraposar poli bo amb polis dolents, i han comptat amb el PP aparentant ser un extrem, però coincidint amb l’objectiu de mantenir Espanya com a subjecte polític únic, sense dubtes. Amb la reforma pactada, ara sí, només hi haurà una nació: la seva. Bona feina.


Publicat a Tribunacatalana.cat (10 de març)