16 de març, 2006

De galls, penells i mitjans

De tant que l’amic Quico Homs parlava de gallines, he recordat quan de petit ens ensenyaven que si a un gall l’agafes pel cos i l’inclines a una banda i després a la banda contrària, veuràs que sempre manté el cap dret, amb un equilibri impassible al balanceig del cos.

És doncs paradoxal que hagi estat el gall l’animal representat als penells que giren cap allà on va el vent, al revés del que s’esdevé en l’animal: mentre el cap del gall mai no perd la seva orientació, el penell no té altra orientació que la del vent que bufa.

Si pensem en la funció dels mitjans de comunicació en una democràcia, possiblement arribarem a la conclusió que hauria de ser més pròxima a la dels galls, mantenint la seva orientació per molt que la política faci giragonses de tota mena, que no pas a la dels penells, canviant de línia segons els vents que bufin.

Tristament, com que vivim en una democràcia amb peus de fang, fundada sobre la legitimació d’una dictadura mai no jutjada i que mai no ha hagut de demanar perdó, els nostres mitjans de comunicació no són equiparables als de les democràcies de llarga tradició. L’episodi històric que recull el film “Good Night and Good Luck” ens sembla ciència ficció.

No és estrany. Dins els quaranta anys de censura i repressió franquista (30.000 desapareguts, segons el Consell d’Europa) hi ha l’època d’eclosió dels mitjans de comunicació de masses, i diverses generacions de periodistes, polítics i ciutadans del nostre país han crescut en la por, en el pensament dirigit, en la mirada acrítica i, com a molt, en el cinisme.

El debat sobre l’Estatut ha estat una ocasió magnífica per a comprovar la possibilitat d’aquesta funció crítica. En els darrers dos anys, els partits catalans han anat canviant d’arguments sense pudor, i han exigit als mitjans que s’adaptessin en cada moment a la nova realitat. Han demanat penells que no posessin en evidència les seves contradiccions.

Així, als qui elogiàvem que el president Maragall volgués reformar la Constitució i diferenciar nacions i regions, ens van dir filosocialistes. Als qui vam criticar que ERC acceptés reformar l’Estatut en base a la Constitució del 78, regalant la investidura a Zapatero, ens van dir dissidents. I als qui vam celebrar que abans del 30-S CiU es plantés dient que o es feia un Estatut de nivell o no es feia, ens van dir convergents.

No ha passat tant de temps com perquè ens n’haguem oblidat. I ara que els ziga-zagues dels partits han dut a un consens de reforma de l’Estatut que, objectivament, desvirtua l’acord aprovat pel Parlament, als qui ara discrepem se’ns acusa de fer el joc a Esquerra i de participar en una “guerra” dins el catalanisme. Tot i mantenir la mateixa postura que fa dos anys era maragalliana i fa sis mesos era convergent.

L’esquema de la democràcia és que els ciutadans tenen unes idees sobre com s’ha d’organitzar la societat i donen suport a les forces polítiques que són capaces de traduir-les en projectes polítics. I entre d’altres, la funció dels mitjans de comunicació és esdevenir l’espai públic de debat d’aquestes idees i analitzar quina és la coherència dels respectius projectes polítics.

En el cas de l’Estatut, les forces polítiques catalanes ens van explicar els objectius d’impulsar-ne la reforma i també els límits a negociar. Tot i així, a l’hora de la veritat el resultat de la negociació a Madrid ha estat que la majoria parlamentària espanyola no s’ha mogut ni un milímetre, mentre que la majoria parlamentària catalana ha desistit dels seus objectius i els ha canviat per uns quants rèdits.

Com indicava Jaume Sobrequés, els partits catalans han demostrat que la definició de nació que tots ells incloïen en les seves propostes, que el Parlament va aprovar i que Manuela de Madre va defensar al Comitè Federal del PSOE, era un simple objecte de regateig que ningú no es creia. I això malgrat que les enquestes recents mostren que la majoria de catalans consideren Catalunya una nació.

Què hem de fer ara, els mitjans i els ciutadans? Hem d’aplaudir acríticament? O hem d’analitzar si paga o no la pena un Estatut sense definició de nació ni nou finançament? Ens hem d’adaptar a les posicions dels partits, com fan els penells segons el vent? O bé hem de veure fins a quin punt s’han apartat de les idees que volíem que defensessin?

Segons el Centre d’Estudis d’Opinió del Govern, un 47,2% de la població vol que Catalunya tingui estructura d’Estat, sigui federat a Espanya (32,4) sigui independent en l’Europa unida (14,8). Els qui compartim aquesta idea política hem d’exigir als partits una actuació que la faci possible, premiant la coherència i castigant la incoherència en cada moment, inclús als referèndums. Potser això incomodarà al tacticisme, però de ben segur beneficiarà la nostra cultura democràtica.

Publicat al diari Avui (16 de març)